I jo què us he fet, eh? De veritat que l’única manera que hi havia perquè passéssiu era talar-me? Era tan difícil valorar-me com soc, malgrat no lluir com un esvelt avet de fulles perennes i llustroses? No vaig poder decidir ser un xiprer, però he viscut molts anys i n’estic orgullós del meu pas per aquest món. Volia arribar als cent anys, cofoi de la meva grandària, satisfet i content de romandre al costat de les terres de conreu del Bosc de Can Feu, on papallones i insectes diversos m’acaronaven. Després, el desastre. Envoltat d’asfalt i de ciment, també de construccions horribles, vaig tenir la sort de viure al costat d’una escola, on nens i nenes cercaven l’ombra de les meves branques per protegir-se dels raigs del sol a l’hora de l’esbarjo. I jo en commovia veient tanta canalla que passava per sota meu. I em sentia tan bé…
No recordo amb exactitud quan vaig començar a despuntar, a créixer enmig d’altres arbres, d’herbes i d’arbustos. Però no oblido el primer dia que un pinsà va estrènyer una de les meves branques. Va ser com una pessigada, una esgarrapada involuntària que, ja des d’aquell dia, esperava que arribés en qualsevol moment. Caderneres, pardals, verdums i puputs van ser sempre els meus companys. Alguns, fins i tot, havien fet el seu niu a tocar del tronc, aixoplugant-se de tempestes i calamarsades, de vents del nord i del sud. Jo els protegia i els cobria amb aquelles fràgils i delicades branques que han romàs fins al dia d’avui en què una excavadora m’ha pres la vida, m’ha partit en dos, m’ha deixat sense la il·lusió de tornar a ser acanonat per ocells de tota mena.
Confesso que, de petit, mirava esporuguit al cel, ja que no era pluja el que podia caure. La pluja em netejava; les bombes em podien matar. I els avions passaven i jo em movia; volia fugir, amagar-me. No era possible. Sabia des del primer moment que el meu destí començava i acabava allà mateix. Sortosament, un únic bombardeig que no em va afectar. I vaig ser feliç amb la nevada de 1962. Patia perquè les meves branques es trenquessin a conseqüència d’aquella immensitat blanca i potent. Sort que ja era gran i vaig poder aguantar sota la mirada llunyana del Castell de Can Feu que resplendia amb aquelles teulades plenes de neu, com si fossin noves; i l’aigua rajant poc després en immenses cascades, creant una cortina d’indescriptible bellesa. I des de dalt, he vist créixer la meva ciutat, del fum de les xemeneies al dels cotxes, del cant dels ocells al soroll ensordidor dels cotxes; i he vist una nova estació del tren al meu costat, i la calma de l’entorn i de la gent desaparèixer, esdevenint pressa i neguit.
Han decidit matar-me. No entenc res. Què us he fet jo? M’ho pregunto cada minut que passa abans del meu últim alè. Sembla que algú ha pensat que per allà mateix, just en el lloc on he viscut gairebé cent anys, ha de passar un camí. Qui el va dibuixar no sabia de la meva existència? No hi va anar abans a veure que no molestava ningú? No el podien posar més enllà, per tal de no fer-me mal, per tal de poder veure més jovent al meu costat, en un edifici malmès però amb intenció de rehabilitació?. De veritat que us ofenia? Ser vell és un destorb, ho sé; però, i la meva ombra? Quants anys passaran perquè aquell jove arbre que plantaran uns metres més enllà d’on jo hi era pugui abastar tot el terreny que jo ocupava?
No han arribat a temps. Desitjava que algú parés la meva mort, però no ha estat possible. Han fet tard. Ja no veuré reconstruït el meu castell estimat. Potser també mor dessagnat i podem retrobar-nos en algun altre lloc, formant part del mateix territori, un jardí ple de flors i papallones. En maten sense pietat aquells que se senten cofois de plantar milers d’arbres joves. A mi, contràriament, em menyspreen, deu ser que soc vell; si no, no ho entenc.
Potser algun dia algú em recordarà. Deixo aquestes reflexions abans de morir del tot, abans d’esdevenir polsim que, qui ho sap, podrà servir per guarniment d’un altre arbre. Allà descansaré, allà vull descansar, de fet. Potser així podré advertir aquell jove arbre que creix aliè al que li pot passar si molesta, que els humans no tenen sensibilitat, que vigili si algú s’hi acosta amb una màquina o una destral, que per poc que ofengui, que per poc que importuni, un cop sec acabarà amb ell.
No dieu més que voleu una ciutat més verda si mateu el verd, el verd que encara és viu. Moro amb el desig que aquells que planteu ara no els mateu com a mi perquè algú ha decidit que queda més maco un camí. I jo què us he fet?
