Com ja és ben sabut, la CEAPA, que agrupa a les associacions de pares i mares de l’escola pública, va convocar fa unes setmanes una “vaga de deures”. L’altra confederació, la CONCAPA, majoritària a l’escola privada i concertada no va estar d’acord amb aquesta opció de rebuig als deures escolars a casa. Ignoro la repercussió que ha tingut aquesta crida als braços caiguts dels alumnes, incitats pels seus pares i mares, però més aviat em decanto per pensar que ha estat un rotund fracàs. Ignoro també quins interessos pot tenir una entitat que aglutina a associacions de pares i mares de l’escola pública en enfrontar, una vegada més, a alumnes i pares amb professors. De fet, és també significatiu que les dues associacions no s’hagin posat d’acord en un tema tant sensible, la qual cosa fa que el tema neixi ja mort. La radicalitat de la mesura ja indica d’alguna manera que no hi ha interès en debatre l’assumpte amb la comunitat escolar en ple i començo a pensar que això ha estat obra d’algun il·luminat que vol saltar al món de la política. Prou en sabem de frustrats que es fiquen en entitats de manera poc democràtica per tal d’anar escalant i arribar a un determinat lloc de responsabilitat, aquest sí, amb plenes garanties de sou fix.
Sóc un apassionat dels llibres, cites i pensaments del filòsof i pedagog Juan Antonio Marina. Amb la seva prudència i amb el seu seny ha anat exposant les seves teories sobre el món educatiu en el seu conjunt, analitzant totes i cadascuna de les parts implicades: professorat, alumnat, pares i mares, metodologies, administracions públiques, pressupostos… El seu últim llibre ¡Despertad al Diplodocus!, és bàsicament una anàlisi exhaustiva de l’educació al nostre país on no només presenta dades i circumstàncies sinó que aporta tota mena de solucions amb l’objectiu final de rellançar el talent que els alumnes porten a dins. Llibre de lectura obligatòria per a tothom, destaca, entre d’altres, la pèrdua de prestigi del professorat que, cansat i avorrit, agafa unes inèrcies comprensibles però fatals pel bon funcionament del sistema educatiu; també la desídia i l’abandonament de les administracions que, amb retallades incloses, s’entesta a redactar lleis i més lleis que res no aconsegueixen. Ferm defensor del model del Regne Unit, Marina aposta per un gran Pacte d’Estat, per la flexibilitat a l’escola i per la comprensió lectora, la lluita contra la timidesa, l’agressivitat i la preocupació excessiva per l’aspecte físic.
Pel que fa als deures, Marina és contundent pel que fa a la Primària: “N’han de ser pocs, per raons d’eficàcia i de justícia”. Segons el filòsof madrileny, “si una escola carrega massa sobre els deures a casa, s’estableixen discriminacions molt serioses perquè no tots els nens i nenes tenen a casa el mateix ambient per a fer-los”. Completament d’acord, però segons diversos especialistes, la preocupació desmesurada pel benestar dels nois i noies ha provocat una excessiva laxitud educativa que els fa poc tolerants a la frustració i a l’esforç, i això ho veiem dia rere dia tots els professors que fem classe a Secundària. No és cap secret que els alumnes que arriben a Secundària cada vegada tenen un nivells més baixos especialment en lectura i comprensió i això no és culpa dels deures, sinó de la manca de sistematització d’hàbits i corresponsabilitats.
Les activitats de repàs són molt necessàries, especialment si aquestes es fan tres o quatre hores després d’haver après alguna cosa. A més, afavoreixen l’autonomia personal i l’hàbit de treball i són molt adients per a activitats que requereixen repeticions i pràctiques con la lectura i les matemàtiques. És cert que en alguns alumnes poden produir ansietat i que hi ha una manca de coordinació entre els equips docents per tal de trobar una solució a aquells dies o setmanes on se n’acumulen molts. També cal rebutjar la idea de que a l’escola s’escolta i a casa es treballa i reforçar el concepte de l’obligatorietat de l’estudi per a aconseguir bons rendiments. La societat no és la mateixa ara que fa trenta anys i les pantalles estan fent més mal que una altra cosa. L’alumne es tanca dins l’habitació i els pares creuen que els seus fills estan treballant quan en realitat la dispersió és absoluta. Després vindran les sorpreses i es culparà en gran part a un excés de deures tot i que el fracàs real l’ha d’assumir un alumne que no sap o no vol planificar el seu temps.
En les últimes dècades hem assistit a una humiliació sense precedents del professorat per part de les administracions i que ha comptat amb el recolzament de pares i mares més per por que per convenciment. Afortunadament encara en són moltes les famílies que s’escolten els mestres i professors i hi col·laboren, destacant-ne com a exemple la carta d’una mare contra la vaga de deures. Malgrat tot, cada vegada en són més aquelles que prefereixen viure enganyades i es creuen sempre abans els seus fills. Les pors davant uns adolescents que han agafat les rendes de la vida familiar han desembocat en un rebuig cap als educadors, especialment a Secundària, de manera que són vistos com a part del sistema, ganduls per naturalesa i privilegiats pel que fa a sous i vacances. Als governs ja els va bé que els pares i mares es creguin aquestes fal·làcies. Mentrestant els fills són els grans perjudicats en aquesta guerra. Els deures són l’excusa per no parlar dels grans problemes de l’educació en el segle XXI que són la inversió en el pal de paller d’una societat que ara mateix va a la deriva. Que no us enganyin, pares i mares. Davant la manca de sensibilitat de ministres i consellers, només la valoració dels professors, la completa confiança en la seva tasca i el treball continu amb les famílies pot almenys pal·liar l’ incertesa en la qual es troba el nostre món globalitzat.
