“A casa som orgullosament xarnegos”. Aplaudiments. Un emocionat Eduard Sola rebia el passat 18 de gener el guardó al millor guió per la pel·lícula Casa en flames en la gala dels Premis Gaudí. La referència als seus avis, als seus pares i als seus tiets la feia amb una mena de ràbia perquè molta gent s’havia aprofitat del seu analfabetisme, amb aquella mirada de superioritat que tant mal ha fet. Eduard Sola, lluny de mostrar rancúnia, va voler oferir la cara més amable d’aquesta distinció reivindicant el progrés, l’escola pública, els esplais, els casals, agraint també la tasca de les desenes de persones que l’han ajudat a créixer lliure.
“Si jo em dedico a escriure és perquè alguna cosa estem fent bé”, ha afirmat encara més commogut. “Enviem a la merda als xenòfobs, als que s’aprofiten dels altres; seguim si us plau acollint als de fora amb els braços oberts i veurem com d’aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes”.
Aplaudiments, molts aplaudiments i crits d’aprovació a les seves paraules. L’Eduard Sola no pot reprimir els plors quan acaba agraint novament als seus pares tot el que li han donat.
N’hi ha hagut prou amb poc més de dos minuts per reflectir la història d’aquest país, de Catalunya. Una Catalunya plural, diversa, amb una empenta determinada que, des de fa dècades, una part vol amagar, circumscrivint-la només a uns quants. Com els avis de l’Eduard, molts van venir de fora a fer gran aquesta terra, sent silenciats en els seus barris, en les seves propostes, també, cal dir-ho, amb la connivència d’una esquerra acomplexada que no s’atrevia a plantar cara a una burgesia que només acceptava la immigració perquè treballés a les seves empreses, a les seves cases, però sense traspassar més línies.
Així doncs, els guetos, els barris marginals, han subsistit fins als nostres dies, tot i que, com afirma l’Eduard, el progrés ha estat imparable i milers de persones, des de l’educació, des d’entitats de tota mena, han contribuït a una cohesió que, de mica en mica, trenca estereotips i xenofòbies diverses.
Sembla mentida que encara existeixin reductes en els quals s’ignorin els fets protagonitzats per persones vingudes de fora de Catalunya i només es visualitzin els d’aquelles amb certs noms i cognoms pertanyents a nissagues de poder. Si Catalunya ha fet un salt espectacular en tots els sentits, també ho és per la contribució de milers de ciutadans que van entrar a formar part d’engranatges de tota mena, siguin aquests culturals o no. Per exemple, molts ho van fer creant orquestres juvenils, o incorporant-se a bandes de música com el meu pare. Altres, apostant pel teatre, empenyent perquè aquell grup sorgit d’una parròquia, tingués una programació digna. També en el món sardanístic, en la literatura, en les arts, com a mestres, com a metges i metgesses. Quants han estat rebutjats i oblidats en favor d’altres amb un cert pedigrí genètic?
Malauradament i dolorosament, hi ha hagut un interès sectari per tal de prescindir de tota aquesta gent. Com si no formessin part de la mateixa col·lectivitat, com si fossin una mena d’actors contaminants en la puresa d’una raça o d’un clan amb uns únics privilegis. De fet, no cal anar massa lluny. A la nostra ciutat estem veient com algunes persones tenen una dèria particular en donar a conèixer la vida d’un determinat sector de la població, ignorant deliberadament la d’altres que, ho vulguin o no, han estat cabdals en la conformació del que som ara, sabadellencs de dalt a baix. Aquells que són menyspreats, també van anar als Campos, potser menys, a conseqüència del seu baix nivell econòmic. Aquells exclosos ahir i sempre, també van posar maons, van aixecar empreses, van aprendre català, es van emocionar amb músiques diverses i van deixar la seva empremta allà on van ser. El segle XX no només és d’uns quants, pertany a tothom. O no?
Gràcies, Eduard Sola per donar visibilitat a tots els que, com tu, fem gran Catalunya dia rere dia. Gràcies per donar un cop de puny damunt la taula i reivindicar el nostre llegat, la nostra feina, el nostre respecte cap a una cultura i una llengua que ens va venir imposada, però que hem acabat estimant i compartint. Gràcies, Eduard, per no oblidar mai d’on venim, per aquesta constatació de la importància de les nostres arrels, del patiment dels nostres avis i dels nostres pares que han fet tot el possible per convertir-nos en el que som ara. Gràcies, Eduard Sola, per les teves paraules, per aquestes reflexions que, com has pogut veure, han creat polèmica i crítiques en els de sempre. No paris, no parem, Eduard. La llibertat ha costat molt, ho saben prou bé els nostres avantpassats. Recollim el seu testimoni i continuem treballant perquè Catalunya, perquè els catalans, siguin d’on siguin, continuïn escrivint històries, les de tots i totes.
