La pedanteria és una actitud molt freqüent en la nostra societat. Si a aquesta s’afegeix l’orgull, llavors tenim davant nostre un espècimen de característiques força definides, un monstre capaç de qualsevol cosa, d’utilitzar la seva intel·ligència, si la té, amb l’objectiu final de carregar-se tota la tasca que puguin fer altres persones. És difícil trobar la manera d’esclafar aquests individus i més si tenen el recolzament dels seus familiars i amics i per tant cal fer, no només pedagogia, sinó assegurar-se que el nostre menyspreu és tan evident que el pugui ajudar a integrar-se en una societat on les bones pràctiques han de ser majoritàries.
Una classe no és ni molt menys una bassa d’oli. En una hora es poden produir desenes de situacions que res tenen a veure amb la matèria corresponent. Un estoig que cau al terra, un alumne que s’aixeca sense motiu aparent, un borinot que entra per la finestra, un altre alumne que demana la teva atenció, un professor que truca a la porta… Totes aquestes circumstàncies han de ser compatibles amb el treball que el professor intenta portar a terme i, malgrat les incidències, és possible arribar a bon port. Estem molt acostumats a fer moltes feines alhora i l’alumnat és conscient d’aquesta conjuntura i, com no, també els professors.
En un moment determinat i enmig d’un debat força apassionat, el professor deixa anar la frase “Tot això que m’estàs explicant és molt raro…”. Com un voltor, aquell alumne del que parlava al principi es llença àvidament sobre la seva presa aprofitant el desconcert general. “I tu ets profe de català? No és diu raro sinó rar. El silenci s’apodera de la sala. Tothom espera una resposta en un sentit o en un altre. El professor pondera les diferents actuacions en dècimes de segon. Davant una evident manca de respecte pot fer-lo fora amb un amonestament greu. Demostraria així la seva força però no respondria a la pregunta i ell vol fer-ho. Sap amb certesa que l’alumne només vol provocar perquè sap perfectament que la llengua oral és diferent de la llengua escrita. El professor opta per tranquil·litzar-se i fer un petit discurs sobre les diferents variants de les llengües en general i que aquestes són vives i que per tant bullen i canvien. La mirada de l’alumne és de desafiament, sabent que el professor vol guanyar la partida i, conseqüentment intenta una altra envestida. “Però si ets professor de català hauries d’utilitzar sempre un bon registre i no equivocar-te mai perquè llavors ens ho ensenyes malament…”. El professor manté la calma malgrat la presumpció i el desvergonyiment de l’individu i es manté ferm en les seves explicacions. L’alumne opta pel silenci, sentint-se cofoi pel seu acte de rebel•lia.
Aquest article no té com a objectiu recolzar o no l’ús del català més col·loquial, a les aules, substituint-lo pel que la majoria de professors utilitzem, més normatiu i acadèmic. No obstant això, val la pena llegir les consideracions del filòleg Albert Pla Nualart en el seu article El català col·loquial, amb el qual hi estic totalment d’acord. La meva intenció és si més no transmetre una sensació de rebuig cap a una certa part d’alumnat, sortosament minoritària, que gaudeix amb el linxament ben rumiat per tal, d’alguna manera, penso jo, d’amagar les seves frustracions. Aquells que plantegen problemes de disciplina són, almenys, sincers i capaços de reconèixer la seva actitud amb argumentacions creïbles. Però els que van de llestos i només volen humiliar el professorat esdevenen individus amb una ment malaltissa i que ja ben joves pertanyen al club dels marginats. Ells n’estan ben segurs de ser idolatrats per la massa, però la realitat és una altra. La seva soledat és tan evident que lluitaran a cada moment per fer veure que s’hi troben al capdamunt del pedestal. Hi podria haver una certa analogia amb El Pensador de Rodin, sol, rumiant i meditant. Però aquest reflecteix al seu rostre la intel·ligència, la mesura i el seny, mentre que l’alumne de la meva història embruta el seu suposat talent amb una mena de perversió que segurament l’acompanyarà tota la vida.
Fa temps que vaig optar pel menyspreu més absolut d’aquest tipus de paios que entren a les nostres vides per contaminar-la. Poc importa si són alumnes o adults. La feina t’obliga a respectar-los i menjar-te els marrons, però si darrera d’aquests aprenents hi ha, a sobre, mares i pares que els recolzen, segurament perquè els tenen por o no volen reconèixer que són profundament pèrfids, llavors cal ignorar-los i deixar-los reposar sobre el prestatge de la vida de manera que ells mateixos algun dia caiguin al terra i se n’adonin de la realitat. És l’única via. Els pals que segurament rebran esdevindran positius o negatius; no ho sabem. Es faran més prepotents o entendran que la vida és feta per treballar en comú, per ajudar els altres i tocar de peus a terra. La insolidaritat d’aquest tipus d’alumnes és, a més, una constant. I en aquest món, o canvien, o no hi tenen cabuda.
