Des del passat diumenge tenim nou president. No ha estat gens fàcil, i en un acte esdevingut a darrera hora, s’han posat les bases d’un recorregut que no sabem on ens durà. El procés ha estat complicat; hi ha hagut reunions i deliberacions que en la majoria dels casos han acabat amb un cop de porta. Mentrestant, les persones alienes a aquestes sessions, hem hagut d’esperar gairebé dos mesos per veure una entesa increïble, amb abraçades, encaixades de mans suposadament benèvoles i somriures perversos. La democràcia ha fallat en tots i cada un dels passos d’aquesta surrealista carrera presidencialista on la major part de les persones hem quedat excloses.
De fet tot va començar a l’hora de votar al nou president. A la nostra comunitat de veïns fa temps que ho fem a la nostra manera i s’hi poden presentar diverses candidatures. La que tothom pensava que guanyaria ja va començar amb un cop d’efecte presentant un cap de llista que quedaria apartat pel número quatre, que seria, aquest sí, el president en cas de guanyar. Val a dir que som en total 135 habitatges i que des de fa 30 anys la gestió la portem els propis veïns, de manera molt semblant a com funciona un parlament i per tant, completament representativa, i amb una junta que composen els diferents càrrecs electes. No ha funcionat pas malament tot aquest temps però d’ençà que una part dels veïns van adoptar el lema Una república independent de casa meva, intentant emular un famós espot publicitari d’una coneguda empresa sueca, tot ha desembocat en un desgavell de conseqüències imprevisibles. En poques paraules, pretenen separar-se d’una altra comunitat formada per 16 edificis amb els quals compartim clavegueram, enllumenat, impostos de tota mena i estructura arquitectònica. Els altres, més partidaris de guardar les formes i ser respectuosos amb la normativa creada per tots i per a tots, mantenint el gruix dels vincles i construint potser una nova entesa, s’hi van presentar separats i un altre grup, coincidia en la separació demanada pels primers però n’eren grans enemics des del principi dels temps doncs a uns els agradava anar amb corbata i americana, i els altres, més joves, preferien presentar-se a les reunions d’una manera més informal. El cas és que la majoria dels que formaven aquest últim grup eren fills o familiars dels primers, la qual cosa es va evidenciar amb força el passat diumenge.
Les eleccions les van guanyar Els veïns de la República independent, que així era el que hi havia escrit a la papereta, però no sumaven prou com per governar i necessitaven els vots del seus eterns enemics, amb els quals només compartien la idea de separar-se d’aquelles altres comunitats. La cosa es complicava perquè els perdedors, entre ells, també eren incapaços d’entendre’s per diversos motius que no vénen al cas. Els deu escollits antisistema, que a la papereta s’anomenaven Sempre ocupats, es van reunir per tal de decidir si donaven suport al número quatre de la llista guanyadora i vés per on, cinc van decidir que sí i cinc que no. Amb tot plegat, el temps passava i no hi havia manera d’arribar a una solució. Tots preveien eleccions al març perquè no s’hi veia un desenllaç que pogués apropar les parts enfrontades.
D’una manera sobtada, el candidat rebutjat va posar damunt la taula la seva retirada a canvi de presentar com a president al seu fill, un complet desconegut però que compartia amb ell totes i cadascuna de les idees reflectides en el programa de la candidatura. Les males llengües diuen que d’aquesta manera podrà saber tot allò que es fa, manipulant-lo i controlant-ho. La contrapartida era la quasi desaparició dels Sempre ocupats, prenent-ne dos com a col·laboradors incondicionals. Per tant, tenim president, no votat per ningú i que vol aconseguir en uns 18 mesos la desconnexió dels altres 16 edificis amb els quals ho compartim tot.
Mentrestant, els greus problemes estructurals del nostre queden aturats. L’immoble necessita reformes, ajudes urgents i profundes millores per tal de garantir la seva supervivència. Cal canviar l’ascensor i muntar una rampa d’accés per a minusvàlids, renovar les bústies i la xarxa elèctrica i atendre, perquè no, l’emergència social que afecta diversos veïns i pels quals va començar la lluita de Sempre ocupats i que ara s’han tirat en braços d’aquells que només pensen en marxar i en conservar els seves cadires. Alguns demanen ja una intervenció de l’administració i d’altres desitgen un enteniment amb les comunitats de veïns amb les quals participem des fa temps. No va la cosa massa bé. Els retrets d’uns i d’altres només aconsegueixen encendre els ànims i no avançar. Veient l’estat ruïnós del meu edifici, amb esquerdes, amb manca de pintura, amb el compte corrent en números vermells i, en definitiva, amb una situació escandalosament preocupant per a la majoria de veïns, aquest president de palla no pot ser mai el meu, mentre no ho sigui de les persones, que són, per a mi, el més important d’una comunitat.
