Des de fa uns anys passejo més que abans per Sabadell. Fins i tot, he passat per zones que no havia trepitjat mai i m’adono del canvi que la meva ciutat ha patit. Sí, sí, patit, perquè soc crític de mena i m’agrada veure més enllà del que em vol imposar la propaganda i la publicitat institucional. Així doncs, aquesta recorreguda constant m’ha fet constatar una realitat de la qual no soc massa partidari, i és el fet que s’adjudiquen obres més o menys faraòniques, mentre es destinen molt pocs recursos a altres més petites que farien un bé a gran part de la ciutadania. Em refereixo especialment i particularment a destrosses en voreres a conseqüència del pas del temps o les arrels d’arbres, però també a milers de forats on abans hi havia hagut un arbre i ara o hi ha un tronc partit per la meitat on (quina idea més fantàstica!) s’han abocat uns quants quilos de ciment per impedir que creixi res o, molt probablement, per advertir al ciutadà que allà no hi haurà mai més vida.

Fa unes setmanes es van iniciar les obres de remodelació de la Via Alexandra. La casualitat ha fet que tingui uns quants coneguts que viuen per la zona; jo mateix soc un assidu d’aquella mena d’avinguda ampla pels vianants i més estreta pels vehicles. I mentre passejo per allà recordo la polèmica creada arran de la inauguració del Parc de Tierno Galván, on tant ERC com CiU van oposar-s’hi a què aquella zona portés el nom de l’exalcalde de Madrid. Per cert, que he intentat buscar el nom en alguna placa i no l’he trobat. Recordo també com poc després la font va deixar de funcionar i així ha estat durant molts anys. La manca de manteniment és un llastre d’aquesta ciutat que es desprèn d’una quantitat enorme i desorbitada en unes obres qualsevol i més tard s’abandona eternament.

És segurament el cas de la Via Alexandra. Molts dels veïns i veïnes d’aquell sector es pregunten per què es gasten gairebé un milió d’euros en una superfície, fent-la gairebé nova. Molts, també, no entenen que fins a sis regidors es passegessin per aquella via uns dies abans de l’inici de les obres repartint fulls de mà en pla campanya electoral. Fins i tot, entrant als habitatges, suposo que de comú acord.

El 2018, el portaveu de Ciutadans, José Luis Fernández, reclamava una “reforma integral de la Via Alexandra”, assegurant que el govern municipal mostrava un escàs interès pel manteniment de la via pública. Les coses no han canviat gaire i mentre es pressuposten obres milionàries de dubtosa efectivitat, s’obliden petites accions que resoldrien molts problemes en la vida diària de les persones.

Tot això em porta a analitzar una situació que ha quedat arraconada en la història, la de la manca de participació ciutadana en les decisions que poden afectar a llarg termini. La Via Alexandra podia haver estat un exemple d’això, però el veïnat no ha estat partícip del projecte. No és la primera vegada que passa. Els governants, el poder, tendeix a pensar que qualsevol actuació urbanística, amanida amb grans dosis de propaganda, serà acceptada per la ciutadania. Evidentment que posar més maca una part d’un barri, una plaça o un carrer sempre agradarà a tothom. Malgrat tot, la frustració vindrà poc després en fer-se evidents les mancances i les destrosses perennes a pocs metres de la bellesa creada. Això va passar, per exemple a la Concòrdia, en invertir més d’un milió d’euros en un camí escolar que va partir en dos una petita zona verda entre la Via Aurèlia i el carrer Mauritània,  en un parc infantil que es va construir posteriorment, i en algunes actuacions puntuals a la plaça de la Llibertat. El veïnat no va entendre mai aquesta despesa mentre la Via Aurèlia pateix dècades d’abandonament amb voreres aixecades, perillosament aixecades i més de 50 arbres morts.

Així doncs, la problemàtica rau, al meu entendre, no només en una manca de sensibilitat de tècnics i polítics, sinó també en el recel a tenir en compte els ciutadans reals, a fer-los partícips de les decisions que els afectaran durant molts anys. Aquesta desconfiança ens va portar en èpoques concretes de la nostra història ceballuda a tenir lligats i ben lligats als membres dels Consells de Districte. Només cal revisar les actes d’aquelles reunions per veure qui en formava part. Anys després, el tema ha empitjorat i molt, avançant clarament cap al clientelisme. La inexistència d’una veritable implicació de la ciutadania ha significat, d’una banda, mesures i accions que provenen des de dalt, únicament d’escalafons polítics i tècnics i, d’altra banda, la necessitat d’aquests poders de convèncer la ciutadania que el que faci, sigui el que sigui, serà bo per a ells. La conseqüència: desinterès, desafecció i assimilació per part d’aquesta que no hi ha res a fer, que participar no va amb ells.

Les experiències de participació ciutadana en altres ciutats han de ser un mirall per a la nostra. Moltes d’elles estan fent esforços per tal de conèixer les realitats més íntimes de barris i districtes, consensuant necessitats preferents per sobre de grans projectes. Han entès que les petites coses són més importants que les grans, que caminar per una vorera en condicions és essencial, especialment per a sectors de la ciutadania amb mobilitat reduïda. I només és un exemple.

Sabem que la majoria de les associacions de veïns a Sabadell estan inactives, per dir-ho de manera prudent. Segurament no són les més adients per demanar un canvi radical en les polítiques que s’hi fan, perquè no són gens representatives de la societat civil. De fet, no s’han atrevit mai a fer res de contundent, malgrat l’augment de tributs i taxes que van sorgint en els últims anys. Altres col·lectius que treballen de manera més assembleària, serien, al meu entendre, les que haurien de lluitar per un canvi de model on el ciutadà tingués més representativitat i no només col·laborés a fer forta la democràcia exercint el seu dret al vot cada quatre anys. L’enorme abstenció en les últimes eleccions municipals a Sabadell, fins al 65 per cent en alguns barris, ens hauria de fer pensar en què està fallant. Aquesta mateixa setmana un representant polític sabadellenc em deia que “si tenen majoria absoluta poden fer el que vulguin”, massa semblant al que ha dit Elon Musk, “si la voluntat del president no s’implementa, no vivim en una democràcia”. Crec que està ben clar que aquest no és el camí que volem. O sí?

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: obres a la Via Alexandra. Autor: J.d.A.