Diuen que viatjant s’acaba amb el racisme. No ho tinc massa clar. Hi ha gent que ho fa, absorbeix una mica de cultura, però acaba tornant a la cultureta del seu cau, incapaç d’entendre i d’assimilar el que ha viscut fora. S’hi barregen dosis de supèrbia, de narcisisme, de classisme, però també d’hipocresia. Tot plegat conforma una amalgama de sentiments que es redueixen a la constatació de què no hi ha res més bo per a la comunitat que allò que jo m’he muntat. És allò que diuen en castellà de què ‘yo me lo guiso y yo me lo como’.
Anys de vida i d’experiències, m’han portat a veure la realitat des de prismes diferents. I m’he trobat davant de persones, moltes d’elles membres d’entitats variades, que ofereixen una imatge gairebé idíl·lica de la relació amb els altres. Una ment oberta fins a l’infinit, les portes també obertes a tothom, somriures i declaracions grandiloqüents, en definitiva, una dosi tan enorme d’empatia que fins i tot esdevé embafador. La realitat n’és una altra. De cara a la galeria, tot són proclames solidàries i filantropes; a l’interior, un classisme que fa por.
És per això que, sent objectiu, detecto una certa fòbia a barrejar-se amb el diferent en aquesta ciutat feta de pedaços, ja ho he dit en alguna altra ocasió. Alguns, tancats en el seu món, detesten una pluriculturalitat ja inevitable i s’entesten a demanar caus on desenvolupar el seu classisme, moltes vegades reivindicant-lo des de posicions progressistes o d’esquerres. Insisteixo que això té a veure també per un posicionament de manca d’interès per conèixer la gent d’un altre barri. No sé si és por o allò de la ‘prioridad nacional‘ que ja comença també a escoltar-se en català, ‘primer, els de casa’.
Jo vinc de família d’immigrants que s’han adaptat perfectament a la realitat sabadellenca. Ens ho demanaven, ens ho exigien. I així ho vam fer. Més endavant, alguns ens reclamaven carnets de catalanitat i ves a saber on podem anar a parar. Per això no entendré mai que, malgrat aquest fet, alguns encara lluitin per separar més que per unir, per inventar-se estratègies que consolidin el seu classisme i siguin incapaços de connectar amb els nouvinguts, que, cal dir-ho, són, culturalment parlant, molt diferents dels que van arribar a Sabadell en les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat.
En comptes de fer el possible per conèixer les seves necessitats, molts opten per aixecar barreres, per empènyer-los dins un altre cau, sigui anomenat aquest d’una manera o una altra, suggerint equipaments diferenciats, siguin aquests culturals, educatius o sanitaris. Igual és una mena de por que travessin línies delicades. Igual és que tenen també por que s’integrin de tal manera que acabin per accedir a quotes de poder no desitjades per part de membres d’entitats que fa dècades que estan aferrats al càrrec sense cap mena d’interès per democratitzar-les. Algunes, blindades i segrestades des de finals dels 70 del segle passat, ensorrant altres entitats més petites del voltant, apropiant-se dels espais que eren de tots i, el més perillós, actuant a la manera de la dictadura xinesa, perpetuant una nissaga familiar que encara perdura.
Els recomano que viatgin, que mirin l’exemple de la localitat extremenya de Talayuela, amb un percentatge d’immigració magribina important, amb la tercera generació ja que ha nascut allà i que participa activament i a tots els nivells de la vida de la seva ciutat. Em comentava el director d’una de les escoles de primària que, després de més de 30 anys de feina incansable per aconseguir una cohesió ferma i forta, els resultats són increïbles. La comunitat marroquina, majoritària al poble, forma part de totes les entitats, teatrals, musicals, veïnals, esportives… La llengua no és el problema; tampoc no ho és la religió. La convivència és el pal de paller que ho sustenta tot.
Malauradament, a molts llocs, encara tenen aquesta idea que els de fora poden contaminar-ho tot, que cal preservar la puresa i, consegüentment, que cadascú lluiti per allò que cregui oportú. Els de casa són intocables i els altres, si volen alguna cosa, ja saben on han d’anar a demanar-ho. Cohesionar? No, això només es diu de paraula, una utopia com una altra, per la qual ja no val la pena esforçar-se.
Jo recomano viatjar més. Però no a la Patagònia ni a Austràlia. A Ca n’Oriac, a La Planada, a Merinals, a Cifuentes o a Torre Romeu. Potser entrant en una botiga de barri s’aprèn més que fent milers de kilòmetres. Potser una conversa amb aquella persona que ha vingut a Sabadell amb l’objectiu de guanyar-se el pa ens obre aquesta ment que alguns obren alguna vegada, però que el cor fa que es tanqui de manera immediata. Els asseguro que és molt enriquidor. Saben per què? Perquè són ciutadans de Sabadell, tenen els mateixos drets i deures que els altres i, sobretot, perquè no mereixen ser arraconats. Girar l’esquena no ha estat mai una bona solució a cap problema.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
