“Ja no sorprèn res, però no per això hem d’acostumar-nos-hi. El procés va mirar de dibuixar una Catalunya homogènia i falsa. Certa part de l’independentisme continua treballant per perpetuar aquesta impostura. Per decidir qui compta i qui no en el seu relat sectari. Lloar la unitat mentre es practica el menyspreu resulta, com a mínim, d’un cinisme insultant”.
Emma Riverola, escriptora
“Hace tiempo que sabemos que el debate sobre el modelo lingüístico escolar en Cataluña no va de lengua, sino de identidad. Sabemos perfectamente que con la excusa de defender al catalán, algunos lo que buscan es levantar muros de separación con el resto de España. Que los que exigen una educación monolingüe –con el argumento de que el catalán no podría soportar un 25% de asignaturas en castellano– no lo hacen por razones pedagógicas, sino únicamente con el propósito de reforzar el “nosotros” frente al “ellos”.
Joaquim Coll, historiador
De fet, a mi tampoc no em sorprèn res; perquè ja fa massa temps que van caure totes les màscares i la realitat es presenta nua. Dir que la sentència que obliga a utilitzar un 25% de castellà a les aules és un “atac” contra el català, és mentida; dir que aquest model és un “model d’èxit d’integració social i de cohesió de país”, és un parany per enterrar per sempre la llengua de més de la meitat dels catalans; defensar un suposat “ADN”, una mostra més del vessant racista i supremacista d’aquest sector que arrossega amb cants de sirena part de l’esquerra i personal no adscrit. De fet, molts dels que continuen tancant els ulls davant la realitat lingüística de Catalunya, fan servir el símil bèl·lic “blindar”, referint-se a la “necessitat” de tancar-lo, de posar barreres que no puguin contaminar la llengua, una forma com una altra d’acostar-se a postures de l’extrema dreta europea, on el nacionalisme, la necessitat d’esdevenir una tribu i el rebuig a allò que ve de fora, conforma un còctel d’odi que, malauradament, compta amb no pocs partidaris.
A Sabadell, dimarts que ve s’aprovarà una moció “en defensa del català”. Jo soc defensor del català, però no puc identificar-me amb uns postulats que el que mostren és un rebuig a la llengua majoritària dels sabadellencs; i perquè torno a veure el menyspreu com a relat, com a eina, com a objectiu. I em venen al cap les doloroses propostes de canvis de noms de carrers on Antonio Machado n’era un dels perjudicats. I, en el seu homenatge, a la plaça que porta el seu nom i que vam aconseguir que no es canviés, faltaven tots aquells que votaran “en defensa del català”. Fins i tot la regidora baldufa no adscrita, afiliada a l’ambigüitat. De veritat que això és cohesió? O la cohesió de la qual parlen és únicament a l’inrevés? Quina manera de cohesionar la dividida societat sabadellenca…
Ja no sorprèn res. La divisió és ja tan manifestament clara que no hi ha alternativa. Aquells que demanen treballar per trobar els punts en comú, són aparcats, també menyspreats. I cadascú en el seu cau, intenta “blindar” allò que considera intocable. Així no anem enlloc, però és el que una part de la societat catalana desitja, ignorar l’altra en forma d’una “bonhomia” que es diu immersió i que, després de 40 anys, no es vol ni revisar. Jo pensava que era més fàcil tot plegat. Dues llengües romàniques, germanes, amb una societat bilingüe gairebé total, amb uns carrers on se senten les dues, on hi ha molt poques polèmiques, on és relativament senzill entendre’s… Quin país al món ho té això? No és cert que des de certs sectors periodístics s’ha intentat humiliar els parlants de la llengua castellana, considerant-los babaus i tarats? No és cert que desenes d’escriptors catalans en llengua castellana han estat menystinguts i oblidats, més encara titllats de traïdors? Per què aquesta gent no defensa les dues llengües? Perquè el català està en minoria, em diran. Segur que atacant el castellà aconseguirem atraure els seus usuaris al català? O aconseguirà l’efecte contrari? Potser cal llegir el magnífic article de Josep Burgaya Trabalenguas, per entendre moltes coses.
Vull acabar amb una anècdota. Fa uns anys, a l’institut on treballava, existia l’aula d’acollida. Bàsicament, era una eina per integrar els alumnes nouvinguts amb llengües maternes no romàniques i que desconeixien completament el català i el castellà. Alguns alumnes marroquins parlaven francès i això afavoria la comunicació per raons òbvies d’arrel llatina. Un any va arribar un alumne búlgar. Poden imaginar la dificultat a escala lingüística que això suposava, amb un idioma, el búlgar, amb un alfabet molt diferent del nostre. Va ser tota una experiència i tot un repte per als professors que ens vam dedicar a la feixuga feina d’ensenyar-li les dues llengües de Catalunya alhora, perquè ell, oralment, només n’identificava una. Així doncs, per exemple, se li mostrava una imatge on hi havia una “taula” i una “mesa”. Ell reia perquè deia que no podia ser que un objecte tingués dos noms i se li havia de dir constantment que aquí hi havia dues llengües. Amb el pas del temps, barrejava les dues i suposo (perquè va marxar després de dos anys) que va arribar a, com a mínim, entendre i comunicar en les dues. No imaginen qui era en aquell moment la responsable de l’aula d’acollida. Ni més ni menys que la Carme Forcadell, molt abans que fos presidenta del Parlament i que la vida la portés al que tothom ja sap. Em criticava el fet que li ensenyés les dues llengües, perquè “l’única llengua de Catalunya era el català”. Jo li responia que la llei catalana deia específicament que se li havia de fer una immersió en les dues llengües, ja que era diferent de la que es feia a partir de P-3. Però ella, quan era sola amb l’alumne, feia el que li dictava la seva consciència, sense cap mena d’intervenció per part de la inspecció educativa, posant per davant la seva ideologia i rebutjant eines pedagògiques establertes per aconseguir el bilingüisme de l’alumne. Tot un despropòsit. Llavors, l’alumne búlgar, quan em trobava, em demanava que li ensenyés vocabulari en els dos idiomes, fent un exercici de lingüística comparativa, al qual s’hi negava la Forcadell. De fet, ella només volia el que es reflectirà dimarts al ple de l’Ajuntament, la negació de la realitat lingüística de Catalunya, la dels carrers i places, la supremacia d’una llengua sobre una altra, fer veure que una no existeix i l’altra és la que “cohesiona”. Defensar una llengua i assetjar qui demana que s’apliqui la llei. I tanta gent mirant cap a un altre costat…
Cinisme, com diu Emma Riverola.
