Dimarts passat em vaig llevar amb la notícia del tancament de la llibreria El Librerío de la Plata. Reconec que vaig entrar en una tristesa que em va portar a aquell espai ple de cultura i humanisme, ple de la sensibilitat d’una Cecilia Picún incansable, amb aquell somriure permanent esperant clients de tota mena. El Librerío de la Plata no era una llibreria a l’ús; es tractava d’un lloc màgic, on la teranyina de llibres col·locats amb passió, t’embolcallava des del primer moment. Quan entraves allà, la barreja d’escriptors i escriptores, la presència de llibres mai vistos i les portades dels infantils, et transportava a un món ple de sorpreses. No obstant això, la sorpresa ha estat una altra. I, pel que sabem, la nul·la sensibilitat de la família propietària del local, ha acabat amb la màgia. Espero que el karma faci la seva feina.
Pertanyo a una generació que va créixer amb l’Alliance Française. La seva ànima, el Robert Ferrer, em va inculcar valors humans molt potents, també el gust per la lectura, pel cinema i, no cal dir-ho, per la llengua francesa i tot el que gira al seu voltant. Com diu l’exregidor i arquitecte Pere Vidal en l’article L’Aliança Francesa de Sabadell, un cas paradigmàtic de centre cultural, “el tarannà personal d’en Robert ha fet possible entendre el lloc, l’espai, la casa, com un àmbit de llibertat. Un lloc per al debat obert, per exercir la crítica, per fomentar els lligams socials, per entendre el compromís. Un espai que ha afavorit celebracions de tota mena, i que ha estat lloc de trobada i també de descans. Una illa amable i confortable dins del sovint inhòspit teixit urbà de la ciutat. Un veritable espai de llibertat”.
Mai no oblidaré dos fets que em van marcar molt i que crec que ja he esmentat en alguna ocasió. El primer, quan ens van dir que en aquelles sessions de cinema francès, no veuríem la pel·lícula que estava programada, sinó Viridiana, de Luis Buñuel, que el mateix Robert havia anat al sud de França a buscar aquella mateixa tarda. No s’imaginen els nervis i l’angoixa durant la seva projecció. Fins i tot hi havia persones a l’entrada de l’auditori de la Caixa vigilant que no vingués la policia. El segon, la presència de l’escriptor francès Louis Aragon i del poeta andalús Rafael Alberti el 1980.
Salvant les distàncies, hi ha un paral·lelisme clar entre el Robert Ferrer i la Cecilia Picún, pel que fa als seus anhels de cultura, de traspassar aquesta sensibilitat a altres, a col·laborar en un Sabadell més cohesionat, més culte, més implicat en tota mena d’esdeveniments, més obert al món.
Per això, la desaparició d’un altre símbol sabadellenc per excel·lència, ens hauria de preocupar i molt. La decadència ceballuda, per molt que persones parapetades en poltrones ben retribuïdes la neguin, és un fet tan clar com tràgic. Mentre altres ciutats de l’entorn han fet una feina enorme per tal de crear espais culturals i de participació molt potents que han aconseguit traspassar fronteres, Sabadell ha continuat en la desídia del reforçament d’entitats folklòriques, associacions i agrupacions vinculades a altres comunitats autònomes que han actuat de manera molt sectària. Per si això no fos poc, cal afegir la manca de sensibilitat dels diferents governs que han passat per l’ajuntament i que han fet propostes culturals també sectàries, molt allunyades de les que viatgen per tot el territori nacional espanyol.
Així doncs, Terrassa, Manresa, Granollers, Cerdanyola, Sant Cugat i, fins i tot, Castellar del Vallès, han esdevingut referents culturals en àmbits diferents, però que són significatius del camí que han agafat, en defensa de la pluralitat i del coneixement. La Fira Modernista de Terrassa i el seu Festival de Jazz, el BRAM de Castellar del Vallès, el Festival de Blues de Cerdanyola o la Fira de la Mediterrània de Manresa, són alguns dels exemples d’aquesta obertura, d’aquesta clara empenta cultural que vol anar més enllà de la mirada al melic que tenim a Sabadell.
La desaparició d’espais que intenten sobreviure a l’abandonament i al desinterès d’instàncies municipals, hauria de servir per a pensar si volem rodolar més ràpidament cap al precipici o volem agafar la minsa corda que encara penja i que cada vegada és més fràgil. Hi ha veus que reclamen des de fa anys una revisió i posada al dia del Mapa Cultural elaborat el 1995. Altres voldríem només que hi hagués alguna mena de mediació per impedir tancaments d’espais emblemàtics. No es va fer quan l’Alliance Française i no l’espero ara que ho fa El Librerío de la Plata. A Sabadell, sembla que els nostres representants, amb el silenci d’entitats i associacions diverses, aposten més per la megalomania, per regalar edificis perquè personatges de dubtós sabadellenquisme instal·lin el seu mausoleu.
Mentrestant, la ciutat mor una mica més cada dia que passa, esperant que algú faci alguna cosa més que aplaudir la monotonia i l’avorriment, esperant, en definitiva, un impuls tant urgent com necessari. Però ja sabem que això no entra en el cap de les ments buides ceballudes. El pitjor, que ja no tenim esperança en aquest ressorgiment tan cabdal per a la nostra supervivència. I això em dol. Gràcies, Cecília, per tots aquests anys de màgia. Encara que siguem pocs, continuarem batallant per un món millor, per un Sabadell millor.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
