La campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya ha acabat. Demà sabrem finalment no només la distribució d’escons sinó també qui podria ser el nou President de la Generalitat. Han estat quinze dies que no s’han diferenciat gaire dels 15 o 30 anteriors on tant Artur Mas com la pròpia Generalitat, com els mitjans públics, han pres partit per una candidatura, ignorant la pluralitat del poble de Catalunya.
Malgrat els intents d’algunes candidatures, el debat ha estat deliberadament reconduït perquè només es parlés d’un tema i s’ignoressin tots aquells que normalment han de sortir en una contesa electoral. No és el més freqüent ni habitual. Les campanyes es fan per tal de retre comptes, per explicar a l’electorat què s’ha fet, què no s’ha fet i què no s’ha pogut fer. Malauradament, Artur Mas ha preferit explicar què farà, prenent-nos per tontos i fent veure que aquests anys ell no hi ha estat. D’una manera premeditada, les retallades més brutals que ha patit el ciutadà català han estat ignorades en campanya per aquells que en són els responsables. Ni una petita frase sobre el cop de destral sofert pels pressupostos en sanitat i educació, sobre el dolor que les capes més desfavorides de la societat catalana estan suportant i que gràcies al personal dels diferents àmbits es sosté. Ha estat una batalla on un bàndol callava i demanava un sí incondicional cap a la independència, mentre l’altre, intentant no caure en el parany, demanava responsabilitats a aquells que ens governen. Veurem qui guanya demà.
D’altra banda també demà mateix ens atordiran amb xifres i més xifres, amb percentatges, amb números i més números que l’única cosa que faran serà enterbolir encara més la situació, i els polítics, asseguts en el seu tro d’or, continuaran sense veure que aquesta distribució d’escons demana, més que mai una capacitat d’entesa que pocs sabran interpretar. Però tornant a aquestes retallades que han estat ignorades, hi ha una dada que no ha de passar desapercebuda: entre un 32 i un 40 per cent de catalans disposen ja d’una assegurança mèdica privada. Una xifra gens menyspreable i que es correspon, segons alguns sociòlegs, amb el percentatge real de favorables a la independència. És força agosarat fer aquestes dues comparacions, però si comencem a establir lligams, a fixar-nos en les nostres amistats, companys i companyes de feina o de qualsevol altra activitat, podem observar que no és tan absurd pensar que hi ha una estreta relació entre aquestes dues realitats.
De fet, la crisi que ens ataca ja des de fa cinc anys, ha estat menys dura amb el sector de catalans que recolzen la independència i un fenomen que ja ningú no amaga és que la gent que omple els carrers demanant-la i exigint-la, no és la mateixa que s’ha manifestat en contra de les retallades. Podem pensar doncs que hi ha dues Catalunyes? En part sí. Diuen els analistes que aquesta “revolució secessionista” l’encapçala la burgesia catalana, la dreta de tota la vida, la classe mitjana que ha sofert molt poc amb les retallades però que ha fet seu el discurs de “Espanya ens roba” i “no avancem perquè Espanya no ens deixa fer-ho”. El dany ha estat mínim per a aquests catalans que molt poques vegades han trepitjat un ambulatori o s’han fet operar en un hospital públic. A l’altra banda, aquells que sí que han notat el cop, aquells que s’amunteguen als passadissos, o que han d’esperar dos anys per a una operació, no són propensos a acceptar una única responsabilitat de l’Estat.
Un petit exemple del que explico, segurament no representatiu però vàlid, es va produir a finals del 2011. La Generalitat va tancar les urgències nocturnes dels centres d’atenció primària d’una cinquantena de localitats catalanes, entre elles les de Castellar del Vallès, on també hi podien anar els habitants de Sant Llorenç Savall. A partir d’aquell moment tots haurien d’anar a l’Hospital de Sabadell. Malgrat es van recollir 1500 signatures contra el tancament, l’última nit es va convocar als castellarencs a fer un acte simbòlic amb una concentració davant l’ambulatori. Val a dir que feia setmanes que diversos iaioflautes s’hi quedaven durant la nit per a denunciar aquest tancament. Doncs bé, només una desena de persones s’hi van acostar, tres o quatre de Sabadell, entre elles jo mateix i cap de Sant Llorenç. Allà, en aquell moment, ja vaig tenir consciència de que la crisi no havia afectat a tots per igual i que, com deia algú, tots tenen cotxe per acostar-se a Sabadell i que no era cap drama clausurar un servei que per a bona part de la població era necessari.
Les dades no menteixen i cal dir ben fort que catalans ho som tots, amb totes les lletres, perquè la sanitat pública al nostre país ha patit una retallada de més de 1400 milions d’euros en quatre anys i que tothom sap com es materialitza això. Mentrestant, la sanitat privada ha guanyat adeptes, gràcies també a que el propi conseller, Boi Ruíz, ha augmentat descaradament les subvencions a aquest sector amb el que manté una estreta relació. Les notícies són decebedores per a un sector que n’era dels millors i els greuges s’acumulen: reducció de l’espai per a llits, com a l’Hospital de Mataró, dràstica reducció de les operacions, manca de material i de manteniment, tancament de llits a l’estiu, per tal de derivar els malalts cap a hospitals privats, com a Sabadell… I els professionals treballant per la gent tapant les vergonyes al Govern…
Finalment, una altra retallada que passa desapercebuda és la que pateixen les farmàcies: gairebé 250 milions d’euros els deu el govern de la Generalitat. Sobta el silenci d’aquest sector, majoritàriament aposentat i sense ensurts econòmics destacables. Molts d’ells han hagut d’hipotecar-se i callen. Les males llengües diuen que la Generalitat no els paga de moment perquè sap que mai no sortiran al carrer a demanar-ho. De fet, al novembre del 2013 hi va haver un intent de tancada de les farmàcies a Catalunya per protestar contra aquest impagament, però que finalment va aconseguir molt poc ressò. Serà que aquest sector s’empassa el que sigui perquè en el fons recolzen allò del País de les Meravelles? No ho sé, però es força sospitós que davant aquest frau, callin i continuïn distribuint medicaments com si res no passés.
Com deia, les dades no enganyen. Es poden manipular, es poden desvirtuar i es poden, a més, amagar. El cert és que tard o d’hora surten. I en el sector sanitari, ha mort gent esperant una operació. Un cirurgià amic meu em confessava amb llàgrimes als ulls que la Generalitat els obliga a operar una vegada al mes, quan quatre anys enrere ho feien dues a la setmana. Els quiròfans són precintats perquè els metges no hi entrin. Alguns, amb gran valor, obren les portes i operen a aquells que ho necessiten. No és cap broma, la Generalitat els obre un expedient. Aquest cirurgià em mirava dient-me: ‘Josep, expedienten metges per salvar vides! En quin país vivim?’.
Mentrestant, Junts pel sí s’ha gastat la immoral i indecent quantitat de quatre milions d’euros en la campanya electoral. Encara pot haver gent que es pregunti d’on han sortit els diners? Només espero que tard o d’hora hi hagi justícia. Jugar amb la vida de les persones té un preu i els responsables segueixen encara intentant convèncer-nos que tots els mals venen de fora, quan allò que volen realment és continuar asseguts a aquelles cadires meravelloses que posseeixen la gran virtut de viure sense barrejar-se amb el poble que tant defensen.
