El diumenge 24 de maig tindran lloc unes eleccions municipals cabdals per a la història de Sabadell. No són unes eleccions més; representen una oportunitat històrica de passar pàgina al període polític més fosc des de la implantació de la democràcia. El cas Mercuri, la imputació de Manuel Bustos, del seu germà i de diversos regidors i personal de confiança ha fet un mal terrible que no podrà ser escombrat definitivament mentre els culpables i els encobridors, tots militants i simpatitzants del PSC local, continuïn impedint la pluralitat que ens caracteritza com a ciutat. Perquè de tots és sabut que encara ara, moltes entitats no poden programar les activitats que desitgen si no passen pel filtre municipal. A més, l’oposició té veritables problemes per accedir a dades econòmiques d’importància, mentre la campanya de Josep Ayuso compta amb “ajudes institucionals” de difícil justificació.

No és ara el moment de capficar-se i d’obsessionar-se pel fet de no haver aconseguit una candidatura conjunta a l’esquerra del PSC, de no poder trobar el consens adient a les circumstàncies particulars sabadellenques o de si tenim o no tenim un líder tipus Ada Colau. Segurament algunes formacions han fet net i han intentat aprofitar les diverses conjuntures polítiques per tal de buscar posicions més assembleàries, aconseguint-ho o no; d’altres prefereixen anar pel camí més prudent apostant per les mateixes cares, sense ensurts i amb marques conegudes, esperant potser més vots.

El cas és que s’acosta un canvi de cicle que ja va quedant patent en les diverses enquestes publicades als mitjans de comunicació. Sembla que els grans partits perden recolzaments en favor dels petits que en alguns casos poden entrar-hi amb força. La conseqüència de tot plegat pot ser triple: d’una part la major representativitat dels nostres ajuntaments, d’altra la dificultat per arribar a consensos globals i, paradoxalment, finalment, la necessitat de pactes per aconseguir una governabilitat duradora i estable. Es diria que la ciutadania fuig de les majories absolutes i exigeix que les diferents formacions arribin a acords que tinguin en compte la diversitat que els socialistes sabadellencs s’han carregat deliberadament i que el successor de Manuel Bustos pensa seguir aplicant sense escrúpols.

El cas de Sabadell segurament no és únic, però sí un model a tenir en compte. Descartada en el seu moment la moció de censura que implicava l’assemblatge de partits molt enfrontats políticament, i vista la ineficàcia del mandat de Joan Carles Sánchez per iniciar una etapa renovadora, la sortida ha estat neutra i molt criticable. Suposo que s’han fet coses, però la vista ha estat posada en les eleccions de diumenge des de fa més d’un any, com a possibilitat de revulsiu que trastoqui els fonaments de l’Ajuntament.

Per a mi hi ha un aspecte molt important a tenir en compte, potser el que més. Per primera vegada, els diferents caps de llista dels principals partits rebutgen un acord amb el PSC bustista. Però si això ja és essencial per aconseguir un canvi, cal afegir que especialment quatre d’ells tenen un perfil clarament pactista i de consens. Tinc la sort d’en conèixer personalment tres, el Carles Rossinyol, el Maties Serracant i el Joan Berlanga, i en les diferents converses mantingudes amb ells he pogut extraure una sensibilitat especial d’implicació vers la ciutat. Al marge de posicionaments de partit, a aquestes tres persones els uneix la veritable “passió per Sabadell”, de capacitat de servei a la ciutat i d’intent de posar fil a l’agulla en els problemes quotidians. Malauradament no he tingut oportunitat de parlar amb el quart element indispensable, el Juli Fernàndez, però tots aquells que me n’han donat el seu parer han coincidit en la seva vessant més dialogant.

Ens trobem doncs en una situació d’empatia evident entre quatre candidats que poden marcar una fita històrica a la nostra ciutat? Ho ignoro. El que sí que puc afirmar és que els quatre tenen aquesta capacitat de pacte i de comunicació que d’altres no han tingut aquestes dues últimes legislatures. I això és primordial per tal d’assolir el màxim de democràcia possible a la nostra societat. El món de la cultura, de l’esport, del comerç, de l’ensenyament, de les entitats veïnals, solidàries, de drets civils, la ciutadania en general, veuria amb molts bons ulls una entesa per primera vegada creïble. Només l’abstenció pot impedir-ho. La indignació és evident però també l’afartament, i pot provocar una desmobilització que desemboqui en un “petit Bustos” de conseqüències imprevisibles. La llibertat s’exerceix també votant i aquest cop hi ha motius per a l’esperança. Al meu entendre només aquestes quatre persones, el Carles, el Joan, el Maties i el Juli poden liderar un nou projecte amb cara i ulls a Sabadell. Només depèn de nosaltres… I d’ells.