No exagero quan constato que la figura del Llaminer ha estat el gran èxit del Nadal sabadellenc. Present al centre i als barris, de nord a sud i d’est a oest, aquest personatge ha sabut captar l’atenció de petits i grans, barrejar-se amb catalans de tota la vida i aquells que van venir de fora a fer gran aquesta ciutat. És una evidència tan clara com potent que cal aprofitar-la molt més. I és que jo, que fa anys que parlo de la manca de cohesió d’una Sabadell feta a pedaços, fins ara no m’havia adonat que, a vegades, les coses són més senzilles del que sembla. Frases i paraules ressonants, estudis fets en despatxos amb la intenció d’aconseguir alguna mena d’adherència sociològica entre els ciutadans sabadellencs i altres mesures totes fracassades, no han calat, no han esdevingut una solució a un problema que s’eternitzava, que semblava inherent a la nostra idiosincràsia.
I ves per on, que una figura una mica esperpèntica, una mena de llapis llarg amb una punta i una pinta ben dolça, és capaç d’aglutinar gairebé tothom. I això m’afalaga com a sabadellenc que soc, perquè, de fet, tenia davant meu la resposta als nostres problemes, i no ho havia vist. Confesso, doncs, la meva ignorància, la meva incompetència i la meva manca d’habilitat per no haver sabut percebre el que era en boca de tothom des que el Llaminer va entrar a les nostres vides. És cert que no soc sociòleg, tot i que, moltes vegades, actuo com a tal; però aquesta errada, el no haver vist que la glòria i la fama del Llaminer ens podria treure de la inapetència i del menfotisme generalitzat en què ens trobem des de fa dècades, m’acompanyarà de per vida.
Malgrat tot (deixeu-me un petit bri d’esperança), mai no és tard per rectificar, i per aquest motiu escric aquestes línies, on vull, d’alguna manera, reparar la meva ignorància. Abans, voldria fer una consideració, i és que cal explicar bé què vol dir “llaminer”. Caminant per la Fira de Santa Llúcia, molts el traduïen com a “llaminero“, sense saber ben bé què volia dir. Altres preferien dir “laminero“, com “el que fabrica láminas“. S’ha de fer un treball previ d’explicació, perquè sembla que no n’hi ha prou amb l’observació del seu barret (o és el seu cap?) per adonar-se que és un “goloso” fins a les celles, a rebentar, sense que això li passi factura. Deu tenir una salut de ferro.
És evident que el personatge conté unes incongruències molt clares perquè pot incitar a menjar dolç sense parar i això pot representar un problema dental, especialment en els més petits. Però què importa tot plegat si la simpatia desbordant, el seu vestit, la seva xerrameca i bé, tot el seu conjunt, aconsegueixen l’aplaudiment de tanta gent? De fet, és completament absurd que el Llaminer només estigui present a la vida quotidiana sabadellenca un mes a l’any. No té sentit que el símbol per excel·lència, la figura que ha assolit més consens en les últimes dècades, estigui oblidada la major part del temps.
Crec que el Llaminer ha d’entrar ja en les institucions, en les activitats culturals, en el comerç… Una notorietat tan inqüestionable, no pot quedar en el calaix d’aquesta manera. Caldria que estigués present, per exemple, en totes les recepcions institucionals que faci l’alcaldessa. Perquè, hi ha algun país del món que tingui un personatge tan entranyable com a símbol? Segur que no. No només seríem els primers en això, llavors sí que estaríem en el mapa, però el mundial.
I tot plegat, ho dic seriosament, perquè algú pot pensar que estic de broma o parlo de manera cínica. Res més allunyat de la realitat. El Llaminer ha obtingut la capacitació per poder moure’s per Sabadell i ser reconegut i aplaudit. Es pot assolir un acord més ampli? Per això, cal valorar-lo encara més. Com? Exposant-lo a tota hora i en tot moment.
Se l’imaginen pels barris fent publicitat d’actes culturals al centre de Sabadell? M’equivoco si penso que el Llaminer pot finalment atrapar gent diversa perquè es desplaci a veure un espectacle a la Faràndula o als partits del Centre d’Esports Sabadell, o als concerts de la Simfònica, a l’Observa, a l’Embassa’t, a les setmanes del llibre, a Medievàlia, o al Fresc Festival? O algun sabadellenc del centre desplaçar-se fins a La Sala, a Ca n’Oriac, perquè el Llaminer li diu? Fins i tot el veig donant la mà als visitants del nou Museu Tèxtil i banyant-se amb els surfistes a la piscina d’ones, si és que aquesta es construeix finalment quan passi la situació d’emergència climàtica. Me l’imagino també a les grades de les piscines del món animant waterpolistes que, naturalment, portaran impresa la seva figura als seus banyadors. Un llaminer omnipresent que, no tinc cap mena de dubte, serà l’enveja de moltes ciutats, però, el més important, ens omplirà d’orgull a tots els sabadellencs i sabadellenques.
A mi m’agrada somiar. Forma part de la meva personalitat i diuen que és un exercici força beneficiós per a la ment humana. Per això, ja m’imagino les fotos, els somriures, la satisfacció de polítics i ciutadans, en una simbiosi gairebé perfecta. Fins i tot, el veig a Broadway amb l’espectacle Somriu al Nadal, omplint durant mesos i mesos teatres diversos, amb l’alcaldessa i tots els regidors i regidores de Sabadell cofois i cofoies per tan enorme èxit. No en faltarà ni un a la foto. Ja ho estic veient. Sempre en trobarem que criticaran aquesta posada en escena tan “llaminera”; diran que és falsa i hipòcrita; fins i tot la titllaran de fraudulenta, que vol tapar la pujada d’impostos i altres coses que ignorem. Què n’estan d’equivocats! Però no podem fer res. Els moments d’èxit cal aprofitar-los i aquesta no la podem deixar passar. Fins i tot, amb el temps, podem plantejar-nos treure la ceba del nostre escut. De fet, la ceba no ens ha enganxat mai. Històricament, tampoc no sabem amb certesa d’on ve. I, és clar, ser valents i posar-ne la figura del Llaminer, amb la corona a dalt de tot, com si fos un rei. Ho és. No badem, que la vida són quatre dies.
Visca el Llaminer!
Foto portada: el Llaminer, a la cavalcada de Reis. Autor: David Jiménez.
