Sembla que no aprenem, que no aprenen aquells que ens governen; o millor dir, que no volen agafar la via dels consensos, amb el que això implica d’un augment de la visceralitat en tots els àmbits. Catalunya s’ha convertit en un vesper on els extrems es toquen tant, són tan semblants, que a vegades costa distingir qui són uns i qui són els altres. Només la llengua els separa. I, tot i que són conscients del mal que les seves actituds provoquen, continuen deteriorant la convivència, ofegant qualsevol intent d’acord, en una societat que demana majoritàriament poder exercir la llibertat d’expressar-se en les dues llengües oficials a Catalunya sense exclusions. Sembla increïble, a més, que aquells que demanen respecte i visualització del plurilingüisme a les institucions de l’Estat Espanyol, vulguin fer creure que hi ha una persecució contra el català quan són ells, precisament, els que menyspreen la llengua més parlada a Catalunya; el que es demana és, només, una matèria en castellà. Pretendre que això és una agressió, és, no només ridícul i incongruent, sinó una fal·làcia.
Com molts dels meus lectors saben, soc un ferm defensor de la immersió. I recordo una vegada més que la dreta catalana, amb Jordi Pujol al capdavant, no era partidària d’implantar aquest sistema a l’escola, ja que això significava equiparar catalans de soca-rel amb nouvinguts, amb aquella immigració que ja els estava bé que no es mogués gaire dels seus barris, molts d’ells construïts amb les seves pròpies mans. Van ser precisament ells, els impulsors d’una escola on el català fos llengua d’aprenentatge, rebutjant la separació per llengües maternes que volia la burgesia. El consens i l’acceptació d’aquest model va ser unànime, tot i que es va imposar la tesi que “el català era i és la llengua pròpia de Catalunya”, un primer pas en forma de frase que podia indicar per on podien anar els trets de certs personatges de la conselleria d’Educació d’aquella època (1982) que ja mostraven el supremacisme que anys més tard va destapar-se sense vergonya.
En general, podem afirmar que la immersió ha estat un èxit. Ha aconseguit, entre altres coses, que els castellanoparlants siguin bilingues, la qual cosa només era un privilegi dels catalanoparlants. 40 anys després, el coneixement de la llengua catalana ha fet un salt espectacular, especialment en la segona i tercera generació dels immigrants vinguts de la resta d’Espanya. Molt d’ells han canviat la seva llengua materna castellana en favor del català per tal d’ensenyar-la als seus fills i afavorir així el bilingüisme ja en l’entorn familiar sense esperar que només sigui l’escola la que assumeixi aquest rol.
Ara bé. Calen diverses consideracions per a no caure en el parany dels que desitgen un enfrontament que no es produeix a la societat i molt menys a l’escola. Fa 40 anys, la situació era molt diferent de l’actual. L’esquerra en el seu conjunt veia la necessitat d’integrar una part de ciutadans que no acabaven de formar part del lloc on venien a treballar. Malgrat haver-se implicat en la defensa de la democràcia, sent majoritaris en les manifestacions on es demanava “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, allà pels volts de 1977, faltava la llengua, una “imposició” ben vista per tothom. L’esquerra (PSC i PSUC) van creure amb els ulls tancats en la bonhomia de la immersió, sense plantejar-se que, en el fons, l’alumnat de llengua materna catalana conservava el seu estatus i no participava del pla. La veritable immersió hauria estat que allà on el català era majoritari, implantar-la en castellà i a l’inrevés, és a dir, a llocs on la presència del català fos mínima, fer l’ensenyament únicament en aquesta llengua.
Amb el temps, i especialment amb la radicalització de les postures del nacionalisme català, s’ha comprovat que, de manera sibil·lina i silenciosa, el que es volia era crear un caldo de cultiu contra la llengua castellana i que ha arribat als nostres dies en forma d’una hispanofòbia exacerbada. I el que han aconseguit és, ni més ni menys, que el català s’assimili a “independentista”, amb el rebuig que això representa per a una part majoritària de la ciutadania catalana. Com a resposta, neix Ciutadans i, anys després, altres entitats i plataformes clarament catalanofòbiques que, amb l’excusa de la “llibertat d’elecció” de la llengua d’aprenentatge, amaguen intencions funestes que poden trencar la convivència, ja fortament malmesa, entre catalans. Uns i altres aplaudeixen aquest estira-i-arronsa que només afavoreix els fanàtics i extremistes; uns demanant l’aplicació del 155 a l’ensenyament, d’altres directament la suspensió de l’autonomia, i en l’altra punta, entitats ja gairebé mortes, desinflades i sense credibilitat que veuen com un miracle la ratificació de la quota del 25 per cent en castellà en les aules catalanes, per així tornar a despertar un moviment independentista que ja no responia a les crides a la unitat.
No és estrany que tant ERC com Junts i la CUP es tanquin en si mateixes, apostant clarament per “un sol poble, una sola llengua”, ignorant i rebutjant el bilingüisme que es viu al carrer, però sorprèn i molt que tant Ada Colau com Joan Mena, dirigents dels Comuns, hagin sortit en defensa de la immersió que es va instaurar fa 40 anys, instant a no tocar ni una coma, la qual cosa mostra, no només un desconeixement de la realitat lingüística catalana d’avui en dia, sinó una total incongruència, perquè ells mateixos diuen que les lleis cal canviar-les si no compleixen amb les expectatives al llarg del temps, fent referència implícita a la Constitució Espanyola de 1978. Em sobta també, l’aposta clara per la desobediència que fan els Comuns (però també dirigents catalans d’UGT i de CCOO), rebutjant aplicar la llei i, el que és més greu, sense intencions de buscar alternatives consensuades que busquin, en definitiva, que l’alumnat de l’ensenyament obligatori domini les dues llengües al final de l’etapa.
De veritat que si vull més hores de llengua castellana haig d’anar a la privada, Ada? Ho dius seriosament? I rebutjo contundentment articles que es fonamenten en l’odi als parlants d’una llengua o una altra, i que acostumen a anar signats per falsos periodistes que somien a aixafar i aniquilar el contrari.
En clara oposició a les tesis més conservacionistes i protectores de la immersió com si es tractés d’un mantra intocable, surten veus que reclamen novament el consens. Entre elles, l’exconsellera d’Educació, Irene Rigau, que ha rebutjat desobeir la sentència del Tribunal Suprem. Rigau ha dit en una entrevista al programa Aquí Cuní de la Ser que “la Generalitat ha de regular i no dir ‘no complirem'”. “Hem de tornar a fer una lectura de què diu la llei vigent, assumir el que va sortir, ho hagis votat o no; i fer una regulació”, ha afegit. Des del PSC, Salvador Illa també exigeix una nova regulació de la immersió on quedi reflectida la realitat de cada territori, de cada centre escolar, augmentant les hores de la llengua en minoria.
Segurament així hauria d’haver estat des del principi: més hores en castellà a Cardona, per posar un exemple, i més hores en català a Badalona. És clar que això trencava els esquemes del nacionalisme excloent que havia d’acceptar el castellà com a llengua pròpia i, per tant, en posar-lo al mateix nivell, podia significar estimar-lo. Desobeir és sinònim d’intolerància. Seure, parlar i acordar callarà les veus d’aquells que veuen en la confrontació, en la violència verbal, l’única sortida a la seva visualització i a uns interessos que no pertanyen a la majoria dels catalans.
Foto portada: la façana del Tribunal Suprem. Autor: cedida.
