Confesso que no he pogut quedar-me a casa aquests dies de festa. Tot i veure les imatges de milers de persones envaint les carreteres cap a destinacions diverses, aquestes han produït l’efecte contrari i no el que hauria d’anar de la mà de la prudència. Així doncs, era qüestió de mirar cap a on dirigir-se, cap a un lloc ni massa a prop ni massa llunyà, intentant fugir de les aglomeracions, d’unes multituds i d’una turba que, amb tota seguretat, malbaratarien la diada d’esbarjo i tranquil·litat.
Platja? Muntanya? Ciutat mitjana? Visita a museus o exposicions? Aire lliure; buscava l’aire lliure de la muntanya i un lloc on no hagués estat mai o des de feia temps. Finalment, la tria va ser dins el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, concretament, Mura i Talamanca. Em va faltar per veure Rocafort, per tal de completar els ‘tres pobles de mala mort’, però era complicat endinsar-se en tots tres en un sol dia, i més tenint en compte les carreteres que els uneixen, una veritable tortura plena de revolts i estretors que acaben marejant i de quina manera.
Feia potser més de 30 anys que no trepitjava Mura. Com poden imaginar, malgrat matinar i arribar d’hora, els aparcaments situats de manera esglaonada, com el poble, eren gairebé plens, plens a vessar. Allà s’hi barrejaven els típics excursionistes ‘cumbaians’ (xiruques incloses), disposats a recórrer els camins ben indicats, amb gent de tota mena, vallesans i barcelonins que descobrien carrers costeruts i empedrats, abraçats per petites edificacions, moltes d’elles en estat ruïnós o tancades. Malgrat no haver perdut el seu encant, s’hi podien veure cases més noves que conservaven l’estil de les més antigues, amb aquell color ocre que caracteritza tota la població. També vaig poder observar aquesta mania d’autoassenyalar-se (i d’advertir el visitant) amb estelades immenses que s’enlairaven en les teulades i confirmaven allò que el periodista Albert Soler ha dit en diverses ocasions, que com més metres quadrats en té la casa, més gran és l’estelada i, conseqüentment, més oprimits els seus estadants. Vegin sinó el resultat de les eleccions a Mura i també a Talamanca; no és el cas d’El Pont de Vilomara i Rocafort (que és com es diu oficialment el tercer poble), on la població és més diversa políticament parlant i s’entesten a votar de manera molt diferent dels seus veïns. Coses de la Catalunya plural.
Precisament una de les grandeses del nostre país rau en aquesta diversitat que fa que no importi si una ciutat s’autoproclama República independent o tribu autòctona. Agafem el cotxe, l’aparquem, busquem el forn de pa i la carnisseria i carreguem les bosses d’aquella petita peculiaritat que vol ser ignorada, que vol rebutjar els estereotips de la gran ciutat, però que no té més remei que acceptar-los, perquè els hi va la vida. El contrast és brutal. Residents mesclats amb barcelonins pixapins que en el seu moment van pensar que era bona idea comprar una casa del segle XVII al bell mig del parc i que res tenen a veure amb aquells que volen romandre al passat, a recollir les caques dels seus gossos amb paper de diari (encara hi ha diaris en paper?), viure en pau, però que no poden estar-se de tenir un bon mòbil a la butxaca i un tot terreny que els amargui un poc menys les seves anades i vingudes a Navarcles per tal d’omplir la nevera. Les incongruències (sanes, diria jo), en són tantes, que en un taller d’artesania, ancorat sorprenentment en l’època dels bandolers, animen al visitant a pagar amb Bizum.
Tot això, amanit amb centenars de pixapins, aquests sí, autèntics, que han llegit a internet que val la pena acostar-s’hi a Mura i a Talamanca. El castellà és força dominant i els cambrers i els venedors s’esforcen a afalagar-los, en una rudimentària llengua de Castella apresa com a estrangera. La sorpresa neix de la boca del visitant quan respon: Tranquilo, hombre. Hábleme en catalán, que lo entiendo perfectamente. Lo que pasa es que si intento hablarlo yo, lo voy a destrozar por completo y esa llengua tan bonita no se merece que yo haga ese estropicio. Les mirades són de llibre. La simpatia no pot amb les ganes d’alguns en separar-nos per sempre.
I aquest petit estudi sociològic s’embolica amb tota mena d’ocells i els seus cants, una amalgama de refilets que, ara sí, ens trasllada al parc que volíem assaborir. Per poc temps, però, ja que al nucli urbà de Mura (i també de Talamanca), les motos d’un soroll malaltís, els cotxes que volen fardar en els revolts i els quads que estan fora de lloc, impedeixen el ple delit.
Ens queda Talamanca, on l’estelada oneja al vent a la torre del seu castell i la bandera espanyola no existeix a l’Ajuntament. El memorial de 1714 i la plaça Muriel Casas formen part d’aquesta petita tribu que vol aïllar-se del món, tot i esperar que els pixapins fem acte de presència els caps de setmana per omplir els quatre bars i restaurants mal comptats. La història, la seva, escrita més amb fe que amb dades contrastades, com tantes i tantes coses a la Catalunya actual, manipulades fins a límits insospitats. Passant de tot… Perquè ens esperen uns canelons de bolets i un conill a la brasa espectaculars, amb la gran ajuda d’uns propietaris del restaurant que se sobten de sentir-nos parlar en castellà. No són catalans, vostès? Sí, sí, li responc jo en català. El que passa és que a casa nostra som bilingües. La noia ens mira amb cara d’estupefacció. Això és Catalunya, reitero. Ella, amb una simpatia desbordant, acaba dient: Sort en tinc que parlin català, que el meu castellà és horrible. Necessito practicar. Quina sort per a nosaltres també, penso, d’haver trobat un espècimen molt allunyat de les tesis oficialistes. Si la troben aquests del Consell de la República potser li fan un Cuevillas i l’hi neguen el DNI de bon català.
