“Yo no le he hecho mal a nadie y la Iglesia ha hecho mucho daño en el pasado y a lo mejor, lo seguirá haciendo. Mire usted, jamás una religión sirvió para acercar a los seres humanos unos a los otros, jamás. En ningún momento de la historia del hombre, de esta historia de desastres la religión ha servido para unirnos”.
José Saramago, escritor
“El Ayuntamiento recurrió a los tribunales para proceder al desalojo de un edificio donde vivían unos 400 inmigrantes. No era suficiente para Xavier García Albiol. Se desentendió del destino de esas personas a pesar de la responsabilidad de los servicios sociales del Ayuntamiento. Que les busque casa Sánchez, dijo. Lo importante no era el desalojo, sino comunicar a los votantes que odia a los inmigrantes, que, si por él fuera, tendrían que dormir en la calle bajo la lluvia. Es increíble, pero es así. Ser un miserable da votos en España en estos momentos. Al menos, la gente como Albiol cree que es así”.
Íñigo Sáenz de Ugarte, periodista
Una de les imatges més colpidores que ens va deixar el final d’any, va tenir com a protagonista la ciutat de Badalona. El seu alcalde, Xavier García Albiol, es mostrava ben orgullós del desallotjament d’unes 400 persones d’un institut abandonat a la ciutat i que intentaven sobreviure com podien. El representant municipal, afiliat al PP, evidenciava el seu orgull en una setmana en què els meteoròlegs anunciaven pluges torrencials i fred. A ell no li va importar res més que fer-los fora, sense cap alternativa, sense contactar amb cap organisme de la Generalitat de Catalunya que pogués allotjar-los en algun centre o espai. La crueltat del dirigent popular no tenia límits.
En poques hores, la mobilització popular va superar totes les previsions. Gent de tota mena i condició s’acostava al pont de la C-31, que fa ser l’aixopluc improvisat d’aquelles persones que es veien indefenses i vilipendiades. Mantes, roba d’abrigar, tendes, menjar, begudes calentes… Tot era benvingut en un lloc fosc i on la manca de sensibilitat de l’alcalde era més que evident. Una xarxa d’entitats, persones i partits polítics oferien de manera immediata acabar amb la salvatjada en forma de locals, de tendes, d’habitatges particulars. Moltes d’aquelles persones amb prou feines arribaven a final de mes, amb pensions minses i indignes. Malgrat tot, aportaven alguna cosa, empatia, sobretot, consideració, humanisme.
Poques hores després, un capellà de la parròquia de la Mare de Déu de Badalona proposa que els sense llar més vulnerables puguin pernoctar a l’església, almenys, de manera provisional fins que es trobi una alternativa. Unes 200 persones protesten i impedeixen l’entrada de material, de llits, de matalassos, de mantes. A les portes del naixement del Nen Jesús, uns bàrbars mostren el més monstruós de la raça humana. Una vergonya que acompanyarà la ciutat catalana durant molt de temps. El seu alcalde els diu que facin el que vulguin, que vigilin perquè els estan gravant.
Els discursos d’odi, especialment vers la gent de color, magrebins o musulmans, augmenten arreu. A Badalona s’ha passat per alt la dada que indica que moltes d’aquelles persones desallotjades de l’institut són nascudes a la ciutat, obligades a viure al carrer perquè ho han perdut tot, la feina, la casa. No importa. Sembla que són indesitjables, escòria viva que cal fer fora dels carrers. Cal no oblidar que el 29 d’abril del 2024 va tancar l’alberg Can Bofí Vell de Badalona, que acollia fins llavors 45 persones sense llar que passaven la nit en aquest equipament o utilitzaven el servei de menjars. D’acord amb les informacions publicades, algunes de les persones que van quedar desateses patien situacions greus de fragilitat i d’especial desprotecció, amb un estat de salut força deteriorat. Algunes d’elles van anar a parar al Badalona 9. En aquell moment, la síndica de greuges, Mercè Perelló, va defensar que les solucions a aquesta problemàtica havien d’abordar-se des del diàleg entre tots els actors i que calia la implicació de tothom per tal de treballar per la inclusió social. Paraules, només paraules. Malauradament, aquesta mateixa setmana, dimecres, durant les celebracions de la nit de Reis, un sensesostre va morir en plena onada de fred. Un veí se’n va assabentar en portar-li una tassa de brou calent. Més de 300 persones viuen al ras a Badalona, moltes d’elles sota el pont de la vergonya. Encara avui.
Malgrat les circumstàncies, l’esperança no s’ha perdut. Càritas ha criticat l’actitud de l’alcalde de Badalona i gran part de les Diòcesis d’Espanya han signat un document que han titulat Perquè no hi havia lloc per a ells a la posada i on afirmen que “des de l’Evangeli denunciem amb claredat l’actuació de l’alcalde de Badalona i de les institucions que, emparant-se a la llei, han abandonat deliberadament els pobres. L’ordre no es pot invocar mentre es destrueix la vida. No es pot parlar de seguretat quan se’n fabrica exclusió. No es pot governar fomentant la por i assenyalant l’estranger com a problema. Denunciem també una part de la societat que ha sortit al carrer no per acollir, sinó per expulsar; no per tenir cura de la convivència, sinó per blindar privilegis. Aquest rebuig organitzat, carregat de racisme i xenofòbia, no és una opinió: és una negació de la dignitat humana. “Vaig ser foraster i no em vau acollir” (Mt 25,43) no és un lema piadós, és un veredicte”.
La humanitat es demostra cada dia. I la parròquia de Santa Anna a Barcelona fa temps que ho demostra. De tant en tant, obre les portes perquè gent de tota condició, sense llar, pugui dormir als bancs de fusta de l’església. Mentre a Badalona la humanitat quedava ferida, a Barcelona, una guspira d’esperança està encesa des de fa temps. Santa Anna ja va obrir el temple al novembre durant l’onada de fred i ha tornat a fer-ho aquest Nadal, des de la nit de Nadal i fins al 7 de gener. Durant aquestes 15 jornades, busca amb altres entitats i els serveis socials una alternativa residencial per a aquestes persones.
Són els ciutadans més fràgils els que acudeixen diàriament al menjador social. El seu rector, Peio Sánchez, assegura que disposen de 15 places per a ciutadans que ja coneixen perquè venen a Santa Anna a dinar o sopar. La majoria tenen problemes de salut. Actualment, el dinar se serveix a uns 140 comensals i el sopar a 150. Una feina callada que cal valorar i molt, mentre no s’acostin energúmens a impedir-ho. De fet, l’Església catòlica té molt a dir en tota aquesta problemàtica d’odi cap als més desfavorits i els immigrants. Durant segles, han estat al costat de dictadors i de genocides; han cremat a les fogueres a dones i a homes sospitosos de no combregar les lleis de Déu. Fins i tot van aplaudir Hitler. Potser ha arribat el moment de seguir el camí de Jesucrist. El de veritat. Parafrasejant a José Saramago, és el moment que la religió, l’Església catòlica, serveixi, d’una vegada per totes, per a unir-nos. Com el periodista Íñigo Sáenz de Ugarte, jo també crec que som una mica avorrits els periodistes o articulistes que ens dediquem a donar consells morals als ciutadans, però cal resistir-se a la temptació d’esdevenir un cabró sense escrúpols.
