Una de les coses que m’agrada fer últimament és ficar-me en un bar a prendre un cafè i escoltar el que diu la gent. Sí, ja sé que això pot resultar ser una mica maleducat, que no tinc dret a ficar-me en les converses de ningú. Però és que jo no m’hi fico: faig veure que miro el mòbil i escolto. Tot plegat, m’ha portat a situacions gairebé inversemblants. Una d’elles quan un home de mitjana edat va dir que li agradaven els articles del senyor Asensio, és a dir, els meus. Vaig estar a punt de dir-li que era jo, però vaig ser prudent i vaig callar, no sense romandre amb una mica d’inquietud la resta del temps que vaig estar allà.
Com dic, m’agrada entrar en qualsevol bar, de qualsevol barri de Sabadell i veure què passa. La major part de les vegades les converses són intranscendents, la qual cosa fa que desconnecti aviat. Altres, massa, formen part de la diàspora racista que ens envaeix, culpant als immigrants de les situacions personals, de la manca de serveis o de feina, de les llistes d’espera. A mi això em treu de polleguera. Ho sento, no puc. M’aixeco i marxo.
Just dies després de la presa de possessió de l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, en un bar de Ca n’Oriac vaig tenir l’honor, crec que puc dir-ho així, de participar, almenys com a oient, d’una de les tertúlies més enriquidores que he viscut. Eren quatre homes, de poc més de 60 anys. Parlaven de Sabadell, de la manca de lideratges polítics, de la mort d’aquelles associacions de veïns que tant havien aconseguit pels barris. També de la decadència d’una ciutat com Sabadell que havia caigut en el parany de referents artificials, del tancament d’oficines bancàries, del tancament de comerços emblemàtics… En fi, de tot el que jo opinava en molts dels meus articles. Vaig voler participar d’aquella conversa, en la que estava completament d’acord, però finalment vaig optar per continuar mirant el mòbil mentre parava orella. Ja m’entenen.
Llavors és quan un d’aquells homes va treure el nom de l’alcalde de Nova York, de la revolució que això suposava, com a antítesi de l’autocràcia de Donald Trump. Va enumerar una per una les propostes del líder demòcrata, destacant-ne les que feien referència a la pluralitat, a l’abaratiment dels serveis bàsics a la seva ciutat, a la gratuïtat del transport públic, a l’alleugeriment de la burocràcia i a l’acceleració dels projectes per a la construcció d’habitatges públics. També va posar sobre la taula el tema dels supermercats socials, amb preus reals i òptims tant per als venedors com per als consumidors. Mamdani és un clar defensor de la classe treballadora i ha promès acabar amb els privilegis dels rics i que impedeixen una veritable cohesió social. La idea és augmentar els impostos un 1% a les rendes més altes i així poder equilibrar d’alguna manera les grans diferències socials i econòmiques en la ciutat nord-americana.
Semblava que tots quatre estaven d’acord en les propostes de Mamdani. Se’ls notava contents i esperançats, però quan un d’ells va intentar establir un paral·lelisme amb Sabadell, llavors la decepció va ser absoluta. No va trigar a sortir el nom de Toni Farrés com a referent de què vam ser. També el d’alguns regidors que el van acompanyar en les primeres èpoques com a alcalde.
Però la frustració va ser encara més forta quan el que havia estat callat tota l’estona va intervenir: ‘Mai no hi haurà un Mamdani a Sabadell. Els egos ho podreixen tot. Ens augmenten tots els impostos, tots. Ens fan creure que arranjant una vorera o plantant quatre arbres en una cantonada ja està tot fet. Els arbres tapen la realitat. A Sabadell ningú no plantejarà mai la gratuïtat del transport públic ni es posarà les piles per tal de construir habitatge assequible. Diran no sé què de les competències o que el preu del terreny és inassolible. I nosaltres ens ho creurem de tal manera que serem incapaços de moure’ns. IBI, taxa de residus, una altra taxa de residus, els sous que no s’apugen el que cal per a poder sobreviure a tot plegat… No crec que tinguem la sort de Nova York. Un economat social? Segur que l’ajuntament no pot almenys estimular a algú que el posi en marxa? Per què no tenim alberg per a la gent sense llar? Estic molt decebut. No tinc il·lusió. Se’m va acabar fa temps. No vull culpar tots els polítics, però els veig allà asseguts, amb els seus ronyons coberts, amb els seus somriures hipòcrites i se’m remou l’estómac. Fa uns dies vaig veure com la que fa gairebé 40 anys que està a la junta de l’associació de veïns abraçava una regidora que havia anat a inaugurar el Nadal posant-ne unes bombetes en un arbre. Se les veia contentes i orgulloses. S’abraçaven i es feien petons. Mai, ni l’una ni l’altra, no s’han interessat per la situació de vulnerabilitat de les persones grans del barri que amb prou feines arriben a final de mes. Ni tan sols han mostrat interès per una vorera que porta aixecada i feta malbé des de fa una dècada. I mireu si això últim seria fàcil de solucionar. Necessitem un Mamdani a Sabadell, és clar, un de veritat, un que tingui empatia amb els més pobres, que som la majoria. Un que deixi de banda grans projectes que no ajuden a cap mena de cohesió i que s’endinsi en els barris, en els bars, en les botigues. D’aquesta manera podrà observar que la ciutat no és de purpurina ni un aparador durant un parell de mesos. La gent té dificultat per pagar rebuts i impostos. Ho saben ells? Us imagineu al nou alcalde o alcaldessa prometent el càrrec en un lloc fora del Saló de Plens? No ho sé, per exemple, a un lloc abandonat com ha fet Mamdani, a la Masia de Ca n’Oriac? Us imagineu al nou alcalde o alcaldessa renunciant a la tradició d’augmentar-se el sou en el ple de constitució del nou ajuntament? L’imagineu abaixant els impostos o signant la gratuïtat del transport públic? I municipalitzant el servei d’aigua? L’imagineu “treballant pels més petits” com ha dit el de Nova York?‘
Crec que no vaig poder-me acabar el cafè. Si us plau, un Mamdani per a Sabadell. És urgent.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
