Foto portada: les actuals excavacions entre el carrer de Pi i Margall i el carrer Major, a La Creu Alta. Autor: J.A.

‘Sense valor, sense valors’, per Josep Asensio

L’edat ens proporciona una perspectiva de la història, sigui aquesta municipal, nacional o transnacional. Sempre podem visitar les hemeroteques, que ens confirmen, o no, allò que hem viscut, però crec que no hi ha res més exacte que la pròpia vivència personal. Em ve al cap l’adaptació pel teatre que va fer Ernesto Caballero del llibre La tortuga de Darwin de Juan Mayorga i que interpretava de manera magnífica l’actriu Carmen Machi. Una tortuga, Harriet, la mateixa que Darwin havia portat de les illes Galápagos, i que resultarà molt xerraire, ha tingut la sort de viure fets històrics increïbles. L’historiador que la rep queda bocabadat de la quantitat de detalls inversemblants que en sap. No deixa de ser la història vista des de baix.

A Sabadell, no deixa de ser curiosa aquesta mania de rebutjar la nostra història, mitjançant la destrucció de petites o grans troballes que de tant en tant sorgeixen en algun solar on abans hi havia algun edifici. No vull retrocedir massa en el temps. La llista és molt llarga. Des de l’arribada de la democràcia, desenes d’edificacions han estat enderrocades amb un informe que es resumia en una petita frase: “Poc valor arqueològic o arquitectònic”. No seré jo qui posi en dubte la feina d’un arqueòleg, però sí la manca de sensibilitat del polític de torn que es refia d’aquests documents i on es posa sempre de manifest la intenció de datar la troballa, fer-ne les fotografies pertinents i tapar-ho o demolir-ho tot.

Exemples s’hi ha de sobres; Els Campos, El Cervantes, les muralles descobertes al pàrquing de la plaça del Doctor Robert, les restes de Can Roqueta i Can Gambús i desenes i desenes de canalitzacions, pous, forns i d’altres troballes que han estat cabdals per tal de conèixer l’evolució d’aquesta ciutat que anomenem Sabadell i que han acabat destruïdes o cobertes. També s’han fet caure molts edificis modernistes, per la mateixa raó, perquè no tenien ‘valor’. Qui determina el valor d’una troballa, d’unes restes o d’un edifici a punt de ser enderrocat? Només perquè es considera ‘contemporani’? No hauríem de reparar molt més en els valors que aporten aquelles restes a la ciutadania sabadellenca? No són, precisament, les petites coses de la vida diària les que enforteixen el sentiment de pertinença a una ciutat, a un col·lectiu?

Durant dècades, a Sabadell han aparegut restes que demostraven la importància d’aquest indret des de la prehistòria. Algunes d’elles llangueixen al Museu d’Història sense perspectives de ser valorades. “La villa de Arrahona tuvo cierta importancia, como se demuestra al estar incluida dentro del itinerario de los Vasos Apolinares. Tendría a más de una importante producción agraria, una potente industria ceramista,
tanto de tipo anfórico (CASAS SELVAS 1987), como de sigillata Roca Romens 1978). A más, parte de su complejo urbanístico podría haber estado destinado para alojamiento y lugar de descanso de los viajeros”, llegeixo en una publicació de 1994. Malgrat tot, en la majoria dels casos, el “poc valor arqueològic” ha fet que s’elaboressin estudis, es fessin fotos de l’indret, a vegades alguna exposició o visita comentada i, finalment, la seva destrucció o cobriment.

Excavacions a la Via Massagué, l'any 2007. Autor: J.A
Excavacions a la Via Massagué, l’any 2007. Autor: J.A

Sobta també la indiferència d’entitats i grups d’opinió sabadellencs, més preocupats per acostar-se i buscar la protecció del poder que per mirar pel bé comú. Els personalismes i les pedanteries han sumat i molt contra la veritable intencionalitat de salvaguardar un patrimoni que ens pertany a tots i a totes.
Com a ciutadà que recorre la ciutat a diari, m’emprenya descobrir que aquelles restes on s’albira un pou, un carrer, canalitzacions diverses i muralles que fan pensar en antigues cases, quedaran destruïdes per sempre quan la immobiliària comenci la construcció d’un modern edifici. Ja no hi són previstes ni les visites per explicar-nos què és allò i, si hi ha ganes i sort, es farà una freda exposició on, una vegada més, en veure les fotos, pensarem que quina culpa en tenim de tenir dirigents que minimitzen el valor de tot plegat. Jo vull que els nens i nenes de Sabadell, també els seus pares i avis, vegin amb els seus propis ulls l’evolució de la seva ciutat i no amb un document o fotografies. Quina importància té si el valor atorgat per un arqueòleg no es correspon amb els interessos culturals d’una ciutat? Jo vull que el meu arqueòleg m’expliqui in situ el significat d’aquell carrer descobert en enderrocar un edifici; si forma part del camí Ral o només de l’expansió de la ciutat cap al nord o cap al sud; si pertany a un segle concret o es va aprofitar de construccions anteriors. En definitiva, viure-ho i veure-ho, i no imaginar-ho amb una trista foto.

Penso que, precisament pel poc ‘valor’ del que sempre s’ha trobat a Sabadell ha de fer-nos pensar en valorar-ho. N’hi ha multitud d’exemples al voltant nostre d’ajuntaments que han volgut posar en valor troballes que tenien ‘poc valor arqueològic’. Perquè? Segurament perquè no tenien res més o perquè un dels seus valors era conservar tot allò del passat que els enfortia com a comunitat en el present i molt més en el futur. Centenars de ciutats tenen protocols d’actuació en cas de troballes i, encara que aquestes tinguin el valor que es vulgui determinar, queden salvades dins de botigues, pàrquings o espais diversos perquè la gent que vulgui pugui veure-ho per sempre. A Sabadell, només particulars han decidit salvar algunes coses. Ni les muralles descobertes mentre es construïa el pàrquing de la Plaça del Doctor Robert van ser preservades, quan a Saragossa, per exemple, ho van fer i ara mateix és un reclam turístic més que té la ciutat aragonesa.

Excavacions al Passeig Manresa, l'any 2007. Autor: J.A.
Excavacions al Passeig Manresa, l’any 2007. Autor: J.A.

Paradoxalment, es volen conservar grans edificis que tampoc passarien l’examen de valor arquitectònic, pel fet de ser contemporanis, la rehabilitació dels quals té un cost inassolible per una ciutat com la nostra. Potser cal enginy i col·laboració privada per a fer-ho, doncs el valor sentimental que hi conté n’és suficient per a conservar-lo.

Els valors d’una ciutat no poden imposar-se. Cada ciutadà es lliure en aquest aspecte. Però és ben cert que des de la política, des de les institucions i entitats, es poden crear sinergies que impulsin determinades accions en tots els camps. En el cultural, ens interessa més que mai. Una norma que obligui als constructors a salvar allò que s’ha descobert no és difícil. Potser arribaríem a temps de salvar les restes trobades a la cruïlla dels carrers Major i Pi i Margall, encara que ens repeteixin mil vegades que no tenen valor. Només cal voler-ho. Fa ja 20 anys, els mateixos que accepten que aquestes no valen res van aconseguir salvaguardar Sant Vicenç de Jonqueres. No cal fer una llista de edificis “sense valor” que s’han salvat gràcies als “valors” d’associacions de veïns i d’entitats que entenien que no tot pot quedar en el núvol o a Viquipèdia. Potser si aconseguim ser Capital de la Cultura Catalana 2024 comencen a canviar les coses… Quantes vegades més haurem de sentir aquella frase de “qui perd els seus orígens perd la seva identitat?”

Foto portada: les actuals excavacions entre el carrer de Pi i Margall i el carrer Major, a La Creu Alta. Autor: J.A.