La reforma de la plaça Mossèn Geis de Sabadell s’ha convertit, malauradament, en un exemple clar de com un projecte urbà aparentment senzill pot derivar en un cúmul d’errors tècnics, deficiències en la gestió i una preocupant manca d’atenció a les alertes dels usuaris. Aquest és un cas paradigmàtic de la mala gestió de l’actual equip de govern, que evidencia la ineficàcia en la supervisió i la presa de decisions en projectes d’espai públic.
El projecte va ser aprovat inicialment l’any 2021 per la Junta de Govern Local, en el marc d’un acord polític que el va incorporar als pressupostos municipals. Tanmateix, la seva tramitació ha estat llarga i erràtica: problemes de licitació entre 2022 i 2024, una adjudicació tardana, i finalment l’inici de les obres a finals de 2024. Quan semblava que el projecte avançava, l’any 2025 van aparèixer problemes greus: filtracions d’aigua a l’aparcament subterrani que han obligat a modificar substancialment el projecte i han incrementat el cost en prop d’un 50 per cent.
Des del punt de vista institucional, la responsabilitat política recau en el govern municipal encapçalat per Marta Farrés del PSOE, i especialment en la regidoria d’Urbanisme, Obres i Espai Urbà, liderada per Adrián Hernández Moyano (ex Ciudadanos), que ha gestionat el desenvolupament i execució del projecte. Però més enllà de la responsabilitat política, aquest cas posa en evidència mancances tècniques importants en la redacció i el control del projecte.
En aquest sentit, cal assenyalar també la responsabilitat tècnica directa del senyor Antoni Serra i el seu equip, encarregats de la gestió del projecte. No es tracta d’un cas aïllat: en molts projectes sota la seva direcció s’observa una tendència preocupant a increments de cost significatius i desviacions pressupostàries que caldria analitzar amb rigor i transparència.
Com a usuari directe de l’aparcament situat sota la plaça —gestionat per VIMUSA, empresa municipal— puc afirmar que els problemes no han estat ni sobtats ni imprevisibles. Des de l’inici de les obres vaig advertir reiteradament als tècnics municipals que la impermeabilització existent s’estava deteriorant. Cada episodi de pluja es traduïa en el que només es pot descriure com un “diluvi universal” a l’interior de l’aparcament.
Malgrat aquests avisos, la resposta va ser lenta i insuficient. La manca de manteniment per part de l’empresa municipal VIMUSA responsable de l’aparcament ha agreujat la situació, deixant els usuaris en una situació de clara indefensió. El que podria haver estat una incidència controlada s’ha convertit en un problema estructural que ha obligat a replantejar tota la intervenció.
Però els problemes no acaben aquí. L’accés de vianants a l’aparcament de la plaça comparteix espai amb l’entrada de maquinària pesada al recinte d’obres, en unes condicions absolutament inadequades: fang constant, inseguretat i manca de separació d’usos. Aquesta situació ha estat denunciada reiteradament, proposant una alternativa clara i viable —habilitar un itinerari exclusiu per a vianants per un altre costat— sense que, fins avui, s’hagi adoptat cap mesura.
A tot plegat s’hi afegeix el ritme desesperadament lent de les obres. Després de múltiples aturades i modificacions, la percepció actual és la d’un projecte encallat i aturat, sense una direcció clara ni una planificació efectiva. La previsió de finalització, situada al primer semestre de 2026, genera seriosos dubtes si es manté la dinàmica actual.
Des del punt de vista estrictament arquitectònic, tampoc no es pot obviar la baixa qualitat d’algunes solucions adoptades. La pèrgola recentment construïda és un exemple paradigmàtic: una peça d’un gust més que discutible, amb una resolució constructiva que es pot qualificar, sense exagerar, de matussera. Lluny d’aportar valor a l’espai públic, contribueix a degradar-ne la qualitat.
El projecte preveu, en la seva versió final, una renovació integral de la plaça amb nou paviment, zones de joc infantil, més vegetació i millores d’accessibilitat. Sobre el paper, són objectius lloables. Però la realitat de la seva execució posa en qüestió la capacitat de l’administració per materialitzar-los amb garanties.
En definitiva, la plaça Mossèn Geis no és només una obra amb problemes: és el reflex d’un sistema que sovint falla en les fases clau —projecte, control tècnic i gestió d’obra— i que massa sovint ignora la veu dels usuaris. Aquest cas evidencia clarament la mala gestió de l’actual equip de govern, i caldria prendre’n nota no només per resoldre aquesta intervenció, sinó per evitar que situacions com aquesta es repeteixin en el futur.
