“La humildad de los hipócritas es el más grande y el más altanero de los orgullos”
Martín Lutero, teòleg
En comentava fa uns dies un regidor d’una important ciutat barcelonina que d’un quant temps ençà estan rebent peticions de ciutadans que volen que el seu nom es perpetuï en el nomenclàtor o que se’ls faci un homenatge. No m’estranya. L’any 2012 ja vaig escriure sobre aquest tema en un article que vaig titular Medallas. M’adono que el narcisisme va a la seva i de quina manera. Per què cal esperar que algú impulsi una recollida de signatures per aconseguir un reconeixement si me’l puc fer a mida?
Aquest regidor m’explica que és difícil negar-s’hi, que, tot i que li expliquen a la persona que demana ser obsequiat amb un guardó etern que ha de seguir uns tràmits i una normativa, la insistència esdevé gairebé malaltissa, com si un monstre s’hagués apoderat de la personalitat de l’individu i fos capaç de qualsevol cosa per tal d’aconseguir el preuat guardó. Ja m’entenen.
Llavors, arriben tota mena de pensaments. Primer de tot, repassar la llista d’amics, d’excompanys de feina, de mitjans de comunicació on treballi algun conegut, algun fill d’un conegut, algun amic d’un conegut… Tot s’hi val per atrapar un contacte que et porti a la glòria. Després, és força fàcil. Només cal inflar una mica el currículum vital, destacar-ne algun fet extraordinari, inventar-se’l, si cal i posar cara de circumstàncies.
La baixesa humana no té límits i aquests personatges que volen passar a la història trepitjant la resta se’ls veu el llautó d’una hora lluny. Les seves explicacions tenen un caràcter tan egocèntric que no enganyen ningú. El regidor esmentat em diu que els fa pena com venen a demanar un carrer o una placeta al seu barri. Alguns demanen un bust de bronze en una rotonda, perquè diuen que, en aquell lloc, tots els conductors el miraran obligatòriament. Em recorda la tomba de Napoleó a París, col·locada expressament en la part baixa del palau dels Invàlids. Els visitants són forçats a pujar al primer pis per poder veure-la, la qual cosa fa que hagin de fer una reverència. Típic de narcisistes.
A mi no m’han agradat mai les persones que tenen doble cara. D’una banda, es fan els humils, els treballadors per les causes justes, els màrtirs de la família, com si fossin els únics que han tremolat davant un esdeveniment inesperat, davant la malaltia o un sotrac emocional. Els agrada explicar amb detall que van passar per la presó, encara que només fossin unes hores o uns dies; o apropiar-se de certes característiques o habilitats, per tal de diferenciar-se de la resta dels humans; o escampar als quatre vents el seu “compromís social”, com si fossin els únics. Això els atorga virtuts autoimposades, exclusives, tenint més números que qualsevol altre per poder passar a la història. D’altra banda, se senten cofois d’haver format part d’alguna associació o de moltes, tant se val. Els agrada mostrar la seva cultureta, el seu arrelament a la terra que els va rebre, callant sobre el que realment han fet que, imagino, pot tenir més a veure amb manipular i controlar que amb l’estima.
En fi. El regidor flipa i em diu que és impossible parar tanta vanitat. Li dic que han de fer una nova normativa, obligant a recollir signatures. Em respon que ja la tenen, que alguns ja venen amb el plec de les mínimes obligatòries, quatre-centes, perquè pugui ser debatuda la candidatura a la comissió encarregada del tema. S’han dedicat a anar a buscar-les, pidolant, a veïns i veïnes, a comerciants del seu barri, a tothom que coneixen, sense cap mena de vergonya.
I com fa tants anys, penso en aquelles persones anònimes que mai no tindran un reconeixement ni oficial ni extraoficial. En aquelles que s’aixequen cada dia i fan una tasca tant extraordinària com necessària, tant cabdal com desconeguda, però plena de totes les característiques humanes triomfadores. No tindran cap carrer al seu nom ni l’entrevistaran diaris centenaris. De fet, no els cal. En tenen prou amb repartir felicitat instantània, amb ser recordats per la família o pels amics. Els que han treballat a la docència o als serveis públics, metges, infermeres, treballadors socials…, poden estar segurs que els usuaris els recordaran per sempre.
Torno al regidor. Em mostra una carta. És d’un nonagenari que ha demanat ser recordat per sempre en un parc que s’està construint a prop d’on viu. Vol l’homenatge quan ja no hi sigui en aquest món. La carta conté uns vint punts. Una mena de testament amb obligatorietat de compliment. L’individu l’ha entrat per registre aportant les quatre-centes signatures. El regidor em mira. Em diu que està fart de tanta misèria humana, de tanta hipocresia. No pot canviar el món ni les persones. Però ha pres una decisió. Me l’explica. Hi estic d’acord. No hi ha cap registre. La carta no ha existit mai. Ningú no parlarà de nosaltres quan hàgim mort… I encara menys d’aquests impostors.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
