L’evident fractura social produïda a Catalunya com a conseqüència del gir del nacionalisme cap a un independentisme de “farol”, segons les paraules de Clara Ponsantí, porta implícits factors que ara per ara no podem esbrinar. Malgrat la matraca separatista iniciada cap al 2012 per Artur Mas, la societat catalana subsistia emocionalment cohesionada gràcies segurament a que la base, la cimentació de la nostra comunitat, era ferma. La recuperació de la Generalitat va evidenciar una unió de tot tipus de persones, totes elles ciutadans de Catalunya, al voltant d’una institució que feien seva. Poc importava l’origen d’aquells que van fer possible l’arribada de Josep Tarradellas, ni la llengua, ni gairebé la seva ideologia. Les ànsies de llibertat van desembocar en una organització que, com deia Josep Benet, volia representar ‘un sol poble’. Tarradellas va ser molt conscient de la Catalunya que es trobava al 1977 i per això va pensar molt bé en la frase que diria des del balcó de la Plaça Sant Jaume. Estava molt al corrent de la participació de la comunitat castellanoparlant en la recuperació de les institucions de govern i per això va dir el famós “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”, amb un clar missatge integrador. Malgrat algunes petites crítiques de sectors nacionalistes, Tarradellas va governar dos anys i mig amb un govern d’àmplia base social, amb tots els partits polítics. Alguns el van titllar de tou, però el cert és que la seva fermesa d’idees i el seu tarannà dialogant van convèncer un inexpert Adolfo Suárez, que va haver de lluitar contra l’ala més reaccionària del franquisme, encara molt potent a les institucions espanyoles.
Més de 40 anys després, el llegat de Tarradellas, com el de Josep Benet, com el de Josep Pallach, com el de Josep Verde i Aldea, han estat dinamitats per l’independentisme de profundes arrels supremacistes. Malgrat les proclames que intenten convèncer-nos de la benevolència de la desconnexió d’Espanya, el cert és que gran part dels secessionistes la volen de la pròpia Catalunya. De fet, ja ho han fet quan parlen obertament “d’un sol poble”, oblidant-ne la meitat. És aquest fenomen el més preocupant, perquè mostra el menyspreu d’una part de la societat catalana cap a l’altra, sense tenir en compte que gràcies a aquesta última s’han assolit fites molt importants per a la supervivència de la nostra comunitat.
Quan a principis de la dècada dels 80 algunes escoles van impulsar la immersió lingüística, la comunitat castellanoparlant va recolzar-la de manera gairebé unànime. Seria llarg d’analitzar les causes d’aquest suport, però bàsicament es veia una necessitat d’ascens social però també d’aconseguir un bilingüisme que només pertanyia als catalanoparlants. Poc després, quan la Generalitat va decidir implantar-la a totes les escoles, no hi va haver cap mena de problema i tothom va entendre la seva vessant integradora i cohesionadora. Alguns estudiosos i lingüistes pensen que es bo que l’infant aprengui en la seva llengua materna en les primeres etapes escolars i d’altres que és millor que des del primer moment la immersió en una llengua diferent sigui efectiva. A Catalunya no es van tenir en compte les experiències d’escoles del Canadà on alumnes amb llengua materna francesa eren immersos en la llengua anglesa des del primer dia de classe i els de llengua materna anglesa en francès. Malgrat tot, no podem dir que l’opció catalana hagi estat un fracàs. Si més no, ha contribuït a fer una societat més cohesionada… fins al 2012…
Com deia al principi, aquesta ruptura de la part catalanoparlant de la resta de la societat catalana ha produït també un distanciament emotiu de l’altra part. No oblidem que colles sardanistes, de castellers, de diables, de bastoners, en definitiva, entitats arrelades a les tradicions catalanes, han recollit una part gens menyspreable de ciutadans provinents de la segona generació d’immigrants d’altres llocs d’Espanya, amb el que això implica de factor valuós i considerable d’integració en una comunitat. Malauradament, la transversalitat del moviment independentista és pura fal·làcia i aquestes entitats han estat molt afectades per la radicalitat de la majoria dels seus comandaments, que han preferit deixar en el camí a una part substancial de la societat.
“Nosaltres a la nostra”, llegia en un petit missatge de WhatsApp fa uns dies, en un claríssim al·legat supremacista i menyspreador de tot aquell que no pensa com ell. “Nosaltres tenim l’11 de setembre, no hi pinteu res amb nosaltres, vosaltres ja teniu el 12 d’octubre”, n’escrivia un altre, en un inequívoc concepte de rebuig i d’odi cap a la part de la societat catalana que li molesta.
Fins ara, la llengua no ha estat afectada per aquesta desafecció. L’ex-president José Montilla va ser el primer en fer servir aquesta paraula, però referint-se als catalans respecte d’Espanya. Però, com bé diu Manel Manchón en La desconexión catalana, “lo que se está produciendo, en cambio, es la desconexión de una parte importante de la sociedad catalana respecto a sus propias instituciones. ¿Cómo no iba a pasar, si se asiste a actos institucionales como los de esta Diada, con concentraciones y marchas a favor de una parte, con Torra al frente? ¿De quién es la Generalitat? ¿De quién es TV3?”.
Segons Manchón, l’estimació cap a la llengua catalana és superior a allò que es diu amb ella. Però ja hi ha indicis evidents de, diguem-ne, antipatia, cap a la llengua ans integradora. Aquest és el veritable perill per a la nostra llengua: que la part castellanoparlant de Catalunya comenci a assimilar el català amb l’opció política independentista. Les mostres d’afirmació separatista ho són exclusivament en català i les contràries majoritàriament en castellà. La llengua catalana, doncs, es troba en un clar perill de mort o de recessió imminent, però no per culpa de “l’estat feixista espanyol”, sinó com a conseqüència de la incompetència i de la irresponsabilitat de sectors independentistes que no han volgut i encara no volen veure la força d’una societat plural. La immersió no es va veure com una imposició. 40 anys després les insensateses ens poden portar a l’extermini de la llengua, especialment si no sabem reconvertir la desafecció que planeja ja per tot arreu en estima i consideració. I això passa per valorar les dues llengües oficials que coexisteixen a Catalunya, recolzant-les en tot moment, sense coaccions de cap mena i impulsant-ne els seus usos indistints. L’odi que s’està establint d’uns cap a uns altres, d’una llengua cap a un altra, pot tenir efectes nefastos contra el català especialment, ja que, en ser minoritària, no disposa de mecanismes que aturin la seva manca d’usuaris. Només la participació activa de la comunitat castellanoparlant pot salvar-la d’una mort prematura. I això només pot fer-se amb la tornada del respecte. No serà fàcil, però cal intentar-ho.
