ARTICLE D’OPINIó
Gabriel Fernàndez i Díaz, candidat al Parlament Europeu per ERC-NECat-Catalunya Sí
Laura Pujol i Larena, presidenta de l’Associació De Dona a Dona
El passat 8 de maig va començar oficialment la campanya per les properes eleccions al Parlament Europeu. I és en aquest Parlament Europeu (la institució democràtica que representa un nombre de ciutadans més gran al món), on a la seva sessió inaugural de la legislatura 2009-2014 només el 35 per cent dels seus membres eren dones. Si ho comparem amb l’exigu 16 per cent de l’any 1979, es pot veure una tendència positiva, però encara lluny d’arribar a xifres més paritàries i igualitàries.
Pot ser per això, per aquests dèficits de representació fèmina, Europa, aquesta Europa moderna què ens van prometre i que ha legislat sobre infinitat de coses i temes, ha “oblidat” fer una legislació comuna en els drets de les dones.
Els motius o raons, possiblement ni són del tot clars ni obsedeixin a una única raó, i ens preguntem: per què aquest oblit? Pot ser per la falta de pressió dels grups feministes i d’esquerres del continent? O per falta d’interès, o per aquesta situació minoritària de les dones al Parlament Europeu? O pot ser una mica tot plegat…
El cas és que actualment a Europa hi ha dones de primera i dones de segona. Països on les donen tenen els drets sobre el propi cos reconeguts, on l’avortament és lliure i gratuït, i on l’Estat i els homes no les tracten com a individus que necessiten ser protegides i emparades perquè ‘no saben el què volen’.
A l’Estat espanyol això no passa, i a altres països majoritàriament del sud i est d’Europa, tampoc. Estem convençut que a l’#EuropaNova que volem totes les dones han de tenir els mateixos drets siguin on siguin i visquin on visquin. Perquè si Europa és capaç de fer lleis comunes de pesca, de banca, de medi ambient, de comerç, de joguines, de transit de persones, de seguretat…, no hauria de ser capaç de legislar per a què més de la meitat de la seva població tingui reconeguts els seus drets plenament?
És evident que es requereix de polítiques actives que, incorporant-hi la perspectiva de gènere de manera transversal, permetin assolir la igualtat efectiva d’oportunitats entre homes i dones en els àmbits educatiu, laboral, econòmic, social i polític.
Però també ens cal una directiva europea que vetlli pel dret específic a l’avortament de les dones, que tingui uns mínims comuns i acceptables per a totes les europees, lliure de traves religioses i/o patriarcals. Una directiva que permeti l’avortament lliure fins a les 14 setmanes, en cas de violació, i terminis de 22 setmanes per risc greu en la vida de la mare i per anomalies greus del nadó que ha de venir, i sempre quan es detecti una malaltia extremadament greu i incurable.
Amb aquesta directiva que estableixi i reguli un marc europeu, es podria assegurar que els drets de les dones no es canviïn en funció dels interessos del govern de torn en cada estat de la Unió Europea, evitant involucions en les politiques de salut sexual i reproductiva. I només podrem dir que tenim una #EuropaNova que treballa per la igualtat plena d’oportunitats entre homes i dones i que incorpora la perspectiva de gènere, si aquesta reconec plenament els drets i responsabilitats de les dones sobre el seu propi cos i l’avortament.
Perquè les dones, igual que el poble català, també saben què volen, tenen dret a decidir, i no els cal que ningú decideixi per elles.
