“Lo sabe todo, absolutamente todo. Figúrense lo tonto que será”
Miguel de Unamuno
Sempre he sentit una gran admiració per aquelles persones que són capaces de qualsevol cosa per tal de sortir a la foto. La majoria, polítics i polítiques que, sota la falsedat que treballen per la ciutadania, ingressen una molt bona quantitat de diners als seus comptes a final de mes, el triple del salari mínim. Això, és evident, els obliga a actuar, a interpretar un paper, que es veu a la llarga que és autoimposat per les circumstàncies. És com el delirium tremens que es manifesta amb una síndrome d’abstinència brutal si aquell dia no troben la manera de quedar immortalitzats en una instantània. Si volen mantenir el nivell de vida que els ha caigut del cel, necessiten transformar-se en un expert en la matèria, canviar de jaqueta, de vestit, que no es noti que no tenen ni idea. Però, és clar, només els babaus cauen en el parany i idealitzen la pallassada. El càrrec electe, amb aquella pocavergonya que el caracteritza, continua el seu camí, amb aquell somriure sorneguer com dient apa, que bé que ho he fet! Quants dies falten per cobrar? De fet, no és una admiració envejosa la que experimento davant aquestes actituds, sinó més aviat una pena quan penso quina és la frustració que els ha portat a treballar com a contorsionistes de la política, amb l’engany com a culminació dels seus objectius.
A la nostra societat en tenim d’aquests espècimens des de fa dècades, però mai com en aquesta legislatura trobem esstafes tan ben construïdes, tan ben fabricades, tot i que, moltes vegades passa, torres més grans s’han ensorrat de manera inimaginable pocs anys després. El cas és que no hi ha dia que no els (o les) trobem al davant, al costat, a l’esquerra o a la dreta de qualsevol muntatge, intentant deliberadament ser el centre d’atenció. No poden imaginar el riure que m’entra quan penso que han de posar aquella cara d’interès, aquell posat perquè tothom entengui que es mimetitzen amb el creador, amb el que pateix, siguin gossos o persones. És fins i tot esperpèntic i surrealista veure com se’ls arruga el front, tanquen una mica els ulls, pugen les galtes i les celles per intentar crear una expressió d’intel·ligència, bé, per fer-ho creure.
I cada dia de la setmana s’inaugura un mural o un pipicà, es presenten mostres i plans diversos, la tardor de no sé què i la primavera de no sé què més, un programa per aquí i un guardó per allà; també campanyes per distreure el personal, acompanyades de dies mundials de qualsevol cosa; i obres, calendaris, commemoracions, curses, ciutat friendly de gossos, gats, paneroles o xinxes; i memorials, ofrenes i consells amanits amb les consegüents pancartes o banderes. I una parafernàlia de propaganda, de publicitat institucional que paguem entre tots i totes i que acaba a la paperera poc després d’acabar la sessió de fotos.
I molt probablement divendres ja està preparada la setmana següent de la desfilada de l’espantall on novament intentarà encaixar entre dues o tres persones i formar la barrera defensiva a la manera futbolística. Tant s’hi assembla, que, moltes vegades hi ha aquell encreuament de braços i de mans com si volgués tapar-se les vergonyes. Però, com poden imaginar, això és impossible. Si no en té, difícilment la podrà tapar. La pena de tot plegat és que les ànsies d’esdevenir l’estrella, la necessitat de treure el cap, de mostrar l’egocentrisme que es porta a dins, fa que els veritables protagonistes d’allò que es presenta quedin relegats en un cantó, com si no pertanyessin a l’escena. Una veritable pena. Un deliberat sentiment de narcisisme que ignora tot i tothom.
I, ara parlant seriosament (tot i que ho porto fent des del principi), més encara, trobo indigne, èticament vergonyós, que s’aprofiti el càrrec per sortir a la foto, d’una manera gairebé malaltissa, obligant el o la protagonista a posar-se a l’esquerra o a la dreta, indicant al fotògraf què i qui ha de quedar en bona posició. Ja no vull jutjar si aquestes mostres, programes, murals o consells són necessaris, si realment serveixen per a alguna cosa més que per fer-se la foto; cadascú és lliure de pensar si és alguna cosa més que un acte de propaganda. El que sí que em molesta és aquesta idea que ens vol transmetre la persona que treballa per nosaltres dient quatre paraules i fent-se la foto, quan la realitat n’és una altra; i ho sabem. Darrere la pallassada hi ha persones que es creuen allò que estan fent i, malauradament, s’han d’empassar accions inversemblants, sense ser capaces de dir prou.
A mi m’agraden molt més les actuacions humils i callades, aquelles que no cal que s’anunciïn a so de bombo i platerets perquè la gent entengui que són necessàries. És més, ni el regidor, diputat, conseller o càrrec electe responsable creu adient fer-se la foto amb una làmina o amb el cartellet al darrere, perquè segurament considera més intel·ligent posar en marxa el projecte com més aviat millor, molt més que caure rendit davant la càmera del fotògraf. I molt probablement (vull pensar que així és), creu que no cal malgastar el temps en filigranes propagandístiques, sinó impulsar (de veritat) el pla elaborat. I com que aquí vull ser plenament transparent, com a mostra, un botó: la posada en marxa d’un número de telèfon per contactar amb els serveis socials municipals i que impulsa la regidoria que porta l’Eloi Cortés. Sense gesticulacions malintencionades, sense tics ni gestos ridículs, una proposta tan modesta com necessària, dirigida a poca gent, en principi, però que busca millorar la vida de les persones. A mi no em representen els esperpents i ni les extravagàncies tinguin la forma que tinguin, i sí, en canvi, aquells i aquelles que, almenys, intenten fer-nos canviar la idea que podem tenir de la política i dels polítics, on, malauradament, encara n’hi ha molts que no compleixen els estàndards d’una mínima ètica ni senten res. Que els ho preguntin als paradistes del mercat de Campoamor, en percebre la nul·la sensibilitat de qui canvia la cara quan li interessa.
