Fa quinze dies van coincidir en el temps dues notícies d’aquelles que posen a Sabadell en el mapa. Potser la més vistosa, com a conseqüència del serial gairebé dramàtic que ha durat més d’un any, la del fracàs de l’OPA del BBVA contra el Banc de Sabadell. Ha estat un desenllaç inesperat. De fet, jo sempre havia pronosticat que el peix gran acabaria menjant-se al petit, però aquesta vegada m’he equivocat clarament, ho reconec. L’altra notícia va ser la contundent victòria del CE Sabadell enfront de l’Alcorcón per 0 a 3. I què tenen a veure totes dues? Ara ho explico.
Sabadell és una ciutat que cau bé arreu. Sí, sí, de veritat. Quan viatges per Espanya els més grans recorden allò que es va dir la Manchester catalana, la potència tèxtil que vam arribar a ser. Les delegacions que, per exemple, Marcet S.A., va obrir a La Carolina, a la província de Jaén, van estendre també un sentiment d’estima cap a la nostra ciutat. Entremig, el futbol ha obert moltes portes en aquest camí cap a l’entesa entre els pobles, cap a l’empatia i, consegüentment, cap a la simpatia. Permetin els meus lectors que utilitzi la paraula simpatia per a Sabadell tot i que en català no està permès si no és cap a una persona. És un adjectiu que agafo avui del francès on sí que es pot dir que Sabadell, c’est une ville sympathique.
I és clar, el Banc de Sabadell, amb aquesta preposició que després es va treure, també era simpàtic, cosa una mica estranya en tractar-se d’un banc, però quan viatjàvem per Espanya ens agradava veure aquella oficina que feia una mena d’abraçada virtual, que ens recordava la proximitat de la nostra ciutat. I encara més, quan familiars i coneguts d’aquelles terres ens confessaven que estaven contents amb el funcionament del banc.
Les coses han canviat molt i els bancs han esdevingut mers robots, ja ho he dit moltes vegades, suprimint oficines i caixers i menyspreant a la gent gran. Fins i tot el de Sabadell, no té cap mena d’empatia amb barris sencers que s’han de traslladar a uns altres per poder fer qualsevol gestió. Malgrat tot, crec que el Banc Sabadell, ha vist que la societat en conjunt ha mostrat aquesta empatia que als seus dirigents els manca, en la lluita amb el monstre anomenat BBVA. Ho ha vist però han tornat a perdre una oportunitat, celebrant una festa a Barcelona només amb els treballadors del banc, lluny de la ciutat que els dona el nom i lluny també de la ciutadania que paga les seves nòmines. Quina pena, senyor Oliu…
Així doncs, Sabadell continua sent coneguda arreu pel banc i pel futbol. Enrere queda la funesta etiqueta de corrupció de l’època Bustos, sortosament, i es torna a allò que ens ha definit durant tantes dècades, repeteixo, el banc i el futbol. Tot i que hi ha intents de crear algun ésser fictici per tal que sigui un referent, la realitat és que aquests ja estan ben definits. Volen un parell d’anècdotes? La primera, me l’explica un amic que fa un mes va fer el Camí de Sant Jaume. Allà va conèixer un finlandès que, en dir-li que era de Sabadell, li va respondre que coneixia el banc de la ciutat. La segona, jo mateix la vaig viure fa molts anys. Al terreny de joc de l’Osasuna, una vegada acabat el partit, se’m van acostar dos navarresos, d’aquells grans i forts. Vaig pensar el pitjor. Però m’equivocava. Amb un accent particular em van dir: “Vaya, vaya, tenéis buen equipo. Ojalá os quedéis muchos años en primera. Os lo merecéis”.
I a on vull anar a parar? Els sabadellencs i sabadellenques de més edat recorden que el futbol va representar per a Sabadell una oportunitat, una època daurada que omplia carrers i restaurants els dies de partit. Qui no recorda el Bar-Restaurant Costa al carrer de Martí Trias ple de gent hores abans del matx? I les dues aficions barrejades en bars i en tertúlies diverses? Qui no recorda l’ambient que també s’hi vivia als camps contraris i on el CE Sabadell era rebut de manera simpàtica?
No sabem què passarà al final de temporada. Tenim l’esperança que l’equip de futbol de la ciutat torni a les categories més importants, allà on havia d’estar sempre. Però el que tinc clar és que, malgrat que la fesomia de Sabadell hagi canviat, malgrat que també ho hagi fet la ciutadania, futbol i banc continuen sent els dos referents que els de fora veuen més clarament. No badem. Pot ser una oportunitat per donar a conèixer tot el que tenim.
I què tenim? Doncs aquí està el tema. Molt poca cosa. Una ciutat de serveis que ha menyspreat el seu patrimoni i que no té gaire per oferir al visitant. Però que no s’estengui el pànic. Hi ha temps si aquesta gent que creu en el Visit Sabadell s’ho treballa una mica més fora de tríptics i anuncis publicitaris. La restauració pot tenir un paper important; també les festes locals, els Castellers, els Diables, el Teatre… Tota la nostra idiosincràsia al servei de visitants d’un dia. I no oblido el futbol com a eina de cohesió en els barris sabadellencs on s’està fent una feina callada i humil però essencial per a la convivència.
Ja sé que m’avanço una mica, però si no hi ha una visió de futur podem continuar en aquesta mediocritat que ens caracteritza. Aprofiteu, senyors del poder, la simpatia del Banc (malgrat les pràctiques que deia abans) i del nostre equip de futbol, afegiu-la a la del Club Natació, del waterpolo masculí i femení, i barregeu tot plegat per fer-nos encara més visible com a ciutat. Arraconeu al Llaminer, ésser fictici i efímer, per lloar el que sempre hem tingut, amb allò que sempre hem triomfat. No us penedireu.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: el president del BS, Josep Oliu, i el CEO del banc, César González-Bueno, a Sant Cugat, aquest matí. Autor: Banco Sabadell via Instagram.
