ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Mena, diputat al Parlament per ICV-EUiA
Escric aquestes línies després de llegir l’article del periodista i amic, Antonio Santamaría, publicat al iSabadell ‘Preguntes sobre la pregunta‘. Vull, primer de tot, felicitar-lo per l’expressió dels seus dubtes i per la seva valentia en situar un aspecte fonamental per al futur polític del nostre país sobre la taula. Estem en un moment històric on, els periodistes, des de la seva independència haurien de jugar un paper fonamental en l’avenç democràtic que necessita aquesta democràcia tan deficitària. Per desgràcia, i com molt bé sap l’Antonio, aquesta valentia, sovint, té un preu massa elevat. “Que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena”, com deia en Joaquin Sabina.
No escric aquestes paraules amb l’ànim de polemitzar amb ningú, ho faig amb la voluntat d’introduir elements que, per desgràcia, en el punt en què s’ha situat el debat nacional actualment a Catalunya és més de cor i de vísceres que no pas de raons i arguments. Quan els debats es queden en la superfície i no aprofundeixen en les raons i els continguts, apareixen disfressats els grans enemics del conjunt de la classe treballadora: els populismes que són l’avantsala del feixisme.
Des d’una persona, com jo, de tradició comunista i federalista i que, per tant, com l’Antonio Santamaría, no som nacionalistes ni espanyols ni catalans, entenc el dret a autodeterminació dels pobles (de tots) com un instrument poderós de la classe treballadora. L’Antonio sap, i li recriminaré personalment que no hagi situat aquesta necessària reflexió, que avui, desafortunadament, a Catalunya hi ha dues fotografies possibles: la del 6 de desembre amb representants del PP, PSC, C’s bridant amb la sotsdelegada del govern, María de los Llanos de Luna, que promou homenatges a la División Azul, i la fotografia de sis organitzacions polítiques (CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP) que, amb la transversalitat ideològica que tothom coneix, l’únic que defensen és l’exercici d’un dret. Senyor Santamaría, amb totes les mancances de la foto del passat 12 de desembre, jo el que tinc clar és en quina foto no vull sortir.
No vull sortir en aquella que destil·la bipartidisme, imposició, falta de democràcia i sotmetiment al poder dels mercats i de la Troika. Aquella és la foto del passat, del règim que està arribant al final dels seus dies i de l’opressió a la meva classe.
Té raó l’Antonio, i sóc conscient, que a la foto del 12 de desembre tant CDC com UDC la distorsionen. Aquesta distorsió és simplement el reflex de com, en aquests moments i amb molta preocupació per la meva part, l’hegemonia no la té l’esquerra. Però també et dic, Antonio, que tinc el convenciment que aquesta dreta catalana (que comparteix ideologia i estratègia d’opressió als treballadors amb la dreta espanyola i europea) acabarà caient d’aquesta foto.
Per què la burgesia catalana, còmplice històricament de la burgesia espanyola, defensa avui el Dret a Decidir? Jo tinc la meva teoria i la vull compartir amb tu. La mutació del capitalisme industrial al capitalisme financer que estem vivint és la responsable. El que interessa a la burgesia (sigui catalana o espanyola) és mantenir un diàleg directe amb el poder. Fins ara, la burgesia catalana s’entenia perfectament amb el poder espanyol i dialogaven per acordar garantir els seus interessos i privilegis en detriment dels treballadors. Amb el capitalisme financer, l’estat espanyol ha perdut el poder i, ara, qui mana són els mercats i la Troika. Així doncs, la burgesia catalana ha arribat a la conclusió que no vol tenir intermediaris en els seus ‘negocis’ amb els mercats que avui ens manen, i volen interlocutar directament amb el nucli de poder econòmic que, avui, és Europa.
Amb una certa memòria històrica, podem repassar, al menys, tres moments en què la burgesia catalana ha traït el poble de Catalunya: el cop d’estat de Primo de Rivera amb el suport de la Lliga de Cambó, la complaença amb què la burgesia catalana va rebre el cop d’estat militar de Franco per carregar-se el govern legítim de la República i els pactes entre burgesies que van suposar la constitució del 78 i l’anomenada ‘transició’ que va evitar un autèntic procés constituent a l’estat espanyol. Així doncs, tinc la convicció que la burgesia catalana tornarà a trair-nos i situar-se al costat dels poderosos. I, llavors, serem les esquerres els únics que garantirem l’exercici d’un dret bàsic i inalienable a tots els pobles com és el de l’autodeterminació.
Avui és impossible aquesta visualització perquè tenim un Parlament dividit en dos pols nacionals forts: el nacionalisme català, representant per CDC, UDC, ERC i les CUP (tot i que amb un sentit de classe potent, això és cert), i el nacionalisme espanyol, amb els referents del PP, C’s i PSOE (perquè ja no queda PSC). I, entestats en defensar que la lluita de classes està més vigent que mai i que necessitem defensar TOTS els nostres drets, estem la gent d’ICV-EUiA, del sindicalisme de classe i de les mobilitzacions. Per això, tot i sortir a la foto del 12 de desembre, continuarem al carrer i al Parlament dient NO a unes polítiques que ens asfixien. És compatible.
Per què defenso la pregunta? Perquè permet l’acord i no la trencadissa del país, perquè és inclusiva i la podem votar federalistes, independentistes i sobiranistes, perquè inicia el necessari debat sobre quin model d’estat volem i perquè és una pregunta de trencament amb l’status quo. Avui estic convençut que els més interessats en un procés d’aquest tipus som la classe treballadora.
T’imagines, Antonio, la por que tindrà la burgesia i les oligarquies financeres el dia que el poble pugui decidir quelcom tan fonamental com l’status polític? Aquell dia els i les treballadores haurem guanyat una batalla fonamental, independentment del resultat de la consulta. Aquell dia haurem guanyat de debò la democràcia, perquè ja podrem opinar i expressar-nos democràticament sobre qualsevol altre tema, perquè ja serà menor, i trencarem amb aquesta falsa democràcia que només ens permet votar cada quatre anys.
I, des de la tradició federalista de la qual jo provinc, l’única possibilitat de guanyar una república federal és des de la llibertat, fent que aquest bipartidisme hereu del franquisme no tingui cap altra alternativa que modificar la constitució per donar cabuda a un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Un pacte entre sobiranies. De tu a tu. Un pacte que faci caure el bipartidisme.
Creu-me, Antonio, l’important de tot plegat no és ni la pregunta ni les respostes, l’important és el procés d’empoderament del poble i que això ens obre les portes a poder decidir-ho tot. Per això, jo defenso consulta SÍ o SÍ.
