Ben és sabut que a Sabadell som únics, inimitables. Ho demostrem cada dia, no ja com a ciutadans, sinó mitjançant els nostres representants polítics que, tot i que no pregunten mai si ens agrada una cosa o una altra, obtenen el beneplàcit amb el nostre silenci. El cas de la muralla de la Via Massagué és un bon exemple de minimalisme. Per a què en voldríem una de 100 metres, ben alta, que es veiés de lluny? Per a què conservar-ne totes les parts que en van sortint? No tindria massa sentit; per això és un gran encert tapar tot el que surt, inclosa la muralla que va aparèixer on ara hi ha el pàrquing del centre, i fer visible només una part d’uns tres metres, ben enfonsada i amb barana inclosa. Aquelles ciutats que tot ho guarden, que tot ho exposen, que fan normatives perquè quedin a la vista, amb vidres a sobre per exemple, les troballes que formen part de la seva història, estan desfasades, perden literalment el temps. És molt millor arrasar-ho tot, que no quedi res i que s’enlairi un bloc de pisos que trenqui tota la bellesa de l’entorn.
Em consta que altres ciutats catalanes, espanyoles i fins i tot europees, s’han mostrat interessades en conèixer a fons la nostra manera de fer, el nostre model de no conservar res. Ara, com poden imaginar, han sabut que a la nostra ciutat ha aparegut un tros de muralla que s’ha decidit, no només salvar, sinó exposar als vianants. Però no pensin que l’interès ve pel fragment, sinó per l’essencialitat de la mesura, per trencar motlles i idees preconcebudes, i optar per la radicalitat com a mètode de treball. Fins i tot hi ha experts en la matèria que parlen de “mesura progressista”. Si tota la muralla és idèntica, per què se n’hauria de conservar tota? De fet, Sabadell no és la primera a fer aquest pas tan important. A Berlín, ja ho van fer fa dècades, guardant un fragment del mur com a recordatori i venent trossets petits a particulars. Ara que hi penso, a Sabadell es podria fer el mateix. En comptes de tapar-ho tot, valdria la pena reinventar-se i destinar murs i parets antigues al col·leccionisme. S’imaginen? Tots els sabadellencs podríem tenir un fragment de la muralla a casa nostra. Podríem, també, oferir-ho com a regal als visitants i, perquè no, a les diferents celebracions que s’hi facin. En qualsevol cas, val la pena remarcar que Sabadell, després de trobar parts de la muralla en multitud de solars, les cases dels quals han estat enderrocades, opta amb valentia per salvaguardar uns tres metres, i això té un mèrit indiscutible.
De fet, m’ha arribat que els primers a demanar una visita a la muralla de Sabadell, han estat les autoritats de Montblanc. Els de la capital de la Conca de Barberà volen que se’ls expliqui bé el projecte sabadellenc, per tal de, si ho creuen necessari, enderrocar 1.697 metres de muralla i deixar-ne a la vista només tres, en la línia del que ha fet Sabadell. Pel que fa a les 25 torres, encara no ho tenen clar i potser convoquen un referèndum a veure si en deixen com a mínim una. A Saragossa, també ha arribat la notícia i estan pensant a enderrocar la muralla que es troba al pàrquing soterrat del centre urbà i deixar-ne els tres metres de rigor; així podrien ampliar la zona d’aparcaments. Més enllà, a Carcassona, miren amb lupa les passes que es donen a Sabadell. Comencen a pensar que els visitants es cansen de veure tanta pedra i potser sí que és millor demolir una gran part que, d’altra banda, permetria tota una sèrie de millores quant a la mobilitat de la gent.
Mirin que jo soc de filar prim i de fixar-me en els errors, més que en els encerts, però aquesta vegada haig de felicitar els ideòlegs del projecte minimal, perquè posa a Sabadell en el mapa arqueològic d’una manera tant clara com profitosa. Amb una mica de publicitat ben estructurada, via xarxes socials, podem aconseguir visites multitudinàries de gent de la comarca i, molt probablement, de tot Catalunya. La muralla de Sabadell té tots els elements per ser un èxit a tots els nivells. Més endavant es podria dotar els curiosos amb ulleres de realitat virtual i llavors ja seria encara més espectacular.
Animo els comerciants del centre a treure’n profit d’aquesta iniciativa. És més, Medievàlia pot fer un gir de 180 graus amb la integració de la muralla als actes programats. S’imaginen? Milers de persones omplirien els carrers del centre i farien cua per poder-se fer una foto amb la nostra muralla, única al món. Llavors ja tindria més sentit el pàrquing del centre i caldria obrir-lo per encabir tanta gent.
Si al final, tot té una solució. Potser sí que podríem criticar que els edificis que envolten la muralla són massa insubstancials, i apaivaguen la bellesa del fragment de muralla. Però no ho faré; bàsicament perquè avui m’he proposat no incidir en cap cosa negativa i no voldria espatllar l’alegria i l’orgull que sento com a ciutadà sabadellenc en veure que els meus representants polítics han fet una feina tan acurada. Espero que no sigui l’última. En qualsevol cas, podem presumir de muralla. No només això; tenim l’obligació de dir als nostres veïns de Terrassa que la seva és un nyap que ni es troba al pas de la gent. La nostra, en canvi, se situa al bell mig de la ciutat, com ha de ser, com Déu mana. I amb una barana que sobta per la seva petitesa, la qual cosa la fa encara més particular, més nostra. No se la perdin.
Ara la feina és de tots i totes. No s’hi val criticar, que si és petita, que si és ridícul tot plegat, que si la barana rovellada taca només tocar-la… No. Seria un gran error per part nostra. És el moment de treure encara que sigui una mica de vanitat, d’amor propi. La muralla representa aquell nexe que buscàvem, aquella cohesió que no havíem aconseguit mai, aquell sabadellenquisme desaparegut. Per tot això, cal que l’estimem, que la fem nostra, que convidem amics i amigues a veure-la. Això és fer pinya. La resta són bajanades.
