Hi ha ciutats que ja estan acabades, que ja han solucionat tots els problemes, que són gairebé perfectes, idíl·liques per viure-hi. Han acabat amb la contaminació, amb la pobresa, amb l’atur, amb els desnonaments, amb la precarietat laboral, amb els patis d’escola xafogosos a l’estiu, amb les plagues d’insectes fastigosos. En realitat, es poden permetre el luxe de gastar-se els diners dels contribuents en el que vulguin, perquè tant el govern com l’oposició estan d’acord que una de les grans prioritats d’aquestes ciutats tan meravelloses és gaudir de la festa.
Per això, no tenen cap problema en debatre si s’han d’incrementar el nombre de mocadors amb l’escut ceballut imprès amb l’objectiu que arribi a més gent i, per descomptat, que imperi la norma imposada de la festa, del gaudi, de la felicitat, per sobre de qualsevol altra cosa. I no m’indigna que es parli de foteses a les diverses comissions integrades per regidors i regidores dispars i diversificats; no, molt al contrari, crec que ens hem de sentir orgullosos de tenir representants tan visionaris, tan clarament imaginatius i cercadors de la cohesió entre els ciutadans de la meva ciutat. Fa anys que demano accions en favor d’aquesta solidesa entre sabadellencs i ves per on, un mocador, un simple tros de tela, pot aconseguir-ho.
Ara bé, jo crec que el mocador, tot i ser una peça amb una visibilitat evident, pot quedar una mica amagat depenent de com anem vestits i perquè aquest color verd no és massa llampant. Així doncs, jo proposo als nostres càrrecs electes que es replantegin la idea i optin per alguna cosa més vistosa, un nas de pallasso, vermell, molt vermell. I que se’n facin uns 300.000. No hem de ser ara primmirats, que, a Sabadell ens sobren els diners. Un nas de pallasso per a cada sabadellenc i 100.000 més pels visitants, siguin aquests de Terrassa o de Barcelona, que això no té importància.
S’imaginen 200.000 mil persones amb un nas de pallasso per la Festa Major del 2024? Podríem, fins i tot, demanar la presència dels membres del rècord Guinness i aconseguir-ne un de mundial. Ostres! El referent que buscàvem com a ciutat! I encara més. Al setembre, podríem regalar galetes, pins, llaminadures i clauers amb la figura del Llaminer. Així la festa ja començaria al setembre, una publicitat, un màrqueting completament necessari per assolir l’èxit total per Nadal i poder posar una mica nerviosos als alcaldes de Vigo i Badalona.
No ho sé. Potser se me n’està anant una mica l’olla; o potser són les ganes que tinc que la meva ciutat surti al mapa per alguna cosa més que per assassinats diversos i destrossa del patrimoni històric. Però no havíem quedat que la ciutat era perfecta i que ja no havíem de preocupar-nos per res?
A mi sempre m’ha agradat fer propostes, ajudar a construir aquesta ciutat amb fets i no paraules, amb suggeriments creïbles i fàcils de portar a terme. Per això, en nom d’aquesta cohesió tan desitjada (sembla que només per uns quants, però això importa poc), vull anar més enllà. Vull que aquests nassos de pallasso siguin completament reciclats. Durant tot un any, els sabadellencs hauríem de guardar els taps de plàstic de les ampolles. Aquests serien dipositats en grans cubells situats en llocs estratègics. Uns mesos abans de la Festa Major, una empresa, sabadellenca, per descomptat, els transformaria en els desitjats nassos de pallasso i es buscaria una altra empresa, també sabadellenca, que els pintés amb pintura ecològica.
I no acabo aquí. Dins de cada nas podria anar imprès l’any i així en podríem fer col·lecció. Tothom en sortiria guanyant: les empreses contractades i els seus treballadors, tots els ciutadans sabadellencs que, per fi tindrien un objecte de la seva festa i Sabadell mateixa que, finalment, podria estar orgullosa d’haver trobat el referent, la icona, la raó de la seva existència. Ara mateix no som conscients de la importància que suposaria implantar aquesta mesura, ja que veiem el nas de pallasso com una fotesa. Com n’estem d’equivocats! Altres ciutats de l’entorn ens envejaríem, i no només perquè, com ja he dit, la ciutat sense problemes pot destinar els diners a la gresca i a la xerinola, sinó perquè hauríem acabat de cop amb els seus respectius referents.
I d’aquí mil o dos mil anys, els arqueòlegs trobarien milions de nassos de pallasso en les excavacions de la Via Massagué, del carrer de Sant Pau o de la plaça de Vila Arrufat. Però és que, també els trobarien a Ca n’Oriac i a Torre Romeu; i a Can Puiggener i a Can Deu, i a la Creu Alta. Els historiadors no tindrien problemes en saber què havia passat perquè mil o dos mil anys després, el nas de pallasso continuaria sent el símbol d’una Sabadell encara més perfecta que ara. Tot un orgull de ciutat.
