Foto portada: el bosc de la Concòrdia, fa unes setmanes. Autora: Alba Garcia.

‘La Concòrdia: entre l’agonia i l’esperança’, per Josep Asensio

Potser és un reflex del que succeeix a tota la ciutat, però l’evidència es fa més patent a un sector on ja fa temps que les reivindicacions, les activitats culturals i la participació ciutadana estan mortes. A la Concòrdia també ha caigut la pluja fina del ‘cadascú va per ell’ i ho ha impregnat tot. No cal moure’s molt pel barri per adonar-se de la seva degradació, no només física, de voreres, arbrat, bancs i places. La caiguda del comerç de proximitat és decebedora i la manca de lideratge ha fet caure l’Associació de comerciants. La de Veïns, ha optat per privatitzar les seves activitats i una de les seves icones, la vocalia d’enterraments, també ha preferit deixar la gestió en mans d’una empresa externa, la qual cosa ha significat convertir la mort en un negoci. Greu, molt greu, és la desídia dels seus membres que porten anys desvinculats del barri, ignorant les propostes individuals que els arriben i aliens a les accions municipals que haurien de reconduir cap als ciutadans del barri. O no poden o no en saben. O les dues coses.

És cert que hi va haver una certa mobilització quan l’Ajuntament buscava uns nous terrenys on instal·lar el nou CAP. D’això ja fa molts anys. L’Associació el proposava en un solar a la Via Favència, però es volia una més gran centralitat. La plaça Sant Agustí era ideal tot i perdre part de zona verda; una vegada construït i en marxa, ningú ja no dubta de la bona decisió que es va prendre. Crec, sincerament, que és l’últim reducte de participació més o menys actiu de la gent del barri. Anys després, malgrat les queixes per la construcció del carril bici a l’Avinguda Concòrdia, no hi va haver cap mena de lideratge i el mig milió d’euros que va costar encara perdura com una llosa entre els seus habitants, incapaços de mobilitzar-se, incapaços de fer front a una imposició que potser ha pacificat la zona, però que ha complicat la feina de càrrega i descàrrega dels comerciants i el pas de serveis d’urgència i de tota mena de vehicles quan els autobusos fan les parades pertinents.

La construcció del CAP va ser una bona notícia, com també ho va ser la salvaguarda del Bosc de la Concòrdia. No oblidem que un regidor bustista volia tapar-ho tot per a anivellar la zona amb els carrers contigus, però aquí els membres de La Llar del Vent van plantar cara. Precisament, una de les bones notícies de les darreres setmanes és la construcció d’un nou edifici d’aquest grup d’esplai que és tot un referent de participació a tota la ciutat. S’ho mereixen des de fa temps. Era completament indigne que continuessin en uns barracons provisionals que van néixer per a cobrir d’altres necessitats i que ells han anat millorant amb petites reformes.

Segons la meva humil opinió, hauria de ser precisament La Llar del Vent qui agafés el comandament per tal de dinamitzar un barri que cau inexorablement en l’oblit, en l’abandó i la deixadesa. Morts i enterrats també els Consells de Districte, només se m’acut un bri d’esperança a partir de les persones que gestionen l’esplai. Si bé la tasca que fan és encomiable i enriquidora per a un sector de ciutadans del barri, caldria abastar-los tots. No serà fàcil una implicació que hores d’ara està tancada amb clau, però el sentiment d’apatia que rau entre la gent que es mou al barri, obliga a un cop de timó. La relació de l’Esplai amb les tres escoles de primària n’és un fet. Potser caldria començar per aquí. Segur que hi ha ganes d’activar i estimular la participació recuperant la Festa de la Primavera o una Festa Major amb empenta que no hagi de sobreviure de manera desigual.

Caldria també sortir dels caus, obrir les activitats que es fan a escoles i instituts al barri. És ben segur que tant l’Institut Ferran Casablancas com l’Escola d’Adults fan tasques que poden interessar tothom i que, malauradament, resten entre les quatre parets de les aules sense que puguin ser vistes i valorades per una majoria. En aquest sentit, sempre he reivindicat la gran sala de l’Institut Ferran Casablancas com a nou espai cultural de la Concòrdia (i de Sabadell), on es poguessin programar, també, els organitzats per l’Ajuntament. Això donaria molta vida al barri. Ignoro quina és la causa per la qual aquest escenari està tancat a la ciutat sempre. I no m’oblido de la gent gran que també fan coses al Centre Cívic, però que acostumen a guardar-se-les a l’interior.

L’altre pas imprescindible és el relleu generacional a l’Associació de Veïns. Aquí, els membres de La Llar del Vent tenen molt a dir. No sé com, però cal un acord sota la base de propostes que apartin els seus actuals membres. Queden moltes actuacions pendents a un barri que necessita aquesta embranzida, a un sector que reclama obres en les voreres, un enllumenat nou a la Via Aurèlia (fa temps que les branques dels arbres impedeixen passar la llum dels fanals), una nova planificació comercial. El comerç és clarament un sector que cal enfortir. L’Avinguda Concòrdia i la Via Aurèlia són dos dels pols més importants, sense oblidar d’altres. La unió fa la força i calen nous mecanismes que incentivin les compres a un barri que té de tot i de qualitat. Només cal visualitzar-ho i posar damunt la taula eines que ja fan servir d’altres associacions de comerciants de ciutats properes. En aquest sentit seria important activar novament l’Associació de Comerciants per, entre d’altres coses, afegir-se a la iniciativa marketplace, una plataforma que vol, en definitiva, impulsar el comerç local i de proximitat.

Els meus lectors saben que he estat molt crític en tot el que ha succeït al voltant de la plaça de la Llibertat. Les vuit pistes de petanca infrautilitzades van ser construïdes sense la participació ciutadana adient, amb cap acord i sense la necessària implicació de les forces vives (bé, mortes) del barri. A més, no es van tenir en compte les filtracions que hi ha al pàrquing. Malgrat estar pressupostat, no s’ha renovat la zona infantil proposada i ara llegim que hi ha 100.000 euros per a fer una obra de la qual s’ignora tot. La plaça de la Llibertat no necessita una gran rehabilitació. Cal treure les petanques velles, inutilitzar-ne quatre de les construïdes i muntar un parc infantil a l’estil del de la plaça dels Tallarets o de la plaça Farell. La Concòrdia s’ho mereix., perquè hi ha més nens i nenes per jugar que usuaris de les petanques. De veritat que calen 12 pistes de petanques per no més de 15 usuaris de mitjana? Necessitem reivindicar espais per a tots i no tancar-los per a uns pocs. Sembla que la regidora Morell porta en secret la seva proposta on, em consta, no es preveu treure les petanques velles. Per evitar personalismes narcisistes i posades en escena on només una persona (ella i només ella), sota la mentida de l’assemblearisme, pugui enaltir el seu ego, cal una reacció immediata. No oblidem que qui vol segrestar les opinions i la democràcia no té cap interès ni en la plaça, ni en les petanques ni en La Concòrdia. El seu despatx és només una agència de col·locació. Ja ho ha fet una vegada i en les pròximes setmanes ho tornarà a fer. Ja m’entenen. No ens queixem després. Caldrà estar alerta. Qui fa el primer pas?

Foto portada: el bosc de la Concòrdia, fa unes setmanes. Autora: Alba Garcia.

Comments are closed.