“Insiste (Torra) en que quiere un diálogo muy sincero y constructivo sin condiciones previas y se pasa la mitad de la carta imponiendo condiciones previas inasumibles que llama —ay— “gesto significativo hacia la sociedad catalana” (soltar a los presos)”.
Juan Soto Ivars, periodista y escritor
De sorpresa en sorpresa. Així podríem qualificar la situació a Catalunya en els últims mesos, o potser anys. L’última: la candidatura de Puigdemont a Premi Nobel de la Pau, al costat de Donald Trump i Kim Jong-un. Confesso que vaig haver-ho de llegir dues vegades, pensant que es tractava d’una fake new d’aquestes que corren pel ciberespai i que ens posen els pèls de punta. I no, sembla que la prestigiosa revista Time el donava gairebé com a guanyador i això podia suposar fer perdre el premi als Jordis, una petició que va iniciar la militant de l’ANC Rita Bocca sota la premissa de que “han col·laborat activament amb la revolució dels somriures”. I és que els suecs sempre han estat molt snobs, ells, molt avançats a l’època, intentant estar per sobre del bé i del mal, amb encerts notables, com al 1993, lliurant el guardó a Nelson Mandela i mitjos errors com els concedit a a Yasser Arafat al 1994 i a Jimmy Carter el 2002, enmig de l’època més militarista dels EUA i de convulses relacions entre palestins i israelians.
Jo ja no sé si els queda sentit del ridícul a gent que ha quedat tan desdibuixada i tan desacreditada després de les imatges televisives on una quantitat gens menyspreable de secessionistes a punt van estar d’assaltar el Parlament de Catalunya. Diríem que es tracta d’un esperpent, d’una escenificació feta per mals actors que es mouen per interessos perversos en detriment del seu propi públic, i on ja no sabem què és real i què és mentida, quina part de l’obra pertany a la ficció i quina a la veritat, quina es prepara per a la galeria i quina forma part de les seves misèries.
Avui s’esperona l’activisme violent i demà se’l desanima amb cops de porra; dijous un ultimàtum i l’endemà una carta amical. Ara es tanca el Parlament perquè perdem les votacions, ara l’obrim per reprovar el Rei. I més tard el tornem a tancar i a obrir segons interessa.
I mentrestant un altre ridícul més. Una missiva en un to deliberadament victimista al Papa i a Donald Trump, aquell amb el qual es comparteix candidatura per la ‘pau’. Una carta on demana una mediació internacional que no arriba ni de miracle, perquè, ho vulguin o no, la realitat és que l’intent de crear un nou status per a Catalunya fora de la llei, és penat a totes les constitucions del món. D’altra banda, què n’ha de fer el Papa d’aquesta història? No en té prou ja amb netejar la seva pròpia parròquia? No serà que aquella Europa que ens havia d’acollir amb els braços oberts va copsar la mentida des del primer moment i ara s’hi ha d’anar més lluny a veure si els colem el farol? Si volen una anàlisi exhaustiva d’aquesta nova excentricitat, els recomano que llegeixin l’article de Juan Soto Ivars Cómo leer la carta de Quim Torra y no morir en el intento. Senzillament genial.
El cas és que mentre la tragicomèdia inunda les sales del Parlament de Catalunya, la Generalitat i el despatx provisional d’en Torra, amb cops de banyes a tort i a dret, sembla ser que ja hi ha hagut 20 reunions bilaterals entre els dos governs i on s’estan posant les bases d’un rescabalament, aquest sí, autèntic. Tot i això, els exabruptes continuen i Núria de Gispert ha tornat a desmentir el “moviment dels somriures” i a deixar-lo en evidència, indicant el camí de sortida de Catalunya per tercera vegada a Inés Arrimadas, que és com fer-ho a mitja Catalunya. No, no, que no hi ha fractura social, que tot va bé, que “el poble de Catalunya” sap el que es fa, que units ho aconseguirem tot i que en som plenament conscients d’allò que fem. No sé, jo, perquè la setmana abans de l’1 d’octubre l’ANC es va fer un fart de fer trucades intimidatòries perquè els directors d’escoles i instituts col·loquessin el llacet groc a les seves façanes. Molts s’hi van negar, al·legant precisament la pluralitat que ells neguen i, en la seva línia, ja els tenen assenyalats en la seva llista negra.
La internacionalització del conflicte, en paraules dels separatistes, no els està sortint bé. Del silenci d’Europa s’ha passat a les resolucions dels tribunals. L’Europeu de Drets Humans ha declarat aquesta setmana “inadmissible” la demanda interposada per Montserrat Aumatell Arnau contra Espanya per obligar-la a deixar de ser membre de la Sindicatura Electoral de Tarragona en els preparatius del referèndum de l’1-O.
Tornant al Nobel, em pregunto si la veritable intenció de Puigdemont era passar a la història amb tots els honors. Després de la bufetada i la humiliació rebuda per part d’uns periodistes belgues fa una setmana, on li preguntaven perquè no tornava a Espanya i ingressava a la presó com la resta dels processats, potser l’ex-president volia tornar a aixecar el vol entrant en una llista on també hi ha el seu amic Martin Luther King. Quina pena que no hagi estat guardonat i que, aquesta vegada sí, l’acadèmia sueca hagi triat dos defensors de la dignitat humana i de les dones en particular. Hauria estat el primer espanyol en ser-ho.
