Fa només tres mesos, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va atorgar a la Biblioteca Jaume Fuster el Premio Liber 2025 a la millor iniciativa de foment de la lectura en biblioteques obertes al públic. La notícia va passar força desapercebuda en els àmbits culturals, també catalans, segurament perquè no s’ha indagat prou en el significat real de la distinció. Jo sí que ho he fet.
I, és clar, ja em semblava a mi que no es tractava d’una biblioteca a l’ús, com les de tota la vida, amb sala per llegir i consultar, servei de préstec i poca cosa més. Efectivament, la Jaume Fuster ja va néixer amb un altre tarannà, amb un embolcall democràtic i amb una configuració diferent, més adient amb la idea de l’Ajuntament de Barcelona de crear petits o grans centres culturals que ajudessin a conformar la tan desitjada cohesió de barris i sectors de la ciutat.
Inaugurada el 2005 a partir d’un procés participatiu en el qual van ser cabdals els veïns i veïnes de la plaça Lesseps, la biblioteca Jaume Fuster va néixer poc després de la posada en marxa del Consorci de Biblioteques de Barcelona el 2001. Aquest ens proposava que les biblioteques estiguessin ubicades en un punt cèntric i ben comunicat, la qual cosa crearia una vinculació territorial indiscutible. Anys després, s’ha vist que el que ha passat és que ha tingut una gran projecció a tota la ciutat. Al compromís constant pel foment de la lectura, s’han afegit horaris amplis d’obertura, sales d’estudi nocturnes, instal·lacions de qualitat, amplíssima col·lecció de fons editorials, sala d’exposicions i un gran auditori amb una capacitat per a 250 persones.
No és massa complicat entendre que el que es pretenia era convertir la biblioteca en un autèntic centre cultural, en un pol d’activitat que donava resposta a les necessitats del barri de Gràcia i que també acollia activitats programades a la ciutat. En volen més? Aquestes es treballen en cooperació amb el sector editorial (llibreries, editorials, associacions diverses…), la qual cosa genera tota mena d’actes com presentació de novetats, presència d’autors i autores, homenatges i exposicions, però també concerts, projeccions de cinema i debats de tota classe.
I, és clar, la meva mirada cap a Sabadell és inevitable. I ho és per la gran diferència entre les biblioteques de la nostra ciutat i el concepte de les de Barcelona. A Sabadell no existeix, que jo sàpiga, un consorci on es treballi conjuntament amb les necessitats de cada una; tampoc no hi ha, d’això estic segur, una programació cultural estable ni un objectiu global en considerar-les centre cultural cohesionador del barri o del districte. A Sabadell les biblioteques funcionen si fa o no fa com fa 50 anys, com a sala de consulta i de préstec.
I bé, aquí tenim un nou repte, un nou guant que llenço a veure si algú l’agafa. Ja saben que una de les meves inquietuds és la manca d’un projecte que cohesioni la nostra ciutat. Algú dirà que això ho està aconseguint el Llaminer… Visca la cultura! Jo m’estimo més tirar per un altre camí, vist l’èxit que ha aconseguit en altres ciutats, malgrat que les biblioteques a Sabadell no van néixer amb aquest objectiu. De fet, la dels Safareigs de la Creu Alta, ho va fer més amb un interès arquitectònic que cultural. Calia salvar un edifici emblemàtic i dedicar-lo a alguna cosa. Els impulsors d’aquella època ja tenien prou en intentar que no es destruís patrimoni històric. Poc estaven per pensar en grans projectes culturals. Si fos ara, segurament haurien pensat en Cal Balsach com a biblioteca. En la mateixa línia, alguns comencen a somiar que la Torre d’en Feu podria esdevenir, no ja la biblioteca del districte cinquè ni la de Gràcia, sinó un pol d’atracció cultural que comencés a reunir i a articular propostes que avancessin cap a aquesta idea que va sorgir a Barcelona ja fa 20 anys.
Fa uns dies un veí de Can Rull em deia que el centre cívic està mort. Va fer servir aquesta paraula per afegir després que recordava el seu naixement amb la il·lusió d’un fill que neix per articular les activitats del barri, aquell pol cultural del qual parlava abans. Amb els anys ha esdevingut un local de lloguer de sales. Poc més. Molta zumba i molt poca activitat musical. Reclama que alguns concerts que es fan únicament al centre viatgin a Can Rull. Si més no, que l’ajuntament programi algun allà. Mirin si no, les que es programen als de Barcelona. Una amalgama que va des de concerts, espectacles, conferències, tallers, teatre. En definitiva, propostes per a tota mena d’inquietuds. Destacable i interessant l’Escena Districte Cultural, més de 30 propostes culturals que es desenvolupen als centres cívics de Barcelona entre el febrer i l’abril. Circ, música, teatre, dansa i espectacles familiars que, aquests sí, cohesionen la ciutat comtal.
Mai no és tard per rectificar. Diuen que n’és de savis. El manteniment de les biblioteques de la ciutat costa una pasta als ciutadans. És una pena que les quatre parets que les aguanten estiguin orfes de gent, d’activitats, de cultura en general. Tot és reversible. Només cal tenir una mica d’ambició i ganes. Les associacions de veïns ja no ho reclamen; segurament perquè han vist que no hi ha gens d’interès a impulsar petits centres culturals de barri on no només la gent d’aquest sector hi vagi. Tenim l’exemple de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Només cal anar-hi, preguntar com s’ho fan i començar a caminar en aquest sentit. Qui vol posar-hi la primera pedra?
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
