Vet aquí que una vegada hi havia, en un país molt llunyà, una enorme fàbrica de biblioteques. Allà s’hi construïen totes les del món, segons he pogut saber. Durant dècades, aquestes partien vers diferents ciutats, col·locant-se acuradament en llocs adients on decidien els seus habitants. Les biblioteques es barallaven amistosament per tal de trobar el millor lloc, les millors prestatgeries, els millors seients. Altres només buscaven la calidesa dels seus lectors, fossin petits o grans, això els importava poc. En general, volien ser tractades amb respecte i que la gent les visités de tant en tant. Podeu imaginar que, com les persones, unes preferien la calor i altres el fred; unes mirant al mar i altres a la muntanya. Però, és clar, tot això depenia d’allò que demanaven les poblacions i de la disponibilitat del moment.
Un dia va arribar un encàrrec des d’un barri d’una ciutat, no recordo ara el nom. Volien una biblioteca exclusiva, amb nom inclòs, situada en un lloc concret, allunyada del barri del costat. Només els va faltar el llistat dels llibres que havia de portar. Tot plegat, va crear una disputa a la fàbrica de les biblioteques lliures, ja que la normativa deia que aquestes no podien ser mai a la carta, que havien de ser un espai de llibertat i que el nom no venia mai imposat.
El debat va ser complicat. Al final, una de les biblioteques va ser triada per anar a aquell lloc una mica sinistre. Malgrat tot, ella s’hi va negar. Era la primera vegada que una biblioteca es plantava. Era conscient que trencava les normes, però també que havia de defensar la llibertat. Ella s’havia imaginat una estança àmplia, plena de gent de tota mena, de tota condició, estudiants, nens i nenes, gent gran. Li havien ensenyat dues paraules: cohesió i intergeneracionalitat. En definitiva, l’objectiu d’una biblioteca no era només el préstec de llibres, sinó que esdevingués un espai de trobada, d’intercanvi d’idees, de cultures. I, és clar, una de les activitats que aconseguien tot això, eren els clubs de lectura. Aquesta biblioteca tenia un vague coneixement de què eren, però li havien explicat que consistia en una trobada de lectors que parlaven del llibre que havien llegit.
El que no s’imaginaven els directors de la fàbrica de biblioteques és que aquesta que havien encarregat des de molt lluny seria capaç de mobilitzar-ne les altres. Una manifestació de biblioteques va recórrer les instal·lacions de la nau principal, d’on partien cap al món habitat pels humans. Demanaven llibertat, portes obertes, poder ser com sempre, no dependre de classistes, de racistes, d’egocèntrics. Volien simplement obrir-se a qualsevol persona que s’acostés a la recerca de cultura, sense importar la llengua, sense cap mena de condicionament discriminatori o segregacionista.
El gerent de la fàbrica de les biblioteques lliures va rebre un missatge d’un personatge polític no gaire rellevant d’aquella zona del món, insistint que volia aquella biblioteca i només aquella, sense cap canvi, que ho havia promès als seus potencials electors i que no n’acceptaria cap altra. Desconcertats, els directius van parlar amb altres biblioteques a veure si alguna estava disposada a acceptar les condicions de l’individu. Cap ni una va fer-ho.
Finalment, la biblioteca triada va ser obligada a viatjar vers aquell cau, amb el nom posat al bell mig de l’entrada. Amb posat seriós i compungit, va entrar dins el gran contenidor, amagant les llàgrimes davant les altres biblioteques que veien com la llibertat que havia existit sempre s’esfumava en pocs segons. Diuen que el camió que la transportava no podia amb ella, qui sap si perquè el pes de la consciència era més gran del normal. El cas és que, quan va arribar a l’aeroport i la van descarregar per ficar-la dins l’avió, ella havia traçat un pla.
Quan l’avió recorria el cel blau d’un país del qual no recordo el nom, va obrir la porta i s’hi va llençar. Tenia por, però molta més d’anar a parar a aquell lloc sense llibertat. Li feia pànic trobar-se amb una gent que l’empresonés per sempre, que impedís l’entrada a altres persones, que prohibissin certs llibres. Allà on caigués no podia ser pitjor.
La casualitat va fer que anés a parar a una petita ciutat que la va rebre amb els braços oberts. Feia dècades que demanaven una biblioteca, però aquesta no arribava mai. I, aquesta, caiguda del cel, mai millor dit, va suposar una de les més grans alegries en tota la història de la població. Aquell dia va ser declarat festiu a partir d’aquell moment. Però el millor estava a punt d’arribar perquè la biblioteca va caure a la frontera de dos barris antagònics que sempre havien estat d’esquena l’un amb l’altre. Ja poden imaginar el que va passar. La biblioteca va fer una picada d’ullet als dos i els va dir: “O veniu tots i totes o torno a marxar”. I, per primer cop en la història d’aquella vila, un edifici, una biblioteca, els unia per sempre.
Una cosa, Josep, què va passar amb el nom que la biblioteca portava inscrit? Ah, sí, me n’oblidava. Amb el cop de la caiguda es va trencar i es va fer miques. Els habitants d’aquell poble van decidir democràticament i per unanimitat batejar-la com “La biblioteca del poble”.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
