“Cuando los políticos hablan de crear espacios urbanos de calidad, debes pensar si tú eres de suficiente calidad para ese espacio. Porque a lo mejor tú sobres”.
Manuel Delgado, antropòleg
Fa temps, un conegut meu que va arribar a ser regidor des del no-res, em va dir que els ciutadans ja en tenien prou que els arreglessin la seva petita zona de confort. Segons ell, per aconseguir el vot, només calia que cada quatre anys es fes una petita remodelació al seu barri, que n’hi havia prou amb un arbre, un banc o l’arranjament d’una vorera. Si, a més, es renovava tota una plaça, amb jocs infantils nous o s’asfaltava el seu carrer, ja tenies assegurada una nova legislatura.
Em feia mal aquest menyspreu pels seus veïns, catalogant-los d’analfabets, d’incapaços d’anar més enllà de la superficialitat que ell mostrava. Em produïa una mena de malestar, saber que aquest individu havia vingut d’una de les zones més empobrides d’Espanya, assetjada la seva família per la fam i l’estigma d’haver pertanyut al bàndol perdedor de la Guerra Civil. S’autoanomenava “socialista”, però el seu tarannà diari mostrava el contrari, unes ganes enormes de mostrar-se en públic, de fer veure que feia alguna cosa, quan la realitat n’era una altra. De fet, ell només volia passar a la història. Deia que haver arribat a ser regidor el convertia en pràcticament immortal, perquè, quan morís, sortiria una esquela al diari de la seva ciutat i l’ajuntament faria un comunicat; fins i tot, un minut de silenci. Patètic.
Encara és viu aquest impresentable que no va fer mai res per la seva ciutat i que, suposo, espera aquesta mena d’homenatge pòstum ridícul. Malgrat tot, si analitzo les seves paraules dècades després, m’adono que potser sí que tenia raó. No les que fan referència a la glòria perpètua, sinó a què els votants ja són feliços amb quatre acaronades en forma d’arbre o de banc, valgui aquí la metàfora.
El cascall és una planta que té uns efectes narcòtics i analgèsics potents. Com els nostres bancs, arbres, flors i altres embolcalls ‘llaminers’, tenen l’objectiu de desviar l’atenció sobre el que realment es fa i que ens afecta més del que sembla. Mentre observem aquella nova vorera que s’ha enamorat totalment de l’arbre que té al costat, asseguts en aquell banc nou de trinca, els lloguers no paren de créixer, els desnonaments augmenten de manera brutal, els impostos entren per la porta del darrere, però descaradament, s’apugen els preus de les piscines, de l’IBI, també dels aparcaments en zona blava i de les dues taxes de residus.
Mentre mirem el dit, al nostre voltant s’aproven resolucions que no ens fan la vida fàcil o, almenys, no tenen en compte les necessitats més peremptòries de la majoria dels ciutadans. El regidor del qual parlava al principi havia renunciat a la seva ideologia, adonant-se que no valia la pena lluitar per res quan, en definitiva, la gent reclamava neteja i poca cosa més. S’havia adonat, també, que, malgrat la pujada d’impostos o que no es fessin activitats culturals als barris, no només no els castigava a les urnes, sinó que treien més vots. Una realitat que encara perdura, perquè, què és més important per a una ciutat, que tingui un teatre o un auditori modern, en condicions acústiques del segle XXI o un pàrquing gratis i gairebé exclusiu pels veïns d’un determinat barri? A aquests veïns els interessa la cultura? No. Només aparcar el seu cotxe.
I així va passant el temps, adormits i feliços de poder aparcar el cotxe o de seure en un banc nou. Quan hi ha eleccions, mirem al banc i ens oblidem de tota la resta. Poc o gens importa la descomunal despesa nadalenca o la tristor d’espectacles culturals. Poc importa si altres ciutats ens passen pel davant en matèria educativa o de construcció d’habitatge públic. Poc importa si altres incentiven aquesta construcció amb la formació de cooperatives. Poc o gens importa si altres s’interessen en la possibilitat de crear supermercats públics. Poc importa si expulsen els joves a altres ciutats amb lloguers una mica més assequibles. Poc importa si hi ha més de 1.000 sabadellencs que es queden sense beca menjador. Poc importa si aquests a més estudien en condicions lamentables o si poden fer alguna activitat extraescolar. Al cap i a la fi, la pobresa molesta, fins i tot als mateixos pobres. Un parterre ple de flors val més que mil desnonaments.
Quanta raó tenia l’indigne regidor. En la mediocritat es troba l’èxit, en la trivialitat i en la superficialitat dels altres, de la majoria, és molt més fàcil treballar pel darrere, sense que se sàpiga realment el que s’està fent. Val la pena embarcar-se en pressupostos participatius reals? No, no cal. Per què hauríem de ser transparents quan la ciutadania en té prou amb unes quantes flors i quatre bancs? Adormits estan millor. Sembla mentida que no s’adonin de res.
Vaig trobar-me amb l’exregidor fa uns dies. Ja és gran, camina amb dificultat. Tot i això, puja a l’autobús amb determinació i sense ajuda de ningú. Li dic: ‘recordes quan em vas dir allò del banc i els arbres i que així ja tens contenta a la gent?’. Em mira. No em reconeix. ‘I què passarà quan la gent es desperti?’. Em torna a mirar, amb el mateix menyspreu de sempre. ‘Això no passarà mai’, em respon. Espero que sí, almenys que l’esperança no es perdi mai.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
