Corria l’any 1985. En feia cinc que havia començat a treballar com a mestre a l’escola Gaudí de Ca n’Oriac i, per tant, ja m’havia fet a la idea que aquella seria la meva professió per a sempre. Els inicis no van ser fàcils, però l’ajuda de companys i companyes, equips directius diversos i famílies implicades, van aconseguir un èxit que ara ja valoro com ha de ser. En aquells moments no era prou conscient de la importància de les capacitats de cada alumne. Ja se’n parlava, és cert, i crec que va ser la gran pedagoga Marta Mata, la que em va obrir els ulls, la que, en una conversa informal, em va dir que calia estar atents a aquells alumnes que desconnectaven del professor per endinsar-se en altres tasques, en altres mons, perquè, en definitiva, eren els més intel·ligents.
I és justament ara quan recordo un d’aquells nois mirant per la finestra de la classe en direcció al pati. Com poden imaginar, li havia cridat l’atenció un munt de vegades, però ell no em feia mai cas i era especialment després de l’esbarjo quan fixava la mirada aleatòriament en qualsevol punt d’aquest immens pati que s’estenia al llarg de tot l’edifici escolar.
Un dia, en finalitzar la classe, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar què li cridava tant l’atenció i perquè no m’escoltava. Ell, pacientment, em va respondre que mirava els ocells que venien a menjar-se les molles de pa que queien dels entrepans dels alumnes, que n’havia vist alguns que es barallaven per trossos més grans i que n’havia pogut distingir uns deu de diferents. Em faltava una mica d’experiència, és clar, i li vaig dir que havia d’estar atent a les explicacions del professor, que havia deixat de copiar coses de la pissarra; en definitiva, les frases que qualsevol mestre hauria dit en aquelles circumstàncies. Una setmana després vaig conèixer la Marta Mata, una de les pedagogues més reconegudes que ha donat aquest país i fundadora de l’escola de mestres Rosa Sensat, en un dels seminaris de didàctica de la llengua i li vaig comentar el cas. Amb la seva particular empatia, em va dir que aquell noi no es despistava, sinó que sentia una profunda admiració pels ocells, i que, en comptes de renyar-lo, podia aprofitar aquell interès per fer un treball interdisciplinari. Era la primera vegada que sentia aquella paraula.
L’endemà, vaig cridar-lo i em vaig interessar per aquella aptitud ocellaire que el tenia enganxat l’hora després del pati. Li vaig preguntar si coneixia les varietats d’ocells, si n’hi havia que eren assidus, si n’hi havia d’infreqüents o originals i si volia fer alguna cosa més que observar per la finestra. Dubtant de la meva sobtada amabilitat, em va confessar que li hauria agradat fer fotos de tots ells, amagar-se darrere un arbre i captar el moment de més bellesa, però que no hauria gosat mai demanar-m’ho perquè sabia que m’hi negaria.
Doncs no, vaig fer cas a la Marta Mata i vaig demanar permís a la directora de l’escola perquè aquell alumne del qual no recordo el nom, pogués romandre al pati l’hora de després durant un parell de setmanes. Copsar la seva il·lusió des de la meva taula de la classe, és gairebé inexplicable. El noi va aconseguir deu fotos d’una qualitat prou acceptable. Cal recordar que eren temps de rodet amb càmeres no digitals, sense zoom, un veritable miracle que les fotos sortissin més o menys bé. D’aquella experiència va sortir un mural, amb el nom de l’ocell corresponent en català i en castellà. Què se n’haurà fet de l’alumne i del mural?
40 anys després, camino per Sabadell intentant trobar indicis de vida alada, d’ocells que em recordin aquells temps passats, però, sobretot, d’algun senyal que em tregui d’aquesta teranyina de negativitat que m’envolta. I descobreixo menys quantitat de pardals, un dels ocells més sensibles a la contaminació atmosfèrica generada pels fums dels cotxes, perquè viuen picotejant del que troben a terra. I observo amb preocupació que les partícules PM10 i PM2.5 són les més nombroses als carrers de Sabadell i que en són també les més perilloses, ja que segons diversos estudis, tenen una relació directa amb la diabetis, amb problemes en el desenvolupament fetal i els ictus. I les autoritats locals d’aquí i d’allà han canviat de lloc els mesuradors de contaminació en algun moment del passat perquè no captessin una realitat que es volia amagar, una xifra de morts indeterminada, però molt alta, a tota l’àrea metropolitana de Barcelona per culpa dels gasos de combustió dels vehicles, i que augmenta any rere any.
I em nego a quedar-me amb aquest regust negatiu. I baixo al riu, al nostre, al Ripoll. I allà respiro una mica. I respiro perquè veig vida, aquells ocells del meu alumne i molts altres. I els sento cantar. A dalt, a la ciutat, només se senten ja els que estan engabiats i pengen d’algun balcó o aquells que ocellaires de tota condició passegen en moviment. I m’hi quedo pensatiu una estona en aquella mena d’oasi que voreja Sabadell, un espai natural que encara no ha estat descobert per la majoria; un lloc que, pel que sé, acull fins i tot llúdries, on l’aigua és neta, gràcies a un sistema de plantes potabilitzadores. I aquella satisfacció momentània és trencada per la visió d’uns homes i unes dones que volen fer negoci amb el riu. Una piscina d’ones, en diuen. Altres parlen d’abocar empreses; “abocar”, un mot amb connotacions pudents. I jo, no paro d’admirar la bellesa del Torrent de Colobrers, d’arbres centenaris i de rajolins d’aigua que s’escapen d’entre les pedres. I el seu soroll es barreja amb el dels ocells cantant, en una melodia infinita.
I m’imagino pinsans, tórtores, caderneres, bruels, cotorres, estornells, verdums, mallerengues, puputs i pardals demanant a les autoritats respecte pel seu hàbitat, que deixin de malmetre la poca vida natural que ens queda a la ciutat, que deixin l’especulació de costat, que sabadellencs i sabadellenques puguem gaudir d’aquest microcosmos que encara és aliè al que passa més amunt, que treballin perquè l’aire de tots i totes esdevingui més net. I sí, aquesta vegada vull ser optimista, vull creure que un altre món, encara que sigui el que ens envolta, per petit que sigui, comença a canviar perquè des de la societat civil, s’impulsa una sensibilitat allunyada del mercantilisme, de l’interès partidari, que només afavoreix els de sempre. Tant de bo no m’equivoqui.
Foto portada: el riu Ripoll, al Rodal, el 15 d’abril de 2021. Autor: M.Centella.
