Hi ha una tendència generalitzada entre la classe política del nostre país (això inclou Catalunya i Espanya, és clar) en utilitzar aquestes dues paraules quan els interessa, adduint que el present, i molt més el futur, és el que veritablement importa. Fa gràcia, o més aviat pena, veure regidors, diputats o càrrecs electes intentant fer-se l’orni sense cap mena de vergonya, fugint així de possibles explicacions d’aquell passat que volen ignorar. Perquè, tot i que intenten enganyar-nos, és molt clar que, ni toquen de peus a terra en aquest present que vivim tots i totes, ni tenen les ments posades en el futur. Més aviat volen tapar les vergonyes d’un passat del qual cal desfer-se’n a tot drap perquè no hi pensem.
Casos n’hi ha a dojo. Com a exemple podem assenyalar aquesta mania de la dreta i de l’extrema dreta de no remenar els ossos dels milers de persones que encaren romanen a cunetes i fosses comunes, argumentant que això “pertany al passat”, que és “reobrir ferides”. Raonaments més que falsos, carregats de mentides i que pretenen només que l’oblit ho tapi tot, que les noves generacions no tinguin una idea clara d’allò que va passar o millor dir que no en tinguin cap, que aquell període quedi com un parèntesi en blanc de la nostra història i, per tant, perdut i postergat, amb la intenció de no obrir-lo mai.
Té gràcia que aquest argument el facin servir aquells de no paren de dir i escriure “ni oblit ni perdó” en referència al tema que ja saben. Caram! Que bé! Quan interessa, es passa pàgina i quan no, es colpeja salvatgement la ciutadania amb frases grandiloqüents completament buides.
No és la primera vegada que Junts a Sabadell utilitza aquest estratagema per recolzar el govern de Marta Farrés, el que vol dir, comptar amb els assessors necessaris i ben pagats. És una argúcia com una altra; ens hi tenen acostumats. Ja al març, la Lourdes Ciuró va afirmar que calia apostar per passar pàgina “d’èpoques fosques”, amb relació a la investigació per la compra de l’Artèxtil del govern municipal anterior. A principis d’aquest mes, el seu successor, Lluís Matas, va repetir les mateixes paraules per tal de no mullar-se en el tema de la investigació del cas Mercuri, intentant convèncer-nos que el més important per a ell era l’atur juvenil. Em moro de riure!
Però què podem esperar d’una gent que arrossega la corrupció com si es tractés d’una llarga cua d’un vestit de núvia on la família Pujol hi és sempre present? Com no suposar que “passar pàgina” esdevé una necessitat vital per renovar-se, per intentar fer-nos creure que alguna cosa canvia, per autoconvèncer-se que només mirant endavant no es veu la merda que s’ha trepitjat? Tampoc no sobta aquesta abstenció calculada en el cas de Manuel Bustos. No oblidem que Convergència i Unió va recolzar el govern de Bustos en una època on no li calien els regidors. Allò també va ser una època fosca per als convergents que, amb Pere Obiols al capdavant, van tirar-se en braços de l’exdirigent socialista, sense que 20 anys després, sapiguem l’abast d’aquella jugada.
I puc afegir-ne molts i molts casos d’una corrupció generalitzada, començant per l’Oriol Pujol, condemnat el 2018 a dos anys i mig de presó per un cas de tràfic d’influències en l’adjudicació dels centres de la Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV) I l’inici de la investigació del cas 3 per cent a Torredembarra on, amb el coratge de la regidora d’ERC, Montserrat Gassull, més sola que la una, i sense el suport del seu propi partit, va aportar les proves que exposaven l’estructura local de CDC i del seu alcalde, Daniel Massagué, on els cobraments de comissions a empreses a canvi d’adjudicar contractes públics eren una constant. El que va començar com un indici de finançament irregular del partit va anar creixent fins a comprovar que tot el territori estava esquitxat. I la setmana passada es va saber que cinc dels set fills de l’expresident Pujol apareixen en els ‘Papers de Pandora‘. A més dels 137 milions d’euros trobats en un compte suís, sembla ser que hi ha uns set milions en societats offshore a Panamà. Passem pàgina?
També hem de passar pàgina de la confessió de frau fiscal d’un Jordi Pujol aquell 25 de juliol de 2014, afirmant que aquells diners, pulcrament amagats en comptes a l’estranger, provenien d’una suposada herència? 16,6 milions d’euros de diners ocults per part de Jordi Pujol Ferrrusola que són com una llosa difícil de treure. La descomposició i la vergonya de CDC obliguen a canviar de nom (ara serà PDeCAT), tot i que, preveient la imputació, cosa que va arribar el 27 de juliol de 2018, fa que els seus dirigents tornin a canviar-lo, primer per Junts per Catalunya i després per Junts. Segons el jutge de l’Audiència Nacional, José de la Mata, el PDeCAT era el mateix que CDC i que es tractava només d’un canvi en les aparences. Val a dir que durant els onze anys investigats, les diverses fundacions convergents i els aparelles dels quals en depenien, aquestes haurien ingressat més d’un milió d’euros en suborns per part de les empreses que es van adjudicar els concursos falsejats. Fa només un any, Daniel Osácar, extresorer de CDC, va decidir col·laborar amb la fiscalia anticorrupció en el cas 3% i va assenyalar l’exgerent del partit, Germà Gordó, i al mateix Artur Mas. Segons Osácar, el líder de la formació estava assabentat del sistema de blanqueig de les comissions que rebia CDC a canvi de contractes públics.
Per acabar, a la Laura Borràs se la investiga per adjudicar a dit contractes valorats en prop de 260.000 euros durant la seva etapa com a presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. La causa ja està en mans del Tribunal de Justícia de Catalunya.
Normal que vulguin passar pàgina.
