Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat;
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.I criden els infants en blanca volior,
i canten i s’empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l’ombreig i l’abundor:
mil boques a tot riure, l’esclat de les cireres.Al cor de l’arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla,
i vora seu convoca els cants i la batalla.
–Per al que vingui tot seguit, hi ha dos penjolls!–I n’heuen tots, i fugen d’uns vímets a l’abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d’unes negrors vermelles,
de llurs dentetes d’esquirol en el fadic.Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡I quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l’estiu que tenen al davant!La mare el va collir, l’alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
–L’un vol la vanitat, l’altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l’alegria.Josep Carner: Les cireres ingènues (1957)
La vida és una successió de capítols ben definits. Com més anys passen, més me n’adono d’aquesta realitat. A la meva n’hi ha de tota mena i on he descobert persones que m’han servit per a trobar-me on sóc ara. No sempre han estat positives i aquelles que m’han fet mal han aconseguit en gran part l’efecte contrari, doncs a vegades hi ha forces interiors que desconeixem i que són capaces de transformar la ràbia en autèntic poder creatiu.
Un dels àmbits que més ha contribuït a la meva puixança personal és el laboral. La feina de mestre és plenament enriquidora si s’aconsegueix no caure en la rutina. Els alumnes són com núvols en un cel blau i hem de tenir la capacitat de no veure’ls tots iguals, doncs no ho són. Si parem atenció ens adonarem que les seves diferències, les seves imperfeccions, les seves vivències, ens aporten noves visions que inexorablement ens han de servir si més no, per intentar sobreviure en aquest món d’adolescents complicats, però plens de saviesa amagada.
Fins l’inici del curs escolar no he estat conscient de la marxa per jubilació de companys i companyes amb els quals he treballat gairebé 15 anys. Al juny, l’emotiu acte de comiat no feia presagiar la tristor i la melangia del setembre. Ja res no seria igual. Semblava que els 20 professors i professores nous pretenien fer-nos oblidar el pas dels ja jubilats d’una manera prou clara i evident. A rey muerto, rey puesto, diuen en castellà. És evident que la vida continua i en pocs anys serem uns quants aquells que ens acomiadarem de treballadors més joves. És llei de vida, què hi farem.
No obstant això, hi ha persones que et marquen d’una manera difícil d’explicar. No sabem perquè però ja des d’un primer instant les incorpores a la teva vida i acceptes que a partir d’aquell moment tots els passos que faràs tindran una mica en compte les seves actituds. La Remei ha treballat molts anys com a professora de català. Pertany a aquella nissaga d’educadors totals on la prudència es barreja amb la saviesa, el seny, la discreció i la humilitat. El seu domini de la llengua catalana és gairebé complet, amb una dicció acurada i on el vocabulari és emprat en els seus termes justos i precisos. Però no és aquesta la virtut més sobresortint de la Remei. La seva força rau en un positivisme fabulós, on les dificultats esdevenen proves que sota la seva acció són superades amb èxit. Treballadora incansable, amant de la feina ben feta, en equip, interactuant amb tots els seus companys per tal d’arribar a propostes integradores, amb una mena de creativitat natural i innata que flueix de manera senzilla i que pretén ni més ni menys que tothom s’hi trobi còmode.
Vull destacar també la seva empatia envers els alumnes. No és una professora més. És una persona que té ben clar que la seva matèria és cabdal per al coneixement humà i que les llengües serveixen també per a obrir la nostra ment i per a copsar nous horitzons. El català esdevé llavors una llengua de comunicació universal, no circumscrita a un territori. I llavors, la màgia de la Remei actua de manera immediata en els alumnes que, majoritàriament, capten el missatge. Aquesta empatia que molts voldríem forma part d’aquesta professora que durant molts anys romandrà per a mi una icona.
Però la Remei ha estat també un símbol de companyonia, de relació entre tots els treballadors de l’institut. Els seus esmorzars preparats amb generositat i magnificència, pa amb tomàquet i embotits de Caldes, passaran a la història. També els cistells de cireres que amb delicadesa col•locava damunt la taula de la sala de professors i que teníem l’obligació de repartir doncs no n’hi havia en quantitat. I les trufes, i els aniversaris, i la tornada dels viatges, i les explicacions sobre els seus néts…
És evident que la Remei ha produït un fort impacte en mi. Segurament no s’imagina tot el que he après amb ella en tots aquests anys. I no em refereixo només a la matèria de català. La seva predisposició a escoltar, a entendre tota mena de problemàtiques, a acceptar les diferències, són, en definitiva, capacitats que tots hauríem de tenir però que no formen part dels valors majoritaris en una societat cada vegada més individualista.
Dissortadament, en poc temps els alumnes que van tenir la sort d’aprendre amb la Remei marxaran de l’institut. També d’altres professors que, com ella, canviaran el capítol del llibre de la seva vida. En pocs anys ja ningú parlarà d’ella i de les seves cireres. És normal. Tanmateix, el poder de la paraula és immortal i tots aquells que hem conviscut amb ella tenim l’obligació de difondre els seus valors i la seva implicació vers uns adolescents cada vegada més perduts en una societat salvatge i deshumanitzada. És precisament això, el seu innegable humanisme, allò que ens quedarà per sempre més. I si cap al més de juny apareix un cistell ple de cireres vermelles serà l’evidència inequívoca de que la Remei tampoc no ens ha oblidat.
