Un nou curs escolar ha començat aquesta setmana i sembla que igualment mogut que l’anterior. El professorat ha esclatat per fi i s’ha adonat que l’almoina que l’administració repartia de tant en tant era més un parany perquè tanquessin la boca que una recompensa per la feina feta. Després d’anys d’estires i arronses, repeteixo, per fi, s’han posat les piles de la reivindicació i han posat contra les cordes el departament d’ensenyament.
El tema és molt i molt complex perquè partim d’una disbauxa en forma de decrets d’un any que són revisats i fins i tot anul·lats un any o dos després. Ordinadors a l’aula, mòbils sí i no, depèn, autonomia de centre caòtica, plantilles no estables, professorat no qualificat, supressió d’aules d’acollida, informes reconduïts i falsos, poca participació de les famílies, burocratització… Podria continuar, perquè la llista és llarga.
En acabar el curs, el departament d’Educació va posar damunt la taula ampliar les nòmines del professorat. El més greu, que qualsevol no expert s’hauria adonat de la immaduresa de l’acció, va ser signar l’acord amb dos sindicats minoritaris. Com sempre, l’administració pensava que era una qüestió de sou. O no tenen ni idea, o no en saben més o, això és el que penso, volien fer-los callar i acontentar-los amb un augment a tres anys vista.
S’equivocaven perquè entre les demandes més importants del professorat no s’hi troben les d’índole econòmica. L’afartament ve, sobretot, per la desídia del departament, per la manca d’instruccions clares, per la burocràcia que impedeix treballar en condicions i, especialment per l’oblit de l’atenció a la diversitat i la negativa a reduir les ràtios, una demanda que dura ja dècades i que no es concreta mai.
Per les meves paraules, podrien pensar els lectors que els centres educatius són un autèntic desastre. No és cert. I no ho és gràcies a la generositat i la responsabilitat d’un professorat que sempre ha tingut clar que treballa amb persones, un alumnat moltes vegades vulnerable, que ha de quedar al marge de les disputes amb les administracions. Les famílies han de tenir clar que a l’escola es treballa i bé, malgrat les dificultats i les mancances.
De fet, ja algú comença a dir que el problema és estructural, una paraula que significa, al meu entendre, que la casa comuna ja no aguanta més reformes, que ja no valen pedaços que tapin la corrosió de l’edifici que es troba en estat ruïnós, permeti’m els meus lectors la metàfora. Han estat dècades d’il·luminats que, des d’un despatx, han inventat projectes que han imposat a les escoles i que poc després han fracassat. L’exemple més clar, el dels ordinadors a les aules. Posteriorment, el del treball per projectes, l’eliminació dels llibres físics… El llistat torna a ser llarg. Els informes PISA mostren una part d’aquest caos, però no cal prendre’ls com a categòrics. Sembla que ara ens espantem dels resultats, però ja a finals dels 90, la Generalitat de Catalunya va impulsar el programa El gust per la lectura, adonant-se de les greus mancances de l’alumnat en comprensió lectora. Malgrat la bona fe de la iniciativa que encara continua, el fet és que va suposar omplir les biblioteques de llibres i poc més. 30 anys després, estem molt pitjor, però, com dic, això no és nou.
Per tant, cal fer un edifici nou. Podem aprofitar algunes coses del vell, però, bàsicament, el que reclamen els docents és concreció, mitjans i anàlisi. També una dignificació de la carrera docent. No pot ser que un arqueòleg esdevingui professor d’anglès, per exemple, gràcies al nivell que se li demana. S’ha de tornar a l’especialitat i els docents de llengües han de ser filòlegs. No pot ser que la juguesca acapari tota la primària i els alumnes arribin a l’institut amb greus mancances de comprensió lectora. No pot ser que cadascú faci el que vulgui sense un exhaustiu control de la inspecció. No pot ser que, davant la complexitat d’alumnat a les aules, no hi hagi especialistes i personal de suport, també lingüístic. No pot ser tantes coses que algú ha de posar-hi ordre.
I mentre això no passi, la pau educativa no arribarà mai. De fet, el cansament ha provocat un boicot a les sortides extraescolars i a les colònies. Això no havia passat mai, perquè, com he dit abans, el professorat les considerava essencials dins el currículum de les seves matèries i de la cohesió en el centre educatiu. Aquest boicot indica que ja no hi ha qui aguanti un comportament que és inacceptable per part de la Generalitat.
Algú em deia fa uns dies que això que passa a Catalunya no és gens local, que és un projecte de l’elit mundial per carregar-se l’educació. Interessen individus mal informats, que no sàpiguen llegir, que no siguin crítics, per després manipular-los al seu gust. Potser té raó i si en té, cal rebel·lar-se, fer pinya. Aquesta lluita no l’és d’uns treballadors, sinó de tota la societat. Mentre no entenguem això, la utilització, les maniobres de desgast i les restes aniran a parar a un sector que pateix la indiferència des de fa massa temps.
Si de veritat volem ser capdavanters com a país, només construint una bona armadura educativa ho aconseguirem. Deixem-nos de tapadores i de falsificacions d’informes que no serveixen per a res i posem a treballar al Consell Escolar de Catalunya, potser l’única eina que pot establir una normativa i unes bases comunes a uns anys vista. El que s’ha destrossat en tants anys no s’arregla en uns pocs, però cal posar-se en marxa. I cal fer-ho de manera urgent i amb mesures dràstiques. Potser caldria mirar als països nòrdics. Dinamarca ha pres la decisió de recórrer a les exposicions orals com una mesura directa per tal de combatre l’ús inadequat de la intel·ligència artificial i els plagis en les tasques escolars. Noruega també ha restringit la IA i Suècia ha tornat al llapis i al paper amb l’objectiu de mitigar la hiperdigitalització a les aules. Aquests mateixos països han implementat la tornada als llibres físics als centres educatius. Hi ha voluntat de fer alguna cosa?
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
