Fa temps que batallo per tal d’aconseguir alguna mena de reconeixement a les generacions que ens han precedit. No es tracta de deixar símbols freds escampats per voreres o façanes que, inexorablement, passen desapercebuts per a gran part de la ciutadania. Tampoc no és gaire útil fer una conferència de tant en tant, a la que, tot s’ha de dir, sempre assisteixen les mateixes persones. A Sabadell, en tenim constància de moltes d’elles que han estat, no només un fracàs, sinó la constatació que els més joves no se senten ni cridats ni al·ludits a actes que tenen més a veure amb una necessitat institucional que a intentar transmetre valors i sentiments.
Llegeixo que a les comarques tarragonines, a Tortosa, per exemple, l’alumnat de diversos centres escolars va treballar l’Holocaust des de diferents punts de vista, estudiant l’estructura dels camps de concentració i extermini o buscant, per exemple, els deportats de la comarca. Interessant també el projecte de memòria oral portat a terme per alumnes de l’INS Mare de Déu del Portal, a Batea, a la comarca de la Terra Alta. Una acció senzilla, però de gran càrrega emotiva i pedagògica, on es van recollir experiències i testimoniatges de persones que van viure la Guerra Civil, és a dir, les veus dels nens i nenes d’aquell conflicte i com els va afectar en les seves vides.
No marxo de Tarragona i vaig a parar a la Ràpita. Aquest 2026 es complirà el desè aniversari d’Orígens, “la reivindicació del passat més recent de la Ràpita valorat, reviscut i interpretat per la ciutadania. El fet rapitenc explicat pels rapitencs a locals i forans”. Els objectius en són aquests: enfortir el sentiment d’identitat rapitenca a partir del (re)descobriment del passat del nucli, traure profit el barri del Xicago, el més antic del municipi, donar a conèixer a les generacions més joves la forma de vida dels seus avantpassats recents, enfortir el pes del teixit associatiu local com a ròtula que articula i dinamitza la societat, demostrar que, si tota la societat treballa per un objectiu comú, la població de la Ràpita pot dur-lo a terme amb èxit i, finalment, crear un esdeveniment que es desenvolupa a partir de la participació de la ciutadania i que pot esdevenir un nou atractiu turístic cultural de la població. Perdoni’m els meus lectors si m’he estès una mica.
Jo, segurament per la meva formació com a educador, em quedo amb aquesta: donar a conèixer a les generacions més joves la forma de vida dels seus avantpassats recents. Perquè, han de saber-ho, l’escola és un dels pals de paller de tot aquest assumpte a la Ràpita, ja que consideren que els joves tenen l’obligació moral de no oblidar d’on venen.
I, com a sabadellenc, sento pena i vergonya que aquí hi hagi una desídia, no sé ben bé si intencionada i un desinterès, fruit, d’això n’estic segur, de la manca d’empenta de gran part de la nostra classe política i de les entitats. Està a punt de desaparèixer tota una generació de persones que van venir a treballar a Sabadell, que es van fer les seves cases durant la nit, que van fer més rics els empresaris tèxtils que necessitaven mà d’obra barata. Els seus testimonis marxaran amb ells sense que ningú, ni des de les associacions de veïns, ni des d’entitats que s’anomenen sabadellenques faci res per evitar-ho. La riquesa d’aquestes històries és tan evident com útil per donar a conèixer una etapa de la nostra història que sembla que alguns volen deliberadament obviar.
Sabadell va perdent de mica en mica la seva ànima. Ja gairebé no queden edificis, ni restes arqueològiques, ni res que ens identifiqui com a ciutat, més enllà d’estructures horroroses o festes copiades d’altres indrets. Els més joves són incapaços de recordar alguna part de la seva història més recent, també perquè a escoles i instituts no s’hi treballa res. El Ciutat i Escola, una eina cabdal quan va néixer, s’ha anat enquistant en el temps i, com que les activitats no són obligatòries, no pot mai provocar un sentiment de pertinença a una ciutat, a la nostra.
A Àguilas, a la Regió de Múrcia, per exemple, estan recuperant la tradició que els va treure de la misèria a principis del segle XX, l’espart. Cada cert temps s’organitzen tallers d’artesania i ja són molts els joves que s’endinsen en aquest món que va formar part de l’economia d’un poble que va veure a les muntanyes del voltant la clau per sobreviure.
A Sabadell, aviat ningú no recordarà res ni de la immigració, ni de les cosidores, ni perquè hi ha desenes de xemeneies disseminades, ni de tantes altres activitats que la van fer rica. En una època en què és molt fàcil accedir a testimoniatges directes, s’hauria de fugir d’entrevistes que considero estan força lluny de la realitat i que no col·laboren gens a aquest apropament als més joves.
Sabadell té un deute amb els més humils, amb aquells que van arribar a una ciutat grisa i que van fer el possible per integrar-s’hi. Insisteixo, si qui pot fer alguna cosa no ho fa, serà còmplice d’aquest oblit, d’aquesta humiliació. Encara hi som a temps. La Regidoria d’educació té molt a dir i molt a fer. Ara bé, si ens conformem a posar tendals i ventiladors, l’única cosa que aconseguirem seran caps buits. Potser és això el que interessa.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
