Per circumstàncies que no venen al cas he fet un viatge al sud de França. No és la primera vegada ni serà l’última. Em fascina particularment el canvi que es produeix només passar la frontera, on, malgrat estar tan a prop de Catalunya, edificis, teulades i fins i tot el paisatge, semblen sortir d’un altre món. Ja no és només la modificació de l’idioma que, òbviament, passa a ser el francès, sinó tot un seguit de petites coses que fan, d’una manera ben clara, que ens trobem en un altre país. És, perdonin que insisteixi, com si, en canviar d’ulleres, entréssim en una realitat diferent.
La primera sorpresa (i bona, segons la meva opinió) va ser just passar el peatge, on molt amablement, un gendarme ens va fer parar per demanar-nos el certificat Covid (que portàvem sense problema). Jo, defensor absolut de la vacunació i de l’obligatorietat d’aquest paper per poder entrar en un país, vaig quedar tranquil, doncs, d’alguna manera hi havia una intenció de cuidar-nos als que arribaven per cuidar els que allà hi vivien. Una mena de solidaritat europea (igual pensen que exagero), que, en aquest cas, França, aplica perfectament. En arribar a l’hotel, es va produir el mateix procediment, i als restaurants on hi vam anar, i als museus, i a tots els llocs tancats que vam visitar. No pensin malament. No només el demanaven als sospitosos de ser turistes, no. Tothom, francesos inclosos, havien de mostrar el seu codi QR per tal de poder accedir a llocs que no eren a l’aire lliure.
Pels detractors d’aquesta acció sanitària, de salvaguarda de la salut, pensant que això és poc més que restringir i coartar la llibertat de la persona i que també pot significar un retrocés en l’economia del país en l’àmbit turístic, els diré que s’equivoquen completament. Durant aquella setmana que vaig romandre al país veí, tot era ple d’estrangers, l’hotel on m’allotjava sense cap habitació lliure i ja no dic els restaurants on calia reservar per poder menjar. Preguntant a un amic meu per com anava tot plegat, em va respondre que, en un primer moment, temien per l’aplicació de la mesura, però s’han adonat que el fet de demanar el passaport Covid no ha fet minvar l’assistència de turistes, arribant a fer el ple com abans de la pandèmia. A més, s’assegura que tota la gent que hi entra està vacunada i això també dona seguretat al client que dubta en consumir dins i busca un restaurant amb terrassa a l’aire lliure.
Va ser un d’aquells dies que vaig veure la notícia que informava d’un augment de la incidència acumulada i dels casos de covid a Benidorm (però també a Madrid i a Catalunya), on centenars de vols provinents del Regne Unit, desembarcaven milers de ciutadans anglesos (molts d’ells sense vacunar) amb la intenció de viure i beure, amb l’objectiu (tots ho sabem) de viure aquesta llibertat tan nostra de fer el que ens rota, sense que ningú ens demani explicacions. Evidentment, el xoc és brutal. Mentre França aposta per restriccions i, per tant, per la salut, Espanya i les seves diferents comunitats autònomes, prefereixen fer-ho per l’economia, quan, com he dit abans, una cosa no exclou l’altra. De fet, és patètic que, a Catalunya, per exemple, s’hagi pres la decisió de demanar el passaport de vacunació només “per accedir a banquets i actes en hotels i restaurants amb ball en espais tancats” i no en espais tancats que seria el desitjable. Una mesura tova, molt tova, feta per no irritar determinats sectors econòmics i no pensant en la salut de les persones. Les conseqüències ja s’estan visualitzant: una pujada en tots els indicadors i, molt probablement una sisena onada que, segons la majoria dels especialistes en el tema, no serà tan mortífera, gràcies, és evident, a la vacunació, però que no aconseguirà allunyar-nos del tot del virus.
Aquest bon sabor de boca que em deixava la societat francesa va tenir dos punts negres. En la nostra visita a Narbonne vam poder adonar-nos d’aquella superioritat funcionarial, d’aquell xovinisme que pul·lula bàsicament a París, però que aquell matí es va traslladar al sud. D’una banda volíem visitar la seva magnífica catedral i, conseqüentment, vam mirar els horaris a la web. Aquests no coincidien amb la realitat, però el més increïble és que obrien de 12,30 a 12,45, per tornar a obrir de les 14 a les 18 hores. Vaig intentar trobar una explicació d’aquesta curta i veloç visita d’un quart d’hora i em vaig trobar una noia cridant a l’interior de l’església que tothom sortís immediatament, com si s’hagués calat foc, com si estigués a punt de succeir una desgràcia. Ens vam dirigir cap a l’edifici de l’Arquebisbat que, segons deia la seva pròpia pàgina web estava obert de deu del matí fins a les sis de la tarda ininterrompudament, i així poder fer temps per tornar a intentar entrar a la catedral. Una altra funcionària, comminava la gent a sortir perquè tancaven fins a les dues. Li vaig dir que a la web hi havia un altre horari i em va respondre sense mirar-me c’est pas mon problème.
En arribar a casa m’esperava un partidàs de futbol. El PSG d’en Messi amb l’Olympique de Marseille. Estava disposat a relaxar-me després del gust agredolç que m’havia deixat la visita a França. Un deu per la seguretat sanitària, un zero pel tractament als turistes a Narbonne. Ben aviat vaig adonar-me de l’olla de pressió que era l’Stade Vélodrome de Marsella. A cada córner en terreny de l’equip parisenc, una gran quantitat d’objectes, també ampolles, queien sobre el jugador que havia de treure’l. I, mentrestant, desenes de bengales il·luminaven l’estadi sense que hi hagués reacció per part de les autoritats, sense que el partit quedés suspès. Els comentaristes es posaven les mans al cap, ja que això passava cada cap de setmana i, com dic, no es prenia cap mesura. Significatiu l’article Los ‘ultras’ se enquistan en el fútbol francés, on s’explica perfectament aquesta problemàtica.
Al final tot és més senzill. Una sola frase ho resumeix tot: “per tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou” o, encara més clar en castellà: “en todas partes cuecen habas“.
Foto portada: el Palau Arquebisbal de Narbonne. Autor: J.Asensio.
