Quan aquesta paraula surt dels nostres llavis, o de familiars, amics o personal mèdic, es produeix un calfred horrorós. Si bé sabem que la possibilitat de curació és més elevada que fa dues o tres dècades, depenent de la seva tipologia, el cert és que no només no ens pot deixar indiferents sinó que la preocupació s’instal·la en els nostres pensaments i en el nostre entorn.
L’any 2000 es va instaurar el 4 de febrer com a Dia Mundial contra el càncer, una malaltia que és una de les principals causes de mort al nostre país. Paral·lelament, es difonia una informació demolidora segons la qual una de cada dues persones que neix avui a Espanya tindrà càncer al llarg de la seva vida. La millora dels tractaments i de la prevenció fa que actualment el percentatge de supervivència s’hagi multiplicat per tres des dels anys 70 i el descens de la malaltia és evident en la majoria dels tumors, a excepció del de colon i el de pulmó a les dones.
Dit això, els responsables mèdics alerten de les conseqüències nefastes que està tenint el descens de les despeses sanitàries tant a nivell de prevenció com d’intervenció en els malats ja diagnosticats. Els tractaments són cars i els nostres governants estan decidits a carregar tot el pes en els malats i els seus familiars. Podem dir sense embuts que les persones passen a ser números sense valor, zeros a l’esquerra que el que mana suprimeix quan li dona la gana. La dèria per pagar el deute s’acarnissa d’una manera letal en pacients afectats per una xacra que ja de per sí enfonsa tota la família.
D’altra banda està demostrat que els hàbits de vida són determinants a l’hora de desenvolupar certs tipus de càncer. Fins aquí, la responsabilitat rau en l’individu que és lliure de triar productes que malbaratin els seus òrgans. No cal dir-los tots però la relació entre embotits i fumats està lligada al càncer d’estómac, així com l’ ingesta de carns vermelles i barbacoes amb el de colon i fumar, evidentment, al de pulmó. Sembla ser que un canvi en el nostre estil de vida podria reduir el càncer en més d’un 40 per cent, però hi ha factors amb els quals no podem lluitar i que pertanyen a àmbits polítics que són aquells que han de vetllar per la nostra salut.
Tot i això, hi ha aspectes la responsabilitat dels quals correspon exclusivament a les autoritats. Només dos exemples per a poder entendre que malgrat els esforços individuals que puguem fer per tal de fer un canvi en els nostres hàbits, per sobre nostre hi ha elements que dificulten i molt la consecució d’objectius que descartin malalties no desitjades. En primer lloc, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la contaminació mata set milions de persones l’any a tot el món. D’aquesta xifra, més de dos milions ho són per la contaminació de l’aire que respirem. En segon lloc, cada vegada més, les autoritats sanitàries alerten del perill de menjar determinats peixos per l’elevadíssima quantitat de mercuri existent en el seu interior. La tonyina, el salmó i l’emperador o peix espasa en són els més contaminants i ens adverteixen de la necessitat de menjar-ne de petits, aquells que han estat poc temps al mar. Un avís que molt em temo que s’estén a d’altres varietats de peixos, però que no es diu per tal de no crear alarma social.
El món globalitzat on vivim crea amics indesitjables. Les grans corporacions agroalimentàries estan també dominades per d’altres relacionades amb el petroli o les industries armamentístiques i farmacèutiques. Això és un fet que ens enfonsa anímicament perquè pensem que no podrem canviar-ho mai. Inclús som conscients cada vegada més que aquestes empreses dominen els polítics escollits democràticament fent que els Estats ja no manin res. Dolorosa i escandalosa situació que posa greument en perill les persones. En aquesta circumstància, hi ha qui diu que anem cap a una catàstrofe humanitària inevitable i que faci el que es faci no hi ha solució.
Sóc dels que penso que malgrat el pessimisme imperant, val la pena contribuir amb el granet de sorra corresponent. Per això és tan important l’anunci de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, confirmant que prohibirà la circulació dels vehicles dièsel a la seva ciutat, un combustible que s’ha demostrat cancerigen en humans.
Les industries de l’automòbil ja han protestat, com no podia ser d’una altra manera, posant per sobre dels interessos de les persones, els que fan referència als monetaris. No es podia esperar una altra resposta. Els professionals mèdics alerten cada vegada més de la relació contaminació ambiental i càncer, però les autoritats polítiques i empresarials estan més d’acord amb el postulat que els aguanta en el sentit de que “és el preu que s’ha de pagar pel progrés de la humanitat”. El mateix que fan servir aquells que diuen que el telèfon mòbil i les antenes poden produir tumors al cervell. Els importa ben poc si mor gent pel camí si les seves butxaques s’omplen d’euros o dòlars i sense escrúpols, que ja fa temps que els van perdre, paguen estudis per tal de demostrar el contrari d’allò que diuen els especialistes.
La decisió de l’alcaldessa de París és encertada, tot i que pot arribar a no instaurar-se mai, segurament per les pressions de la indústria. Tot i així, demostra un coratge imprescindible en aquesta època que ens ha tocat viure i evidencia les mancances que els governs tenen en l’àmbit de la salut que concerneixen a tots plegats. Un altre motiu per a no quedar-se plegats de braços i mobilitzar-se sense parar.
