El dogma independentista está impulsado desde las instituciones de Gobierno. Impera un monopolio de propaganda, pero la Generalitat está obligada a salvaguardar la igualdad de derechos de todos los ciudadanos”.
Antonio Elorza
Passades ja les vacances, per a aquells i aquelles que n’hagin pogut gaudir, s’aproxima un període d’intensitat política extrema, en el doble sentit de la paraula, de gran activitat i d’extremisme, de radicalitat absoluta on, sembla ser que s’han perdut totes les formes de sentit comú, de seny i de rigor. La convocatòria ahir mateix d’unes noves eleccions a Catalunya, demostren al meu entendre el fracàs dels polítics governants i la necessitat d’implicar a una societat més amb l’estomac que amb la intel•ligència.
Confesso que he aprofitat el període estiuenc per llegir molt. He estat fora de Catalunya però el mòbil m’ha ajudat a no perdre el lligam amb la actualitat. La televisió no em dona allò que busco i en canvi, sí, els nombrosos articles que apareixen als diaris. És ben cert que la premsa, pagada pels diferents governs, és a dir, amb els nostres impostos, ha perdut especialment en aquesta última dècada la seva llibertat, la seva imparcialitat. No obstant això, els articulistes encara disposen d’una certa autonomia per a exposar les seves idees i poder entendre amb més rigor tot aquest procés independentista engegat per uns polítics tacats per la corrupció, les retallades a la sanitat, a l’educació, als serveis socials, tot plegat amanit amb sucoses subvencions a mitjans de comunicació, TV3 i el diari Ara, especialment i la privatització d’aquests serveis que sense vergonya van a parar a familiars i amics dels propis consellers.
En són molts aquells que sense pressions han decidit dir la seva i desemmascarar el gran muntatge de la Catalunya independentista. Jo en destacaria, per la seva precisió, els articles d’en Vicenç Navarro, expert en economia política i actualment catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, d’Antonio Elorza, també catedràtic a la Universidad Complutense de Madrid, d’en Joan Boada, llicenciat en Geografia i Història i diputat al Parlament de Catalunya entre el 1995 i el 2006, d’en Francisco Morente, professor d’Història Contemporània a la UAB i finalment, les reflexions sempre acurades, prudents, però contundents d’en Carles Francino. En destaco l’article d’en Rafael Sánchez Ferlosio, Viaje a ninguna parte, per la seva qualitat lingüística i els seus postulats ferms i aclaridors. Per a un escriptor de 88 anys, no està gens malament la seva argumentació. Tots ells tenen en comú el seu compromís amb una Catalunya integradora, orgullosa del seus fets diferencials, de la seva llengua i cultura i de la seva capacitat d’integració. Malauradament, són titllats de “sectaris”, “espanyolistes”, “traïdors”, “del PP”, “unionistes”, “antidemocràtics” i, naturalment, “fatxes”.
No és cap broma. La manipulació informativa i el caràcter sectari de l’ala més dura de Convergència i d’ERC, estan aconseguint l’estigmatització d’un sector molt i molt important en la societat catalana i que, els agradi o no, formen part del “poble català” que ells veuen com només els independentistes. Sortosament, cada vegada en són més aquells que s’atreveixen a, amb dades a la mà, donar arguments contra una fal•làcia coberta amb la bandera estelada i com deia abans, apel•lant molt més a l’estomac que a la intel•ligència. Perquè la intel•ligència ha estat deliberadament apartada en tot aquest procés, on només impera la suposada felicitat que ens espera a aquell país que construirem demà. No hi ha preguntes perquè no hi ha respostes; o a l’inrevés. Qui gosa preguntar és immediatament acusat de deslleial i infidel. La vena als ulls s’ha convertit en necessària i poc importen les crítiques des de Catalunya, perquè, com diuen, son orquestrades des de Madrid. El victimisme s’ha apoderat de tal manera dels ciutadans convençuts per un Artur Mas hàbil i enganyosament messiànic, que ja no escolten res més. Quan ens preguntem d’on estan sortint els diners per a finançar les campanyes sobiranistes d’uns quants, si han estat robades als funcionaris mitjançant les pagues no cobrades, per exemple, a part del previst insult, apareix el silenci. Quan preguntem si finalment hi ha una declaració d’independència sortirem d’Europa, primer es diu que sí i després que no. No importa. Tot un exèrcit de persuadits ignoren premeditadament allò que els molesta i pugen a una barca amb destinació incerta, amb un bitllet en blanc on tot allò que el propi govern català ha menyspreat, serà definitivament oblidat. Ara, sense escrúpols es publiquen estudis que diuen que la benzina baixarà 10 cèntims en la Catalunya independent, que pujaran un 30 per cent les prestacions socials, que s’implantarà la Renda Mínima, fins i tot propostes fraudulentes i enganyoses com la que fa l’autòcrata Carme Forcadell assegurant que les iaies ja no faran més de cangurs de ningú. I si ho volen elles? Patètic és ben poc… Perdoni vostè, quants mesos fa que les farmàcies no cobren? Ah, que això és culpa de Madrid…
No s’ha d’oblidar que sota el paraigua d’”eleccions plebiscitàries”, s’intenta esborrar la immundícia dels governs de Convergència, la corrupció generalitzada amb el cobrament il•legal del tres per cent, la cruenta croada contra el sistema públic, l’atac indiscriminat als més desfavorits i el silenci davant la crisi que afecta a una gran part de catalans. Tot plegat, amb el beneplàcit i el recolzament d’ERC, que fa temps que va abandonar els seus postulats més socials i col•labora vergonyosament a la paràlisi del Parlament de Catalunya. La CUP, amb el seu escandalós silenci, espera en candeletes les eleccions per, segurament, tirar-se en braços d’Artur Mas, quart a la llista però primer de veritat, sota la mirada d’un Romeva que ha renunciat als principis que defensava amb orgull a Europa. Sobta el silenci d’Arcadi Oliveres, de Procés Constituent i d’il•lustres personatges que han treballat per la justícia social. Potser no volen entrar en aquesta dicotomia o ets independentista o ets del PP? Doncs haurien de mullar-s’hi.
Amb tot això, la carta de Felipe González ha sacsejat algunes ments. Molts li retreuen el fet que està massa aposentat en el seu regne de joia i com a estadista que va demostrar ser, caldria que baixés al carrer i es mullés una mica més, no només amb articles que potser afegeixen la benzina amb la que sobreviuen els independentistes. A mi em preocupa que dins aquest estomac sense intel•ligència creat amb estructures fermes i dictatorials, hi ha moltes sensibilitats. De la mateixa manera que la inexistència d’un partit d’ultradreta a Espanya fa que tots hi càpiguen al Partit Popular, dins el moviment independentista hi ha una part gens menyspreable que mostra un odi cap als espanyols, dit potser amb la boca petita, però que arrossega un racisme implícit. Les paraules d’un conegut confessant-me que vol marxar d’Espanya perquè està fart de la Pantoja, de la Belén Esteban i de tertulians fatxes demostren la seva incultura, la manca de sentit democràtic i la ferotge xenofòbia cap a tots els espanyols, convençut de que tots, absolutament tots, són davant la televisió veient el mateix espectacle. Ignora que per primera vegada a Catalunya, TV3 ha perdut el liderat en favor d’Antena 3. Serà que els catalans ja comencem a estar farts de tanta parafernàlia propagandística?
Per fortuna, cada vegada en són més aquells que denuncien la gran impostura, la gran mentida del procés. Els acusaven de venir de fora, però molts són catalans, catalanistes i defensors del dret a decidir, a decidir-ho tot, a decidir el nostre encaix amb Espanya, sense aventures miraculoses. La patronal, les petites empreses, callades durant molts anys, han entrat en el debat, posicionant-se clarament a favor de la prudència i de l’enteniment amb Espanya. Moltes d’elles ja han marxat de Catalunya, a un ritme d’unes mil per any, segons un informe de la pròpia patronal. Una realitat que també s’amaga. Les eleccions del 27 de setembre són cabdals, però desgraciadament portaran més intranquil•litat i inquietud. Artur Mas ja comença a dir que no vol una DUI contra la majoria. S’hi veu perdedor? Estratègia política per a desmotivar els “unionistes”? Vés a saber… Actuem amb intel.ligència i deixem l’estomac per als nostres àpats.
