Allò que molts anomenen “crisi” i que la majoria ja ens hem adonat que és una estafa, sembla que ha arribat per quedar-s’hi, per romandre com una mena de gra que pica, que sagna, que intentem curar amb tota mena de pomades o bàlsams però que, malgrat els esforços, es fa fort, provocant inclús la mort a molts ciutadans. No és una exageració, ja que metges, infermeres, entitats de tota mena i potser la més potent, la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya, adverteixen des de fa anys del risc que suposen les polítiques d’austeritat i de retallades que es perpetuen com una pesada llosa especialment cap a franges específiques de ciutadans que més ho necessiten. Ja no és cap secret que residències d’avis, de disminuïts, centres de dia, entitats concertades, grups d’esplai que treballen amb infants i adolescents en risc d’exclusió social, hospitals, ambulatoris i, en definitiva, una llarga llista d’institucions que fan una tasca social importantíssima i on alguns de nosaltres podem anar a parar algun dia, estan patint el més gran menyspreu per part de la Generalitat, la qual cosa mai no s’havia produït. Deixant al marge la qüestió del culpable final d’aquesta situació, és evident que el govern de la Generalitat és, si més no, aquell qui ha de garantir les prestacions bàsiques als seus ciutadans i, per tant, pot, claríssimament, fer ballar els pressupostos per tal d’assegurar, en primer lloc, que tots els catalans tinguin accés als serveis essencials i, en segon lloc, que siguin els sectors més desfavorits qui arrepleguin la major part de recolzaments, en aquest cas econòmics. No ha estat així des de fa uns sis anys i continuen els impagaments, les retallades i les patètiques declaracions dels consellers implicats, també del president de la Generalitat, tirant pilotes fora i culpant l’enemic exterior, quan les competències són exclusives del govern català.
Les últimes notícies acceleren les conjuntures més desoladores, ja que, els hospitals i clíniques concertades no podran pagar les nòmines del mes de novembre. Segons fons de la patronal del sector, la Generalitat ha acumulat un deute de gairebé 500 milions d’euros, corresponents al 33 per cent de la facturació del mes de juny, així com el 100 per cent dels mesos de juliol, agost, setembre i octubre. Aquesta situació és molt crítica i afecta a 60.000 treballadors, així com a tota mena de material fungible o no. De fet, un dels aspectes que molta gent no sap és que els quiròfans han de ser substituïts cada sis anys i els hospitals alerten que s’està allargant la seva vida davant la manca de pressupost i, per descomptat, de voluntat política.
En tot aquest garbuix, un dels sectors també força perjudicat han estat les farmàcies. Em consta que moltes d’elles han hagut d’hipotecar-se, de demanar préstecs per tal de poder pagar els subministraments i per tant, pagar per endavant els medicaments que compren a les empreses farmacèutiques per poder oferir el servei al ciutadà. La Generalitat acumula uns 400 milions d’euros de retards i les farmàcies han respost molt tímidament a aquest atac. Sobta i molt que l’única acció contra aquesta situació fos una vaga parcial de matí el dia 7 de novembre de 2013, amb un seguiment molt desigual, per no dir mínim. Els usuaris, assabentats per aquest fet, van esperar pacientment l’obertura de la farmàcia a la tarda per poder comprar els medicaments. Només uns dies després, el 18 de novembre, les farmàcies valencianes, a les quals només se’ls devia 60 milions d’euros, van protagonitzar una de les vagues més salvatges i contundents de l’època democràtica, amb un tancament de tot el dia i un seguiment gairebé total.
A Catalunya, el sector continua en silenci. Bé, no exactament en silenci. De fet han posat en marxa una “campanya per denunciar els retards en el pagament dels medicaments”, que consisteix bàsicament en penjar un cartell amb aquest missatge: “El que no diu el pla de medicació… L’Administració paga els medicaments mesos després que els necessitis. Aquest cost l’avancen les farmàcies”. Moltes d’elles, com avergonyides, l’han enganxat en una part no visible de les seves farmàcies…Ens prenen el pèl? Se’l prenen elles mateixes fent-se l’harakiri? Hi ha por? Tenen molts diners i per tant realment no els preocupa aquest impagament? Són fidels políticament als postulats del govern i per tant no gosen fer accions més convincents? Hi ha entregues sota sospita, sota mà? Hi ha un perquè d’aquesta indecisió?
Hi ha moltes preguntes, però la resposta és el silenci. Els ciutadans no perceben ni molt menys aquesta circumstància i les farmàcies continuen dispensant els medicaments com si res no passés. Mentre milers de ciutadans continuen manifestant-se i denunciant les retallades que ofeguen cada vegada més a persones de tota condició, els propietaris de les farmàcies viuen en el seu món. Amb apocament i vacil•lació adopten mesures que recorden més a fer el paperot, a simular una acció perquè els altres no puguin mai retreure’ls la seva manca d’implicació. No he vist mai el símbol de la tisora a la porta d’una farmàcia i sí a escoles, instituts, ambulatoris, hospitals, ajuntaments, entitats socials… Perquè serà?
