El dia 20 va fer justament un any de l’assassinat del professor Abel Martínez a l’Institut Joan Fuster de Barcelona a mans d’un alumne que suposadament va patir un brot psicòtic. L’Abel, substitut errant, era considerant un bon company, un professor implicat i dedicat a la feina, responsable i cansat d’haver de desplaçar-se a diferents instituts per tal de poder tenir un sou i d’aquesta manera ajudar els seus pares jubilats i residents a Lleida. Aquell dia d’abril, l’Abel va sentir uns crits a la classe del costat i s’hi va atansar amb l’objectiu de veure què passava. La seva acció heroica va suposar la salvació d’alumnes i companys de feina, però també la seva mort.
Les diferents cròniques que van sortir dies després de la tragèdia mostraven l’Abel com un treballador incansable. Aficionat als còmics, esportista i fan del Barça, adorava fer classes i en feia també a nois i noies malats que no podien anar a l’escola. La seva feina, callada, simple i sense soroll, portava implícita una força que només ell podia conèixer. Fins i tot va costar trobar una petita biografia i una foto que posés cara al professor assassinat. Perquè l’Abel, com molts d’altres substituts i interins, pertanyen a aquella nissaga de professors anònims que deambulen per escoles i instituts sense tenir moltes vegades l’agraïment que mereixen.
Un any després, l’Institut Joan Fuster li ha fet un homenatge senzill en privat. La ferida és encara dolorosa i mestres i alumnes la guareixen com poden. La tasca dels psicòlegs és aquí important però la medicació és en molts casos imprescindible. L’agressor està internat en un centre psiquiàtric i la seva família es va mudar. No hi ha hagut cap mena d’acte per recordar l’Abel ni als centres educatius ni a nivell oficial per part de la Generalitat. De fet, una impresentable consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, va tranquil·litzar la comunitat educativa dient que era un cas aïllat i que la Generalitat disposava de programes específics i d’infermers o infermeres als centres. La resposta típica, insensible i ben estructurada d’una política que fa temps que no trepitja una escola. Una resposta de cara a la galeria però igualment falsa i que pretenia calmar qualsevol brot d’insurrecció per part del professorat que pateix dia rere dia les agressions d’una part gens menyspreable d’alumnat que, amb total impunitat, insulta, amenaça, agredeix físicament i verbalment a uns educadors que es veuen impotents però, el que és més greu, completament abandonats.
Si considerem que el cas de l’Abel és únic, llavors hi ha culpables directes d’aquella acció. Els psicòlegs havien detectat la seva malaltia? Els professors n’eren coneixedors? S’havia derivat la situació de l’alumne agressor al Centre d’Atenció Primària o als Serveis Psicològics competents? S’havien d’haver pres mesures especials per tal d’evitar el que va passar aïllant aquest alumne?
Queden moltes preguntes en el aire sense resposta. La indignació inicial ha derivat en un silenci mortal. La manca de respecte i les agressions continuen i sindicats, associacions de pares, professors, inspectors, polítics i alumnat callen. Aquest silenci esfereïdor és el símptoma de la impotència, però també de la por. Al 2013, CiU va votar en contra de que el professorat fos considerat a tots els efectes “autoritat pública”, desdient-se d’allò que la Irene Rigau havia preconitzat durant molt de temps. Va ser una gerra d’aigua freda d’una consellera que mai no va tenir ni un bri de sensibilitat per l’ensenyament al seu país. La contrapartida tapadora va ser l’anunci de més personal dedicat a les problemàtiques dels adolescents que mai s’hi van aplicar. De tots és sabut que les retallades en educació han estat precisament per les partides més necessàries (aules d’acollida, psicòlegs, integradors socials, infermers,…).
No obstant això, allò que més em dol és l’oblit de l’Abel. Fins i tot un tal José Fernández González va iniciar una petició a la plataforma change.org on proposava una sèrie d’accions que recordessin aquest professor exemplar. Malgrat les gairebé 110.000 signatures recollides, hores d’ara el mutisme per part de les institucions catalanes és decebedor, i va ser el govern del Ministre Wert qui va tenir en consideració la iniciativa, concedint-li la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio a títol pòstum. Però és encara més dolorós el silenci dels professors que un any després del crim han pogut fer la classe com si no res. Només a títol individual han aparegut algunes fotos de l’Abel penjades als suros i portes d’alguns instituts. Sembla com si l’Abel formés part d’allò que alguns anomenen “efectes col·laterals” en una guerra, fets inevitables que omplen la quotidianitat i que es refugien en aquell racó de la nostra memòria per no sortir-ne mai. Per a alguns és un cop de mala sort, una mala jugada del destí que va fer que l’Abel passés pel lloc equivocat en aquell moment. Per a mi, un indici prou significatiu d’una societat malalta i impassible que camina cap al desastre. Abel, no t’oblidem.
