He flipat quan he vist l’arbre de Nadal de Pájara, localitat de l’illa de Fuerteventura; no només pels seus 25 metres d’alçada, que també, sinó perquè és el fruit de mesos de feina de sòcies del centre de gent gran. Amb les seves mans i amb centenars de cabdells de llana aconsegueixen el miracle: un arbre majestuós que és, també, un reclam per a turistes i pels mateixos ciutadans locals. Una iniciativa nascuda el 2023 dins el programa d’activitats de la regidoria de cultura i amb el suport d’una treballadora social que va pensar que teixint gran quantitat de rosetes de colors i unint-les en forma d’arbre, podia ser un atractiu molt interessant per a aquest poble canari. No només això. Amb aquesta feina donava un sentit participatiu a les festes de Nadal, almenys en una part, valorant la feina de les dones que feien ganxet i, el més important, implantaven una forma diferent d’entendre el Nadal, allunyat d’estereotips i formes únicament embolcallades pel màrqueting.
És inevitable no anar a parar a la ciutat on es viu, a la ciutat que estimes, a Sabadell. I, és clar, sembla que hi ha un interès, no sé si m’equivoco, per tal d’imposar un cert estil, un cert ambient, una certa promoció que funciona només amb grans pressupostos, de diners sortits dels ciutadans, és clar, oblidant, no ja les tradicions, sinó també la part més humana.
L’equilibri queda malmès quan s’aboquen grans quantitats de diners en un personatge fictici, en un únic projecte per a un públic molt reduït, mentre altres iniciatives, moltes d’elles centenàries, agonitzen o s’aguanten gràcies al voluntariat i a entitats que lluiten contra la parafernàlia institucional. M’explico.
Any rere any veiem com l’Ambaixador, la Cavalcada, la Fira de Santa Llúcia, la Fira d’Artesans, tan maltractada, disposen de minsos pressupostos. Fins i tot, la casa del Llaminer és cada vegada més gran, com si volgués mostrar el seu poder, com si desitgés carregar-se tota la resta. Només és una percepció meva, molt probablement. Malgrat tot, és evident que cada vegada hi ha més suport a un personatge, a un estil del Nadal que oblida, tot s’ha de dir, els barris, la idiosincràsia de Sabadell, obligant a tothom a baixar al centre. El personatge ensucrat els visita un dia, encenen els llums en un arbre metàl·lic, el mateix cada any, en el mateix lloc de sempre, i marxa.
I, és clar, m’imagino desenes de persones a Pájara teixint i teixint, fent ganxet a dojo per tal d’abrigar un arbre fred, molt fred, invertint hores per tal que tot quedi bé, amb l’objectiu de crear alguna cosa entre tots, animant altres conciutadans a afegir-s’hi a la idea. I, per què no, a intentar fugir d’un consumisme nadalenc que té el seu màxim exponent a Vigo, però que ja copien ciutats com Sabadell o Castelldefels.
Diuen que en les coses petites es troba la felicitat. En aquest cas, imagino també aquelles dones de Pájara pensant que s’han fet cèlebres gràcies al seu arbre de ganxet, gràcies a una idea senzilla que els aporta gran satisfacció. Ignoro si de cara a altres anys volen ampliar el gruix de col·laboradors i col·laboradores, a les escoles, per exemple. Podria estar bé. S’imaginen que una part important dels habitants de Pájara (en té 21.000) fes una roseta d’aquesta per cobrir l’arbre de Nadal? S’imaginen que, en comptes d’arbres de ferro o alumini que s’amaguen durant tot l’any a magatzems freds i mancats de vida, els ciutadans sabadellencs poguéssim contribuir en un projecte participatiu en forma d’arbre de Nadal? De fet, no és res nou que s’hagin inventat a Pájara. A Barberà de la Conca a Salou, a Alcarràs o a Constantí també ho fan, contribuint a fer augmentar aquesta convivència entre els ciutadans de les seves respectives poblacions.
La imaginació al poder. La imposició al cubell de la Història. No ens manca imaginació. Ens sobren caps que només pensen en el guany econòmic o en l’orgull. Segur que la iniciativa canària no pretén acabar amb res, sinó mostrar aquest equilibri que a Sabadell sembla que s’ha perdut. Si no reaccionem a temps, el monstre acabarà menjant-se allò que sempre ens ha fascinat, encara que sigui més o menys igual cada any. No és que enyori temps passats; no es tracta de rebutjar les novetats. És més un crit desesperat a no perdre la identitat, a fer veure a representants polítics i a la societat en general que en l’equilibri, repeteixo, en l’equilibri, es troba la magnificència d’una comunitat. Quan alguna cosa creada en un laboratori acaba destruint la idiosincràsia d’una col·lectivitat, mor una mica de cadascú de nosaltres. I això, almenys jo, no ho vull.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
