Sembla que quan arriben les vacances i s’inicien uns dies de tranquil·litat i d’esbarjo, les notícies queden relegades a aquelles que només parlen del temps i dels índexs d’ocupació hotelera. Aquest any hem tingut la final de la Copa del Rei que també ha omplert pàgines de diaris abans i després del partit i la trista mort d’un dels grans de la literatura, Gabriel García Márquez. Per sort per a aquells que tenen feina i han pogut gaudir d’unes mini vacances i per a desgràcia d’una part important de la població que continuarà a l’atur, la vida segueix i ja queden lluny aquells dies de Setmana Santa.
El curs polític no ha descansat gaire i a nivell català continuen els estira i arronsa entre el Govern i l’Estat. Declaracions més o menys plenes de parafernàlia indulgent i molt poca intencionalitat dialogant. És per aquest motiu que sobta al ciutadà del carrer com jo que s’ignorin declaracions que van en la línia de l’enteniment, del seny i del consens, tan característics del tarannà català. Sembla que hi ha una intenció ben clara de confrontació, de manca de diàleg imposat per ambdues parts, malgrat que una d’elles el demana, és clar, imposant, gairebé exercint un xantatge no gens clar. Per això és tan important tenir en compte les paraules del Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila on, lluny dels postulats més radicalment independentistes i parademocràtics, aposta pel diàleg, per una encaixada de mans amb Espanya, per acords de respecte mutu i per la força dels dos territoris. Semblaria una quimera vistos els posicionaments actuals de les parts, però en Santi Vila demostra una capacitat de raonament polític que segurament no interessa als dirigents que actualment maneguen els fils de la política catalana, inclosa l’ANC.
Sí bé és veritat que hi ha una part de la societat catalana que s’ha embarcat en allò que han anomenat ‘dret a decidir’, no és menys cert que una part important es va abstenir a les últimes eleccions, donant menys legitimitat al procés. D’altra banda, l’Assemblea Nacional Catalana, dirigida per la militant d’ERC, Carme Forcadell, sembla més una titella al servei de Junqueras i Mas, amb el perill que pot suposar que ella mateixa talli els fils i actuï pel seu compte. Perquè s’ha de recordar una vegada més que ERC ha abandonat els postulats més socials amb l’objectiu únic de la independència, però sense un canvi d’estructura, molt al contrari, impulsant la gran fal·làcia de que tota crisi acabarà amb un estat propi. Lluny, molt lluny queden les seves apostes per la Llei de Barris, amb el tripartit, i diverses actuacions que sí que tenien en compte les persones.
Ara, la seva bandera s’arreplega lluny de les manifestacions contra les retallades, lluny d’aquells que pateixen desnonaments, lluny de pares, mestres i alumnes que veuen i veiem com els pressupostos per a la sanitat i l’ensenyament públics disminueixen any rere any i lluny, molt lluny d’un veritable canvi a Catalunya on les persones esdevinguin el més important.
Per això és tant significatiu que persones de la vàlua política i personal del Santi Vila diguin en públic allò que pensen. Ja s’encarregaran els diaris posats al servei de la causa independentista i la televisió catalana d’ignorar-lo i menysprear-lo, però no per això deixarà de tenir consistència allò que diu. En Vila, en línia amb allò que també demana un molt ignorat Duran i Lleida, i també els dirigents del PNB, aporta una visió més jove. Amb 41 anys, obertament gai i profundament religiós, se sent més a prop d’Ernest Lluch i de Pasqual Maragall que de Jordi Pujol i dóna un pes molt important a Artur Mas en aquesta obra teatral que s’està representant. El títol del llibre escrit pel periodista Francesc Soler, Un perfil propi, on conversa amb el conseller, ja indica clarament que va per lliure, que es desmarca de camins que porten al precipici i que no beneficien ningú, però que aquesta llibertat ha d’implicar treballar plegats amb l’Estat per tal de trencar els tòpics que han fet tan de mal. Li sap greu que la diversitat espanyola no hagi servit per a l’enteniment entre tots i que s’hagi aprofitat Catalunya per a aconseguir vots.
En definitiva, se sent a gust a Espanya, perquè bàsicament, fuig d’idees rancunioses i gairebé racistes de les quals es nodreix bona part del sentiment independentista i especialment la dirigent de l’ANC, Carme Forcadell. I no només ella; alguns altres, com l’ex-senador Jaume Sobrequés, no amaguen el seu tarannà antidemocràtic assenyalant que “el poble de Catalunya no ha de fer cas a lleis imposades com la Constitució o l’Estatut, i que el punt de partida és fer la nostra sense tenir en compte res més”, ignorant la vessant més participativa de la democràcia i ignorant també les estructures en les quals es basa la nació catalana actual. En un fet d’ostentació d’anarquisme més pur, en Sobrequés basa els seus postulats en una ruptura clarament dolorosa per als catalans.
Per això tenen encara més sentit les paraules d’en Santi Vila, que se sent més catalanista que nacionalista, perquè aquest últim terme ha fet molt de mal a Europa durant el segle XX i pel que estem veient, encara perdura. Ell, que conviu amb un noi brasiler en un pis de lloguer a l’Eixample barceloní, confessa que moltes vegades es poden tenir més coincidències amb persones d’altres contrades que amb els veïns de l’escala i que les afinitats arriben més per l’ofici que es desenvolupa, per confessions religioses, orientació sexual, que per competències que es gestionen des de l’administració. Curiosa però extraordinària visió de la societat catalana i mundial actual; i real. Per a en Vila, el poble català en són molts i la diversitat és la seva força, la seva raó d’esser i aquella que la farà engrandir. La petitesa, el tancament a la closca i les barreres només poden portar a l’odi, a la indefensió i a la intolerància. Amb el seu característic seny, amb acurada intencionalitat conciliadora, en Vila assegura que “en algun moment haurem de pactar una victòria compartida”, on Catalunya i Espanya basin la seva relació en el respecte que segurament ha quedat malmès després de tants anys de malfiances interessades.
En Vila és un polític a tenir en compte, que cal escoltar mil vegades, valorant i molt les seves paraules plenes d’esperança i de futur. El pragmatisme de les seves idees no ignora el patiment i la crisi. Molt al contrari, denoten un realisme i una actualitat increïbles que el fan encara més dotat de capacitat política. Un personatge polític atípic però proper, molt més que la majoria, a la ciutadania que hores d’ara menysprea i rebutja la classe política en general. Si hi haguessin més Santis Vila, potser alguna cosa canviaria.
2 Comments