Fa temps que allò de Sabadell, mala pell va ser substituït per ‘A Sabadell cadascú va per ell’. No s’ha de ser massa espavilat per adonar-se que qui no corre no vola i que allò de la solidaritat, del bé comú, de pensar-hi en tothom, ja no està de moda. Qui no té un amic, un conegut, algú, ben situat en llocs d’importància, està perdut. Potser això ha estat sempre així, però jo noto que cada vegada és més necessari comptar amb fils directes que solucionin els problemes.
I ves per on, hi ha qui té una sort increïble, com si estigués tocat per una vareta màgica; d’aquella que fa que toqui la loteria gairebé cada setmana, en forma de camí escolar, de zona infantil, d’arranjament de l’entrada, del que sigui. Als altres, que també juguen en la mateixa competició, ni aigua, ni un míser euro que pugui apaivagar les seves misèries, permeti’m els meus lectors la redundància.
La gran notícia de fa uns mesos (potser alguns lectors ja l’han oblidada) és l’estat lamentable d’uns lavabos d’una escola determinada que, tot s’ha de dir, ha estat embolcallada des de fa uns anys amb tota mena vestits exteriors. Resulta que a dins, fins ara, ningú no s’havia adonat que estaven fets caldo. Titlli’m de perepunyetes, però ja és casualitat que algú faci saltar totes les alarmes per un fet molt comú incidint en una única escola, la mateixa que ha estat tan cuidada últimament. Algú dirà que és enveja, però jo veig més una mala praxi política, entenent aquesta com una tasca en conjunt, ja que intenta que se solucioni un problema en un lloc concret, la qual cosa, vista a ulls dels altres ciutadans, pot comportar una idea de privilegi i, consegüentment, de menyspreu cap als altres.
En aquests últims mesos, he pogut visitar diferents lavabos de centres educatius de primària. No s’imaginen com n’estan alguns de fets malbé. Algunes aixetes gairebé no ragen, els suports, com el de la que li toca la loteria de tant en tant, estan rovellats i, no s’ho perdin, alguns vàters encara tenen la típica cadena, si bé aquesta és metàl·lica i no una corda com les que encara podem trobar en alguns llocs.
Era tan fàcil com fer-ne un recorregut, o unes trucades, o demanar unes fotos de l’estat dels lavabos de tots els centres educatius de la ciutat i poder fer una diagnosi rigorosa general per, ara sí, intentar ser congruent i mirar per tothom. Alguns amics meus que encara treballen m’han dit que aquest lavabo que ha passat a la història ceballuda és una mostra més d’una mena de campi qui pugui que impera en la nostra societat actual. Jo els responc que no cal fer un gra massa, que exposin allà on calgui la situació dels seus lavabos i assumpte arreglat.
Malgrat tot, el problema és que la degradació dels lavabos és el símptoma de la de l’ensenyament, de l’educació en conjunt. Un lavabo s’ha salvat de la destrucció total, però el sistema està ferit de mort, com ho demostren les mobilitzacions del professorat que, com poden imaginar, els interessa molt poc en aquests moments si l’aixeta raja o no.
Em diuen per tots costats que hem de confiar en la humanitat, en els humans, en la capacitat que tenim per sobreviure, per fer coses en benefici de la col·lectivitat. Vull creure-m’ho; fins i tot ho practico. Però em trobo davant de murs de supèrbies i d’egoismes que paren qualsevol acció en conjunt. I sembla que això els funciona, a molts. El dubte és si, com que això ja és un fet, assumir-ho, acceptar-ho i, així doncs, afegir-s’hi a aquesta voràgine egoista, o continuar lluitant perquè les resolucions a qualsevol conflicte abastin la major part de la població. Jo ho tinc força clar, perquè el que pot beneficiar a un, pot fer-ho a molts, i en un tema com aquest, cal ser curós per tal de no ferir sensibilitats o, millor dir, no mostrar interès només per un, ignorant els altres.
Animo a les escoles que tinguin lavabos en mal estat a què es coordinin, a què demanin a l’administració el seu arranjament en bloc. La unitat fa la força; la divisió, només un vencedor.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
