Haig de reconèixer que com a ciutadà i com a pare de família estic molt preocupat i cada dia que passa ho estic una mica més, i això que em considero una persona optimista de mena.
Com diu la dita tot s’encomana i al final, els humans tendim a imitar aquelles conductes que es repeteixen al nostre voltant. I el que és molt pitjor, ho fem de manera natural i sense ni tan sols adonar-nos-en.
Primer van ser les banderes, després la “corrupció”, van seguir els desnonaments i ara els impostos. A casa, al carrer, a l’escola, tots en parlem del mateix i escoltem repetides les mateixes paraules, expressions i titulars dels mitjans de comunicació.
Mentrestant i segons el darrer informe d’UNICEF, Espanya ha passat del 5è. de 19 al 19è. de 29 països en el rànquing de països més rics en els últims anys, a la mateixa alçada de Grècia, Itàlia i Portugal.
Això sí, els nostres presidents espanyol i català estan més preocupats per veure qui recapta abans els nostres impostos que no pas en què es fa amb ells i com es reparteixen per garantir i cobrir les nostres necessitats i drets bàsics.
Al cap i a la fi són diners nostres i ells només els haurien d’administrar i gestionar de la millor manera possible. En canvi, tinc la sensació que estan més preocupats de conservar el poder jugant amb els nostres diners per dur a terme fins el final les seves pròpies dèries -amb totes les seves conseqüències-, que pel benestar de la majoria de famílies catalanes, arrossegant-nos en la seva marea de despropòsits.
Paral·lelament cada dia la desafecció envers els polítics és més gran i en certa part és lògic: els que ens haurien de donar solucions als nostres problemes, en alguns casos, només ens en generen de nous un dia sí i l’endemà també i, el que és molt pitjor, un dia rere l’altre es contradiuen fins i tot entre companys de la mateixa formació política.
L’estira i arronsa de Rajoy i Mas, de govern central i govern català, està erosionant perillosament la nostra democràcia i la cada cop més deteriorada imatge de la política i la credibilitat dels seus representants.
Crec sincerament que és hora de treballar molt més i de parlar molt menys, que els grans titulars haurien de deixar pas al treball de carrer, a deixar-nos d’escoltar a nosaltres mateixos per escoltar els altres seriosament.
La situació no és preocupant, és pitjor del que ens creiem. I no em deixa de sorprendre la relativa “pau social” de la que gaudim, encara, a dia d’avui.
I quina és la solució? Jo ho tinc molt clar –des de que va esclatar la crisi econòmica- i encara hi som a temps: diàleg, consens i treball.
El primer que escoltant la gent del carrer sigui capaç de buscar petites solucions als grans problemes; el primer que sigui capaç d’aglutinar idees, consensos i majories; el primer que doni exemple de treball “real”, serà qui es guanyarà la nostra confiança de forma majoritària. Serà el primer capaç de tornar a il.lusionar a uns ciutadans i ciutadanes necessitats de líders “reals”, de treballadors de a peu i no de moqueta, de persones com nosaltres que sàpiguen entendre i interpretar els nostres problemes i, el que és més important, que prioritzin la seva solució a la seva trajectòria personal política.
El lideratge no s’imposa, es guanya. El líder no amenaça, aglutina. El líder no viu dels altres, s’hi deixa la vida pels altres. Em preocupa que ens trobem en el punt que amb què ens retallin menys drets que l’any passat ja ens conformem; que si ens treuen una paga extra ens quedem de braços creuats; que si hem de pagar molts més impostos per rebre molts menys serveis ho fem com una cosa normal.
Hem caigut en el parany dels nostres actuals presidents i governs espanyol i català i estem perduts, decebuts i dèbils, molt més del que ens creiem. Però sempre som a temps d’obrir els ulls i de decidir si volem decidir què fem amb els nostres impostos, quines són les línies vermelles que no estem disposats a traspassar com a ciutadans i quins són els nostres drets que per llei ens toca defensar.
Aquest és el veritable dret a decidir, el dret a decidir què és prioritari, el de dir ja n’hi ha prou de mentides i de perdre el temps i diners, ja n’hi ha prou de confusions i ja està bé de generar crispació.
Que no ens creïn nous problemes als que ja tenim i que es posin d’acord d’una vegada o donin pas a altres formacions i líders que es preocupin molt més de treballar i menys del tacticisme de tauler per veure qui en treu més rèdit polític de cadascun dels seus moviments de fitxa.
No amagaré la meva ideologia, com tampoc amago la meva preocupació.
Què més voldria jo que aconseguir que fossin molts més els que obrissin els ulls. De moment i amb que jo nos els tanqui em dono per satisfet. La resta és qüestió de temps, perquè com també diu la dita, el temps posa tot i a tots al seu lloc.
