Ja des dels primers moments del tancament de les urnes el passat diumenge, 24 de maig, es preveia un canvi en tots els sentits. Les enquestes feien preveure un trasbals tant a nivell municipal i autonòmic i en la majoria dels casos va ser cert i real. Infinitat de municipis van veure com alcaldes que ho eren des de feia molt de temps, deixaven pas a d’altres formes d’actuar. Impossible anomenar-ne tots aquí però en destaco el de Zamora, on després de 20 anys de governs del PP, ara podrà ser alcalde Francisco Guarido de Izquierda Unida. No és l’únic fet destacable. El triomf de l’esquerra a València, a Madrid, a Castella-La Manxa i la pèrdua de les majories absolutes del PP arreu, especialment a Múrcia on governaven des del 1995, dona a aquestes eleccions una simbologia especial.
Però per a símbols, la victòria de dues dones, de l’Ada Colau a Barcelona i de Manuela Carmena a Madrid, unida a la derrota de Rita Barberà a València i de Maria Dolores de Cospedal a Castella-La Manxa. No van trigar en aparèixer els acudits on les derrotades seien en el sofà, aprofitant el cartell de la pel·lícula Mujeres al borde de un ataque de nervios. Els símbols, novament, adopten una mena de status increïblement poderosos i aconsegueixen esdevenir claus per tal d’entendre allò que està passant. La paraula escrita o llegida té sense dubte la seva importància, però la imatge completa d’una manera concloent i encara més, decisiva, allò que es vol transmetre.
Si ens fixem en els detalls, en són moltes les accions que hi ha hagut aquestes dues setmanes que corroboren el què estic dient. La probable alcaldessa de Madrid, reunint-se amb dirigents de Bankia, l’Ada Colau fent una assemblea amb dirigents de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i sotmetent el pacte de govern a la voluntat popular, la caiguda d’Albiol a Badalona, però també l’anunci de les elèctriques de pagar la meitat del rebut a les famílies més pobres i el de Bankia d’obrir per al lloguer social més de 4.000 pisos.
Sobta que això passi abans del 13 de juny, data de la investidura dels nous alcaldes i alcaldesses. Segurament no hem de donar salts d’alegria davant aquestes actituds, però són un símptoma de que les coses estan canviant i de que per fí la transparència arriva a les nostres ciutats.
Per a mi, el símbol en majúscules es la visió de bosses d’escombreries a les portes de l’Ajuntament de Madrid i també de la Policia Local de Sabadell. Siguin o no certes les denúncies de destrucció de documentació sensible, la imatge de containers precintats, de papers trinxats i de les bosses negres demostra que hi ha molta brutícia que ha de ser netejada. A Sabadell, els iaioflautes han estat els primers representants de la societat civil els que han fer saber la seva preocupació pels fets. Joan Carles Sánchez, un alcalde que mai no va governar i sense cap mena de legitimitat, els ha intentat tranquil·litzar però val a dir que sense èxit. Ja no serveixen paraules per a calmar la indignació dels ciutadans; tampoc els símbols i la foto. S’ha acabat per sempre aquesta parafernàlia propagandística de la qual la gent n’estava tipa.
Tot i això, la contemplació dels papers de la vergonya fa encara més mal a una ciutat que ha vist com el cas Mercuri l’ha ferit de mort. Segurament ja no ens estranya que això passi. Segurament també, els partits de l’oposició han badat no preveient que això podia passar. Potser també pensaven que el traspàs al nou govern, encara per decidir, seria tranquil, pensant en la bona actitud d’aquells que aplaudeixen la corrupció. Però a Sabadell ja fa temps que no funciona així. Les maneres de governar han estat tan mesquines que caldrà una nova manera de treballar. Als símbols positius, que n’han d’arribar, s’hauran d’afegir accions que demostrin les ganes de canvi i guardar per sempre la simbologia destructiva. De fet, la ciutadania ha rebutjat amb una majoria aclaparadora la mentida mitjançant els símbols. Quina paradoxa! En una època on aquests esdevenen vitals, els perdedors són absorbits per la claveguera plena de brutícia. Un altre símbol. I què em diuen de la imatge del candidat arrossegat pel terra, embrutat i rebregat a l’espera de que l’ànima caritativa de l’escombriaire l’acompanyi al Punt Blau? Tant de bo els símbols esdevinguin el veritable relleu que Sabadell, Catalunya i Espanya necessiten.
