Fa uns dies vaig rebre una carta signada per una alumna d’una escola. Es diu Nerea (nom fictici). M’explica que la seva mare li ha dit que jo soc una mica influencer i que puc fer visible una realitat que ha passat força desapercebuda. Transcric aquí el contingut de la missiva.
Hola, senyor Asensio:
Em dic Nerea (nom fictici) i estudio a l’escola (…). Fa unes setmanes ens van instal·lar una mena de tendals al pati, en un cantó on habitualment fa ombra, també a l’estiu. Uns operaris van estar tot un matí treballant i aquell dia no hi van poder sortir els més petits, perquè les senyoretes van dir que hi havia perill.
L’endemà, tots els nens i nenes volíem veure aquell tros de tela aguantat per quatre pals. Jugàvem a veure qui hi arribava a la part més elevada, però això no era possible. Les senyoretes ens miraven de prop. Sembla que no estaven massa convençudes de si allò era segur o no. Li vaig preguntar a la meva què era allò, que per què servia. La senyo tenia ganes d’explicar-m’ho. Em va dir que era un nyap. No vaig entendre la paraula i la vaig interrompre perquè m’ho expliqués.
Quan ho vaig entendre, em va confessar que aquella cosa havia portat mals rotllos al claustre de professores. Tot són senyoretes al meu col·le, també la directora. Només tenim un profe, el d’educació física, però està de baixa i ha vingut una senyo. La meva senyoreta diu que van reunir-se per tal de mirar la manera com aprofitar l’ombra del tendal. A la meva escola som poc més de 500 alumnes i es veu que han calculat que tothom passi per allà baix, almenys un cop cada setmana. Però els càlculs que han fet no quadren massa. Diu que quan faci molta calor allà sota no hi caben més de vint alumnes, amuntegats, és clar. A mi m’ha vingut al cap que no podré menjar-me l’entrepà aquell dia, tan atapeïts que estarem tots. Me l’hauré de menjar abans.
Veig que la senyo està preocupada. D’una banda, vol que la seva classe, que és la meva, gaudeixi de l’ombra del tendal, que per això s’ha instal·lat, però també creu que no té cap sentit, que millor aquell dia que arribem a 35 graus a l’exterior, ens quedem a la classe. En veu alta em confessa que és una pena, donada la quantitat de diners que ha costat tot allò. Sembla que han posat un a cada escola i que d’això tothom n’està content, els polítics, especialment.
Un altre dia em va dir que la profe de mates va mesurar l’espai, els metres quadrats d’ombra per intentar calcular quants nens i nenes i cabien de manera més o menys normal. Va trigar uns dies a fer-ho, perquè l’ombra de l’hivern no és la mateixa que a l’estiu, no va al mateix lloc, no s’estira tant, o s’arronsa. Jo no ho entenc massa això. He d’estudiar més. M’ha dit la senyo que ho sabré quan arribi a sisè.
Abans de les vacances la senyoreta em va tornar a parlar del tema. La de mates ha arribat a la conclusió que de maig a juny l’ombra d’aquell tendal anirà a parar al carrer perquè el sol ve de no sé quin costat. Així que serà molt complicat treure’ns del col·le perquè puguem aprofitar l’ombra, que no sé què m’ha explicat de normes i que si ens passa alguna cosa pot haver-hi problemes.
El meu pare m’ha dit que això s’arregla amb una autorització, com aquelles que signen quan hi ha una sortida. Tan fàcil com que les famílies autoritzin als seus fills i filles que surtin al carrer el dia que els toqui estar sota el tendal. Jo demanaré quedar-me a la classe o m’amagaré al lavabo. Allà sí que s’està bé.
La profe de naturals ha proposat fer un hivernacle, tapant els costats amb plàstics. La de socials s’està pensant alguna cosa, però encara no ha dit res. La directora proposa fer un forat, omplir-lo d’aigua i que siguin els ocells, els coloms i les tórtores els que surtin guanyant de la idea.
Jo li he dit a la senyoreta que ho treguin, que quan les famílies sàpiguen que l’ombra cau lluny del pati s’enfadaran una mica. Ja ho estan una mica, perquè no cal tenir estudis per adonar-se que allà sota no hi cabem els 500 alumnes de l’escola. La meva mare ha preguntat què ha costat aquell muntatge. També sap que és la mateixa empresa que ho està instal·lant arreu. Jo no hi entenc. Jo només sé que no serveix de res. En un parell d’anys ja estaré a sisè. Potser ja tindré prou coneixement per a trobar-l’hi una utilitat. Igual ja s’ha fet malbé per culpa d’una pedregada. Potser seria el millor.
Atentament,
Nerea (nom fictici)
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
