Hi ha qui diu que això és el karma. D’altres pensen que tanta malifeta i tan descarada havia de tenir un final com el que ha succeït. Jo penso que la tasca de formigueta, aquella que no es veu, és, finalment, essencial. I ha passat; per fi una notícia bona en aquest caos que es diu Sabadell i on l’amiguisme impera des de temps immemorials; un intercanvi de cromos del qual ja n’he parlat en diverses ocasions i que demostra que moltes de les persones que es troben a les institucions ho són per interessos personals, per interessos crematístics, per optar a càrrecs de més importància, de més poder, de més diners.
No, no ens enganyem; sota les sigles d’un partit s’amagava feia temps l’arrogància, el cinisme i la impertinència més absoluts, a més d’un sou d’escàndol, una agència de col·locació i una manca d’empatia extraordinàries. Molts em diran que no és res de nou, que no hi ha res sota el cel ceballut que no coneguéssim, que això ja és norma de la casa. Que sí, que sí, que Sabadell és com un poble, que al final tothom es coneix i se sap on treballa, i qui l’ha col·locat, i qui li ha facilitat l’accés a aquell pis…
Malgrat tot, de tant en tant sorgeixen notícies que ens alegren el dia. No ha estat una expulsió amanida als despatxos municipals; és més, el grup mixt va néixer per arraconar espècimens de difícil catalogació, esperant la seva mort política en la següent contesa electoral. Mentrestant, poden recolzar el partit en el govern, seguir cobrant nòmines estratosfèriques i obrint portes a altres prototips, amb una manca d’ètica total, enganyant el seu electoral (ja sense la sigla que els donava cobertura), amb unes frases ben pensades, intentant que els que l’aplaudien perquè s’encarava amb un poli que intentava que les obres d’unes petanques poguessin continuar sense ensurts, oblidin aquell dia. Ai! Les petanques. Una bola s’ha escapat del terreny de joc i ha tocat de ple al cap de qui deia una cosa abans de ser triada i ara, amb els bitllets que li surten de les orelles, manifesta el contrari.
L’expulsió no significarà ni molt menys, la sortida d’aquesta cova d’Alí Babà; més al contrari, refermarà el seu estatus i aprofitarà totes les eines que li dóna el càrrec per enfortir el seu mandat; o potser es prepararà per a l’ingrés en el partit que millor li pagui. Ves a saber… Malauradament, la història continua. Una crònica d’individualismes salvatges, de narcisismes exacerbats, de trepitjades inhumanes, d’afectes malaltissos pels diners i pel poder, de desconsideracions feroces cap als electors, que queden oblidats davant la barra de personatges mediocres, de pocavergonyes que saben que ningú els farà res. I no, senyoreta, la seva expulsió no aprofundeix en la desafecció dels ciutadans amb la política, sinó que referma l’ètica del partit a qui vostè es va aferrar per augmentar el seu sou. L’únic objetiu del seu pas per la política. Campiona del món en insolència, descaradura, cinisme, procacitat, impertinència i arrogància. És que ho té tot!
Per això és tan important el pas que s’ha fet des d’una formació política que ha de lluitar contra aquestes oportunistes que entren d’amagat per omplir-se les butxaques fent veure que estimen animals, que posen en marxa “campanyes de conscienciació”, que les copien literalment d’altres ajuntaments i que, evidentment, és la cortina de fum per tapar els 415.788,80 euros que aniran al seu compte i al de la seva suposada parella en quatre anys. Orgullosa d’orgulls estètics, orgullosa de fotos i més fotos buides, orgullosa d’un sou inimaginable. Una autèntica vergonya que, ara, dos anys després, dona un respir en forma de puntada de peu que, com he dit, no podrà evitar que continuï cobrant una pasta.
Tot i això, hi ha lloc per l’optimisme. Vull pensar que aquest fet indica un abans i un després en el camí en l’ètica municipal. Les dades, les accions i tot el que estem veient i vivint, no albiren un canvi de tendència, és cert, però és un advertiment a la classe política que s’aprofita del seu càrrec amb evidents intencions d’augmentar el saldo del seu compte corrent. Un tema que ha de ser abordat de manera urgent (la limitació per llei dels sous dels càrrecs públics i la seva adequació als de la gent normal), si no volem veure pujar de manera considerable l’abstenció d’uns votants, d’uns ciutadans, que fa temps que fugen d’aquests arribistes, d’aquests monstres que ja no tenen cap mena d’escrúpols a amagar les seves veritables intencions. Una pena, perquè sempre s’hi troben persones (no els vull anomenar “polítics”) que sí que busquen una millora en la qualitat de vida dels seus conciutadans, però que queden tan amagats, tan submergits en les seves àrees, en les seves competències, que passen completament desapercebuts, quan haurien de ser els que enarboressin la bandera de l’ètica. Però no; es veuen tan engolits i assetjats per la gossada, per la colla de zombis assedegats de poder i de bitllets, que acaben marxant i tancats en caus on, ferits per les punyalades rebudes, intenten refer-se dels embats d’una classe política que traspua fàstic.
I això és precisament el que volen alguns, que ens quedem a casa, que no fem res, que deixem volar aquests voltors, que els deixem en la pau dels seus ingressos, en la pau de nòmines que donen la pau existencial, en la pau de falses encaixades de mà i de somriures artificials. No és el meu camí. Jo estaré sempre al costat dels que treballen per desemmascarar els nyaps en forma de regidora, les pífies d’aquesta democràcia imperfecta, perquè, finalment, ha de triomfar la veritat. I a Sabadell, el fet ocorregut la setmana passada, l’expulsió de Marta Morell de Podemos, és d’una importància cabdal. Perquè és també un avís per a navegants, per a aquells que vulguin fer el mateix, omplir-se les butxaques de manera deslleial, de manera basta i barroera, davant uns votants que amb prou feines poden pagar el rebut de l’electricitat. Omplir-se la boca de proposicions i d’argumentacions “políticament correctes” i “d’esquerres” i actuar de manera tramposa, és, a parer meu, la pitjor demostració de roïnesa que pot tenir una persona. I aquesta continuarà al Ple asseguda en un racó, encastada a la cadira que li dona a menjar, sustentada per qui la necessita, una abraçada de l’ós que pot acabar amb les dues. Perquè la dignitat fa temps que va escolar-se per les clavegueres. El ciutadà sempre ha d’estar alerta, perquè en aquest món, tot i semblar que es tracta d’un cadàver polític, la resurrecció és possible, i tots sabem que aquests subjectes moren matant. Passar de tot no és la solució. El deure és ajudar a enterrar-los.
