Que la meva veu pugi a les muntanyes
I baixi a la terra i retroni
Això vol la meva gola
Des d’ara i des de sempre
Des d’ara i des de sempre

Cesk Freixas, de la cançó A Miguel Hernández

Fa unes setmanes, em va sorprendre veure un piano en un dels laterals de la plaça de Catalunya de Barcelona. Asseguda enfront del teclat es trobava una noia interpretant Per a Elisa de Beethoven, mentre una desena de persones romanien en silenci al seu voltant. L’extraordinari de la situació és que, malgrat el soroll existent a conseqüència dels vianants i del trànsit, es va crear un cercle, gairebé màgic, en el qual el piano era l’únic so real. Els allà presents ens sentíem com traslladats a un altre món, del qual vam tornar en acabar el tema i que, malauradament, ens va obligar a ser conscients d’una realitat molt diferent.

Dies després vaig llegir el testimoniatge d’un sabadellenc, l’Òscar Lara, que baixava allà per tocar-lo, explicant que ja hi ha un grup de WhatsApp de més de 100 persones que es dediquen a cuidar-lo i conservar-lo, no podent evitar que, de tant en tant, algun fetitxista s’emporti una tecla de record. L’Òscar també lamentava que a Sabadell no hi hagués una iniciativa d’aquest tipus, una cultura per al poble i no tanta parafernàlia personalista i egocèntrica a la qual ens tenen acostumats, bé, això últim ho afegeixo jo. Amic Òscar, benvingut a la constatació d’una realitat que ens desconcerta. El més senzill sembla inassolible, sigui per desídia o per manca d’interès i, en canvi, l’utòpic es materialitza a cop de talonari, dels nostres impostos, és clar. I aquestes opcions que a tu i a mi ens agradarien, com aquesta del piano, plena de sensibilitat, produeixen un somriure en els nostres governants, que ve a dir que estem completament bojos.

Coincident en el temps, m’arriba la notícia que a Can Puiggener un grup de pares i mares porta uns tres de mesos demanant que se substitueixi el cautxú reciclat d’una zona infantil per un altre material, ja que aquest, instal·lat fa ja 14 anys, s’ha anat deteriorant produint partícules altament tòxiques que poden inhalar o ingerir els usuaris d’aquest centre escolar. Llegeixo les seves queixes, el treball enorme que han fet per demostrar aquesta toxicitat i em torna a estranyar la falta d’empatia de qui té la responsabilitat de vetllar per la salut d’aquests nens i nenes i dels treballadors del Centre d’Educació Infantil i Familiar Can Puiggener. Se senten maltractats i oblidats, però el que realment els fa mal és el silenci, com si no existissin, com si el que demanen és fruit d’una paranoia; un silenci que, segons he pogut saber, ha anat acompanyat d’una breu resposta per part de l’Ajuntament: “no hi ha pressupost”. I jo penso en Nadal, en tot el que s’ha gastat alegrement. De veritat que hem de quedar impassibles davant aquest atac en forma de frase?

En algun moment trobo a faltar aquell populisme que ens va fer tant de mal, però que obligava unes brigades a anar immediatament allà i solucionar el tema en un parell d’hores. És clar que era a costa de suprimir altres partides, de passar-se el pressupost pel folre, de tapar un forat per a obrir un altre i més coses que es van saber després. Però, no és veritat que a les ciutats existeixen prioritats? I no és cert que aquesta ho és per les conseqüències per a la salut que pot ocasionar? I no és cert i dolorós, també, el silenci de l’oposició? Miguel de Unamuno va dir en una ocasió que “a veces, el silencio es la peor mentira”. Doncs això.

Alguns dels meus lectors podrien pensar que què té a veure un piano enmig d’una plaça amb el cautxú deteriorat de Can Puiggener. Doncs tot, absolutament tot, perquè el que ve de baix, encara que ens vulguin fer veure el contrari, té molt més mèrit que el que s’imposa des de dalt amb publicitat i grandiloqüència; perquè les demandes dels ciutadans es basen en fets reals, en necessitats que es palpen i es veuen, en preocupacions a les quals els de dalt no estan acostumats. Ells viuen en un altre món. I per això són tan importants, les reclamacions em refereixo, és clar, perquè visualitzen mancances que haurien de ser tingudes en compte per aquells que ens diuen cada dia que treballen per a nosaltres.

Podria haver demanat als Reis Mags o al Pare Noel que haguessin portat un piano com el de Barcelona per posar-lo prop del solar on suposadament havia d’anar la Ciutat de la Música, per raons òbvies, és clar. I que haguessin tret aquest cautxú vell i esquinçat substituint-lo per materials innocus. Però crec que no m’haurien fet cas; ells no en tenen les competències per fer-ho. Em decanto més per apel·lar al fet que no parem, al fet que no caiguem en la inapetència i en la desil·lusió, que és el que volen, i que continuem lluitant pel que creiem que és útil i necessari. No imaginen els meus lectors fins a quin punt és important no cedir i continuar imaginant una societat millor. I aquesta, pot començar per un piano i un paviment nou. No tinc cap mena de dubte. Si defallim, si callem, ens mengen.