Davant la situació d’emergència nacional, i no estic exagerant, demanaria a tothom, a tu que estàs llegint aquestes paraules també, que parem tots plegats encara que sigui només un minut per guanyar, segurament, tota una generació.
Ens agradi més o menys, estiguem d’acord o no, a aquestes alçades a ningú se li escapa que el debat a l’entorn del dret a decidir s’ha instal·lat a la porta de l’escola, al bar de la cantonada, als dinars i a les tertúlies familiars dels catalans i les catalanes.
I, mentrestant, Catalunya pateix la més preocupant situació d’emergència social que es recorda les últimes dècades. Les xifres són esfereïdores i més que preocupants: 902.300 persones aturades, 113.300 llars catalanes sense cap ingrés, 7.000 famílies desnonades i 1 de cada 3 famílies usuàries de Creu Roja no poden donar als seus fills un àpat almenys un cop al dia.
Ja no ens queda temps ni marge de maniobra i és urgent i necessari –no hi ha més sortida a aquestes alçades- que totes les forces polítiques, institucions i els agents socials seguin, parlin i consensuïn d’una vegada un acord per la dignitat que superi qualsevol tipus d’ideologia. Cal un compromís immediat contra l’atur i contra la pobresa perquè tothom pugui menjar, perquè tothom tingui un sostre sota el qual poder dormir i perquè ningú es quedi sense cap ingrés.
Però la dignitat, viure amb dignitat, passa ineludiblement per no dependre de la caritat, cal un pla de xoc contra l’atur amb plans d’ocupació per a persones aturades sense prestació, mesures adreçades a persones aturades de llarga durada i als joves, així com la derogació immediata de la reforma laboral.
Davant la insensibilitat social que demostra dia sí i l’endemà també el govern de CiU, i el seu soci preferent ERC, crec que hem de fer visible i prendre consciència de la incidència que està tenint la crisi sobre les persones i centrar el debat sociopolític en l’impacte de la crisi en la ciutadania, en el conjunt dels catalans i les catalanes.
Crec fermament que no es pensa igual amb la panxa plena i amb les necessitats mínimes cobertes. Primer garantim els mínims bàsics i allò necessari per viure amb dignitat i, més endavant, quan abans millor, consultem al conjunt de catalans i catalanes què n’opinen de la relació de Catalunya amb Espanya i decidim quin futur volem per al nostre país. Si millor continuar units però amb millors condicions, o millor seguir el camí per separats.
Un poble, una nació madura, mereix caminar de la manera que més adient consideri la seva majoria. Ara bé, no deixem que l’agònica situació decideixi per nosaltres i ens confongui a l’hora de decidir si volem una cosa o una altra.
Dret a decidir sí, però dret a viure amb dignitat també. La millor història escrita de qualsevol poble és avançar, poc a poc, però amb passes fermes. I a vegades cal fer un pas enrere per donar tres endavant. És només la meva opinió però espero que et serveixi per reflexionar que, com tot a la vida, aquesta funciona per prioritats.
Per acabar, et proposo la meva consulta prioritària, en aquests moments, la meva consulta particular. Perquè valoris quina és la situació real. Què és més urgent per a tu, per als teus amics i pensant en la teva família: treballar o ser independents?
La resposta et pertany només a tu, és el teu dret i és exclusivament teva. Que ningú et vulneri cap dels teus drets, però que tampoc et manipulin i se n’aprofitin de l’alarmant situació que vivim. La realitat és la que és i només hi ha dues maneres de veure-la per intentar canviar-la: sumant o dividint, construint o trencant, treballant i sent realistes, o enganyar i donar passes endavant, pals de cec, sense sentit.
Queda clar quina és la meva decisió i el meu dret. Ara cal que tu decideixis què és per a tu el més important en aquests moments per poder prendre la teva decisió, per exercir el teu dret. N’estic convençut que si tots fem bé els deures, podrem fer-ho tot, plegats, veure la llum al final del túnel, i decidir què volem per al futur dels nostres fills, de les futures generacions, del nostre país.
Però per fer-ho trobo a faltar la nostra identitat, la nostra veritable i única bandera en la que tots, segur, coincidim: la del seny català.
